Resultats de la cerca

Fou professor d’anatomia a les facultats de medicina de Torí i Siena, i d’histologia i de patologia general a la de Pavia Féu estudis microscòpics del teixit nerviós impregnat per bicromat potàssic i nitrat d’argent, i aquest mètode li permeté de fer importants descobriments al protoplasma cellular El 1886 publicà a Milà la seva obra cabdal, Sulla fina anatomia degli organi centrali del sistema nervoso És autor també de monografies molt importants sobre la medulla espinal, el cerebel i els agents de la malària El 1906 fou distingit, conjuntament amb Ramón y Cajal, amb el premi Nobel de…

Fou professor de filosofia a la Universitat de Camerino Marques Emigrà a França a l’adveniment de Benito Mussolini En començar a la Península Ibérica la guerra civil de 1936-39 s’uní a la columna italiana de la divisió Ascaso que lluità a favor dels republicans, i fundà a Barcelona el setmanari anarcosindicalista italià “Guerra di Classe” 1936 Fou assassinat a Barcelona durant els Fets de Maig del 1937 És autor d’algunes obres polítiques, com Mussolini alla conquista delle Baleari 1937

Collaborador de La Voce i altres revistes literàries, combaté en la Primera Guerra Mundial La seva obra gira entorn de la solitud radical de l’home i la incapacitat de retenir la vida i la bellesa Entre els seus reculls destaquen Pianissimo 1914, Rimanenze 1955 i Primizie 1958 La seva prosa, consistent en texts breus de caràcter epigramàtic, reprèn la mateixa temàtica Liquidazioni 1928, Trucioli 1948, Fuochi fatui 1956, Scampoli 1960, etc

La seva obra s’inscriu en l’estètica barroca de GLBernini, bé que algunes de les seves figures presenten un intens dramatisme allunyat de la teatralitat de les del seu mestre Cal esmentar les estàtues d’Apòstols 1708-18, a Sant Joan del Laterà, i el monument a Gregori XIII 1725, a la basílica vaticana

Militar al servei de Castella fins el 1574, intentà d’entrar a l’orde caputxí 1575, 1579, però li ho impedia una nafra inguarible a la cama El 1584, ordenat ja de sacerdot i guiat per Felip Neri, agrupà entorn seu un grup de sacerdots i es dedicà a l’apostolat i a l’assistència dels malalts Fou canonitzat el 1746 i declarat patró del personal auxiliar hospitalari És venerat als Països Catalans amb el nom de Camil de Lellis La seva festa se celebra el 18 de juliol

Estudià violí amb Restano i poc després, amb tan sols sis anys, feu la seva primera aparició en públic El 1823 fou presentat a N Paganini, que quedà gratament impressionat per les capacitats del jove Sivori, al qual dedicà algunes composicions totes elles perdudes Paganini el recomanà al seu antic mestre G Costa, amb qui estudià del 1824 al 1827 A partir de llavors continuà la seva formació amb A Dellepiane, amb qui feu una reeixida gira de concerts de divuit mesos que el portà fins a París i Londres El 1829 tornà a Gènova, on ocupà el lloc de primer violí en l’orquestra del Teatro Carlo…

Fou catedràtic de literatura italiana i publicà nombrosos estudis crítics Ugo Fòscolo 1884, Vita de Gabriele D’Annunzio 1933, etc El 1891 inicià un període d’extensa producció teatral, influït pel verisme francès D’entre les seves obres, de gran èxit, destaquen Le Rozzeno 1891, Danza Macabra 1893 i Terra o fuocco 1894 Al tombant de segle s’establí a París, on continuà les activitats teatrals en francès

Seguí la carrera militar A Gènova entrà en contacte amb les idees liberals Desterrat a la Vall d’Aosta per la seva adhesió a la Revolució del 1830, abandonà l’exèrcit 1831 Entre el 1835 i el 1847 viatjà per la Gran Bretanya i França i desplegà una àmplia activitat periodística en diverses publicacions europees També residí un quant temps a Leri, on es dedicà a escriure diversos estudis de política econòmica Després de l’establiment de la llibertat de premsa 1847 fundà “Il Risorgimento”, des d’on preconitzà la unitat italiana i l’adopció de reformes dins un liberalisme conservador sufragi…

Vídua del general Leclerc 1802, es casà amb Camillo Borghese 1803, que esdevingué príncep-duc de Guastalla 1806 El 1814 se'n separà i acompanyà Napoleó I a l’illa d’Elba

El féu famós Don Camillo 1950 i el seu cicle novellístic, sàtira de les lluites polítiques rurals des d’un punt de vista dretà Algunes obres seves, com Il destino si chiama Clotilde 1942, han estat traduïdes al català per R Oliveró