Resultats de la cerca

La publicació del Henōtikón , de l’emperador Zenó, el portà a la ruptura de comunió amb el patriarca Acaci de Constantinoble i a dirigir una carta a l’emperador reivindicant la llibertat de l’Església en matèries dogmàtiques

El sobrenom prové del seu sojorn a Cidònia Fou secretari privat de Joan VI Cantacucè Vinculat al Renaixement italià, passà al catolicisme 1364 i propugnà la unió amb Roma Escriví obres dogmàtiques i polèmiques i traduí al grec Agustí, Fulgenci, Anselm i la Summa de Tomàs d’Aquino

Defensà el protestantisme Es refugià a Suïssa, després a Estrasburg i finalment Anglaterra, on fou protegit per la reina Elisabet Precursor de Descartes, propugnà la necessitat de l’estudi del mètode De methodo , 1558 Era partidari de la pau religiosa i de la superació de les diferències dogmàtiques Stratagematae Satanae , 1565

Fou el més gran historiador de l’antiguitat cristiana Participà en la controvèrsia ariana i proposà una solució de compromís Escriví panegírics de Constantí, obres apologètiques, bíbliques i dogmàtiques, però les més importants són les històriques, entre les quals es destaquen una crònica ~303 i la Història eclesiàstica , que constitueix un recull de fets històrics, documents i escrits de l’Església primitiva fins a la victòria de Constantí 324

Funcionari romà, es retirà a un monestir i esdevingué bisbe de Ruspe ~507 i un dels teòlegs més importants del seu temps Adversari de l’arianisme i defensor de la doctrina d’Agustí, fou autor de nombroses obres dogmàtiques i polèmiques, entre les quals cal esmentar Contra Arianos i Ad Thrasamundum regem , contra els arians, i Ad Monimum , De veritate praedestinationis i Contra Faustum Reiensem, contra els semipelagians Festa 1 de gener

Estudià al seminari de Perpinyà, on s’ordenà el 1828 Professor d’ètica i moral fins el 1855 Des del 1841 era canonge de Perpinyà i vicari general honorari de la diòcesi el 1857 És autor de quatre obres importants, en francès, sobre teologia i apologètica, impreses entre el 1849 i el 1867 La més popular fou el Dictionnaire de théologie morale 1857, molt estesa per França La seva doctrina es troba sobretot condensada en els quatre volums de Les conférences théologiques, dogmatiques et morales 1867

Essent monjo, el seu germà Basili el Gran el féu bisbe de Nissa 371 Acusat de malversador, un sínode arià el destituí 376, i sofrí un exili de dos anys, fins a la mort de l’emperador Valent Assistí al concili I de Constantinoble 381 Temperament místic i admirador d’Orígenes, portà el platonisme al màxim desplegament cristià Amb Basili i Gregori de Nazianz forma el grup dels tres grans capadocis El concili II de Nicea li donà el títol de “Pare dels Pares”, però a l’Occident restà poc conegut fins a la seva redescoberta als temps moderns Ha deixat obres exegètiques, dogmàtiques, homilètiques i…

Consularis governador de la Ligúria i de l’Emília, residí a Milà A la mort del bisbe Auxenci el poble de Milà l’aclamà com a successor Consagrat bisbe el 374, lluità contra l’heretgia arriana S’enfrontà a l’emperador i imposà una penitència pública a Teodosi per la matança de Tessalònica Grècia Escriví moltes obres exegètiques, ascètiques i dogmàtiques Fou creador i difusor d’himnes en llengua llatina, tres dels quals foren incorporats a la litúrgia romana Aeterne rerum conditor , Splendor paternae gloriae i Aeterni Christi munera , peces estròfiques regulars estrofes de quatre versos…

Inicialment fou deixeble d’al-Ǧubbā'ī a l’escola mutazilita de Bàssora, però el 912 sembla que, a causa d’un diferent criteri sobre la predestinació, deixà l’escola i renegà públicament les seves interpretacions racionalistes, les quals, sostingué, menen a la substitució de la fe per la raó Inicià l’escolàstica ortodoxa de l’islam, defensà l’existència dels atributs divins, definí l' Alcorà com a paraula eterna i increada de Déu i sostingué la responsabilitat divina en els actes humans, els quals, creats per Déu, són acceptats pels homes, fet que els fa mereixedors de premi o de càstig…

Format a Roma, inicià el seu cursus honorum com a advocat del prefecte del pretori a Sírmium 365, d’on ràpidament passà a consularis governador, de la Ligúria i de l’Emília 370, i residí a Milà, on, a la mort del bisbe Auxenci, fou aclamat com a successor d’ell, tot i ésser solament catecumen acceptada la seva elecció, fou consagrat 374 La seva tasca pastoral superà els límits diocesans i intervingué activament en la defensa dels bisbes catòlics contra candidats arrians, i en la supressió dels últims vestigis d’arrianisme a Occident enfrontant-se amb l’emperador, que volia fer-li lliurar als…