Resultats de la cerca

S’interessà per les idees dels economistes i dels enciclopedistes francesos En el tractat Dei delitti e delle pene 1764 atacà el dret penal de la seva època i els procediments juridicopolicíacs que hom hi emprava L’obra fou inclosa el 1766 a l’índex de llibres prohibits i la inquisició espanyola la prohibí el 1777 Beccaria considerava que el dany causat a la societat era el criteri definitiu per a determinar la responsabilitat penal del criminal, i que la pena té una finalitat simplement preventiva i no pas repressiva Combaté la pena de mort i contribuí decisivament a la progressiva…

De família sefardita, estudià a la Universitat de Torí, on es llicencià el 1950 Ensenyà a Trieste i, des del 1960, fou catedràtic de filologia romànica a la Universitat de Pavia Fou codirector de diverses publicacions especialitzades, d'entre les quals sobresurt la revista Strumenti critici Publicà antologies i edicions crítiques, i coordinà miscellànies, reculls, etc, com ara  Lingue, stile e società 1963 Capdavanter de l'estructuralisme a Itàlia, els seus interessos abastaren pràcticament totes les èpoques i també, molt especialment, el camp de la teoria literària Tingué així mateix una…

Superior de l’Oratori de Sant Felip Neri 1593 i confessor pontifici 1594, mogué el papa a acceptar l’adhesió al catolicisme d’Enric de Navarra Enric IV de França Cardenal des del 1596, en el conclave del 1605 Felip III de Castella féu ús contra ell del dret d’exclusiva en represàlia pel seu llibre Tractatus de monarchia Siciliae , considerat contrari a les regalies dels regnes hispànics La seva obra principal són els 12 volums dels Annales ecclesiastici Roma, 1588-1607, continuada per diversos autors, que assolí vint-i-una reedicions completes escrita en to apologètic com a resposta a les…

Intentà d’aplicar a la psiquiatria i a la criminologia la metodologia positivista A Genio e follia 1864 descriu la condició del geni com una degeneració d’origen neuròtic afí a la bogeria, a la qual pot conduir alguna vegada A L’uomo delinquente 1876 descriu les característiques físiques de l’arquetip del delinqüent i afirma que tant aquestes com la conducta delictiva són predeterminades per factors congènits

Artífex intellectual del neorealisme, els seus primers guions I bambini ci guardano i Quattro passi fra le nuvole , ambdues del 1942 marquen la línia que després seguí durant molt temps el cinema del seu país Collaborador habitual de Vittorio De Sica, fou autor de Sciuscià 1946, Ladri di biciclette 1948, Miracolo a Milano 1950, Umberto D 1952, Stazione Termini 1953, La ciociara 1960, etc Amb ALattuada féu Il cappotto 1952, amb DDamiani, Il rossetto 1960 i L’isola d’Arturo 1961, i amb LVisconti, Bellissima 1951 El 1982 dirigí el seu primer film, La verità A més de les seves tasques…

El 1939 fundà a Roma l’Istituto Centrale del Restauro, que dirigí ininterrompudament fins el 1961, any en què ocupà la càtedra d’història de l’art de la Universitat de Palerm Desenvolupà una teoria sobre la restauració del patrimoni cultural adreçada sobretot als objectes mobles, especialment la pintura, però que també s’estenia al patrimoni arquitectònic, ja que considerava que a la conservació dels edificis històrics hom pot aplicar els mateixos principis teòrics que a les obres d’art

Inicià un tipus de sàtira, estesa al s XVII, on, partint de la mitologia, alludia als costums de l’època Viaggio di Parnaso, 1582 Rime piacevoli , 1582 Vita di Mecenate , 1604

Participà en el moviment de la Jove Itàlia i en la revolució del 1830 formà part del govern provisional de Milà durant la revolució del 1848 Diputat del parlament italià 1852-61, seguí el grup liberal catòlic de Gioberti i de Balbo Escriví Margherita Pusterla 1838, novella patriòtica, i poemes, assaigs literaris sobre els romàntics i una Storia Universale 1838-46

Els seus escrits històrics i polítics Speranze d’Italia 1844 i Sommario della storia d’Italia 1846 influïren en gran manera en el Risorgimento Liberal moderat, fou president del consell del govern de Torí 1848 i lluità en pro de la unitat italiana

Estudià amb A Rolla violí i B Asioli composició al Conservatori de Milà, entre el 1815 i el 1822 Acabats els estudis, compongué música per a ballets per a la Scala i del 1832 al 1834 fou maestro al cembalo i, després, director musical d’aquest teatre Posteriorment es traslladà a París, on mantingué una estreta collaboració amb el coreògraf Jules Perrot, fruit de la qual foren els seus ballets més famosos La Esmeralda 1844, Pas de quatre 1845, Le jugement de Pâris 1846, etc El 1851 es traslladà a Sant Petersburg, on fou nomenat compositor oficial dels ballets del Teatre Mariinski Si bé la…