Resultats de la cerca

Fou músic de professió Publicà i dirigí, a Olot, La Aurora Olotense  1859 i El Faro de la Montaña a Barcelona, El Espectador  1872 a Sabadell, Los Ecos del Vallés  1880 i Diario de Sabadell  1881-86, i a Arenys de Mar, Ecos de la Costa  1886-88 És autor de la lletra i la música de sarsueles El conde de Neumurs i Gent de fàbrica , 1873, d’un oratori, del drama Arnau de la farga i del treball La industria de Sabadell 1870 Amb Joaquim Asènsio d'Alcàntara publicà Calabazas y cabezas 1865

Fou el romàntic més important del seu país Cal destacar la seva obra lírica, aplegada en dos volums Ecos de Choromí 1844 i Obras poéticas 1851 Les seves Poesías completas foren editades a Xile, el 1887

Estudià dret a València i, a Madrid, collaborà als diaris “La Discusión” i “La Democracia” i fundà el setmanari illustrat “El Siglo” 1865 Durant la revolució del 1868 fundà i dirigí a València “La República Federal” Escriví poemes — Noche 1885, Ecos de la juventud 1893—, assaigs polítics — La evolución y la revolución 1893— i uns Apuntes biográficos de Luis Blanc 1882

Presidí el Cercle de Belles Arts d’Alacant i, havent-se traslladat a Madrid, treballà al diari ABC 1918, del qual fou cap de redacció 1929 feu crítica teatral a Blanco y Negro Collaborà a publicacions literàries alacantines Publicà, com a poeta, Ecos del alma 1901, Arpa sonora 1912 i, per al teatre, Náufragos de vida 1918, comèdia amb música de Rafael Campos de Loma En català publicà una novella curta, costumista Remediets i Frasquiteta 1902

Inicià els estudis musicals a la seva ciutat natal i els continuà a Munic i a París, ciutat on entre el 1910 i el 1915 fou deixeble de G Charpentier i M Ravel De nou a Tessalònica, fou nomenat professor del conservatori de la ciutat Premi Nacional el 1923, Riadis destaca per una extensa obra de gran lirisme, amb ecos de la música popular del seu país natal i també de la música oriental De tot el seu catàleg destaquen les cançons

Visqué una vida aventurera i s’adherí a les idees revolucionàries franceses Caiguda la república veneciana, tornà a Itàlia, d’on hagué de fugir davant la invasió austrorussa Havent tornat a Milà, fou membre del cos legislatiu de la república italiana 1802 Escriví rimes polítiques i patriòtiques, com Le ombre napolitane , evocació dels màrtirs del 1799 Excellí, però, com a autor tràgic amb obres d’esquema influït per Alfieri, amb alguns ecos shakespearians Mastino I della Scala, I coloni di Candia, Agripina, Ginevra di Scozia , etc

Eclesiàstic, fou beneficiat de la seu de València i succeí Francesc Vives com a mestre de capella de Sogorb 1771-79 Autor de Domine ad adjuvandum , d’un Beatus vir , un Laudate Dominum i de diversos Magnificat , obres que són en llur majoria per a veus i acompanyaments instrumentals També escriví l’obra Alegóricos métricos 1768 Posteriorment compongué un Miserere a vuit veus 1776, un Dixit Dominus 1787 i diversos villancicos , composts entre el 1771 i el 1786, entre els quals destaca Qué belicosos ecos 1786

Inicialment vinculat a la Joventut Excursionista Pensament, el 1926 fundà l’Agrupació Excursionista Terra i Mar TIM, de la qual fou president 1937-39, 1958-60, i fou un actiu dinamitzador d’activitats com l’escalada, el senderisme i l’esquí Collaborà en la construcció del refugi del TIM a la Molina, inaugurat el 1955 i batejat amb el nom de Pere Carné el 1987 Rebé la medalla al mèrit del muntanyisme de la Federació Espanyola de Muntanyisme i la medalla Forjadors de l’Esport 1991 Els escaladors del TIM li van dedicar la primera ascensió a la paret de l’Ecos, la via Pere Carné

Estudià filosofia i lletres i medicina, i fou metge de la seva vila natal Publicà Ecos del alma 1890, Armonías marianas 1883, La tradición y la vida de los pueblos i El genio de la ciencia 1888, reflex de la seva profunda fe religiosa És autor d’alguns drames La estrella de la Rábida , La Pilarica i de l’assaig La novela moderna , contra la novella naturalista Obtingué la flor natural als Jocs Florals de Lo Rat Penat 1895, per L’arpa llemosina , i deixà alguns sainets inèdits Bibliografia Ferrer, E 1981 “Contribució a l’estudi de la ideologia de la Renaixença Joan Baptista…

Estudià peritatge químic i magisteri Es donà a conèixer en l’ Antologia poètica universitària 1950 i fou fundador de la revista clandestina científica Ictini a l’Escola Industrial La seva poesia, diàfana, acolorida i popularitzant, fou influïda al principi per Maragall i Alcover i després per Espriu És autor, entre d’altres, d’ Aquest somni 1956, Galopant per la faula 1959, Suite pirinenca 1972, Poemes de l’estaquirot 1979, Els set principis hermètics del Kibalió 1980,  La vall dels ecos 1985, El rostre 1998i  La llum camina de puntetes per la carena 2002 El conjunt de la seva…