Resultats de la cerca

Fou redactor de Le Socialiste i de La République i fundador de Le Cri Socialiste i, amb Dalbiez, de Le Cri Catalan Conseller general de Prats de Molló 1925, Perpinyà-est 1931 i president del consell general 1931, fou diputat per Perpinyà el 1928 i el 1932

Escriví Interlude and Poems 1908 i Emblems of Loie 1912, poesia Short Plays 1922, teatre Thomas Hardy, a Cri Study 1912 i Principles of English Prosody 1923, assaig

Com a poeta és autor de Primoroses et rimes roses 1905, La terrasse au soleil 1921, Poèmes d’amour et d’automne 1928, etc Conreà també el teatre i les narracions, i escriví l’autobiografia en forma de novella Pèl mouchí, histoire d’un petit garçon 1936 Fundà les revistes Le Cri Catalan 1909 i Le Coq Catalan 1917 És germà del pintor  Lluís Bausil

De família humil, el 1785 es traslladà a París, on fou professor de literatura i participà activament en la Revolució Després dirigí a Perpinyà el Liceu de la Joventut i fundà l’Ateneu de la Llengua Francesa D’entre les seves obres hom pot destacar De la garantie sociale considérée dans son opposition avec la peine de mort 1796, Lettres académiques 1811-12, Cri du peuple français, etc També és autor de diverses poesies

És conegut sobretot per les seves novelles, en les quals es revolta contra la societat burgesa Vipère au poing 1948, La tête contre les murs 1949, Chapeau bas 1963, Le matrimoine 1967, Le cri de la chouette 1972, Ce que je crois 1977, Un feu dévore un autre feu 1978, l’Église verte 1981, Abécedaire 1984, d’estil autobiogràfic, Le démon de minuit 1988 i Le grand méchant doux 1992 El 1958 ingressà a l’Académie Goncourt, que presidí des del 1973 Fou també Premi Lenin 1980

Començà com a realitzador Brute Force , 1947 The Naked City , 1948 als EUA, però el 1950, pressionat pel maccarthisme, marxà a Europa, i s’establí a Atenes Recomençà brillantment la seva carrera amb Night and the City 1950 i Du Rififi chez les hommes 1955, premiat al Festival de Canes Films seus posteriors són Potè tìn Kyriakí ‘Mai en diumenge’, 1960, Phaedra 1961, Topkapi 1964, Up tight 1968, The Rehearsal 1973, Cri des femmes 1978 i Circle of Two 1980, etc Estigué casat amb l’actriu Melina Mercouri 1966-94

Collaborà en el diari La Montagne 1905-12 fou cofundador de Le Cri Catalan 1907, conseller general del 1909 al 1931 i president del consell general del departament dels Pirineus Orientals del 1927 al 1929 Diputat al parlament francès del 1910 al 1919 i el 1924, any que esdevingué ministre de les regions alliberades, fou senador 1927 i membre de la comissió d’afers estrangers, i alcalde de Perpinyà 1929-35 Durant la guerra de 1914-18 féu votar una llei llei Dalbiez que assegurà un repartiment millor i més just dels homes mobilitzats

Dedicat a la política i al periodisme, collaborà, a París, en diverses publicacions Els seus articles foren recollits en dos volums, Les réfractaires 1866 i La rue 1867 Partidari d’ideals revolucionaris, fou empresonat a Mazas 1870, i després d’haver estat alliberat fundà Le Cri du Peuple Intervingué activament en la lluita com a membre de la Comuna i, condemnat a mort, s’escapà a Londres, on féu de corresponsal Finalment tornà a França, el 1883 De la seva producció novellística cal destacar el cicle autobiogràfic Jacques Vingtras L’enfant 1879, Le bachelier 1881 i L’insurgé 1886

Vida Estudià a l’Escola Industrial, es passà a la pintura i el dibuix, i excellí com a caricaturista i ninotaire Participà en el I Saló dels Humoristes 1916, en què guanyà el premi Cambó Collaborà sobretot en els setmanaris esportius "Xut" 1922-36, del qual fou l’ànima, i "El Once" 1945-65, el seu continuador, i que dirigí des del 1954 A partir del 1928, amb la seva càmera de 9,5 mm, realitzà els curts amateurs La bicicleta 1934 Les bèsties del parc i La tragèdia de Cordelles 1935, a més d’un Noticiari casolà 1934 ple d’imatges documentals de l’actualitat catalana Selecciones Ludovic Pius…

Estudià clarinet al Conservatori de Versalles i, posteriorment, música de cambra a l’Escola Normal de Música de París De forma autodidàctica, es dedicà a l’estudi de la flauta de bec i de la música antiga El 1970 començà a tocar com a membre de l’orquestra La Grand Écurie et la Chambre du Roy, de la qual és director Jean-Claude Malgoire, i ha collaborat també en formacions com Domaine Musical i Ars Nova en la interpretació de música contemporània Com a solista ha dut a terme diverses gires de concerts a Europa i Amèrica És professor de flauta de bec al Conservatori de Saint-Ouen i de clarinet…