Resultats de la cerca

Publicà, entre altres obres, Patologia del simpatico 1915, Trattato di biotipologia umana 1939 i Trattato di endocrinologia 1949

Es llicencià 1954 i es doctorà 1965 a Barcelona Fou professor de patologia general a la Universitat Autònoma de Barcelona 1973, catedràtic a la de La Laguna 1979 i catedràtic a la UAB 1980 Fou president de l’Associació d’Endocrinologia i Nutrició de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques 1971-73 i de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears 1982-90, i director de les revistes Endocrinología 1977 i Medicina clínica 1983 El 1993 ingressà com a membre de la Reial Acadèmia de Medicina El 1985 fou elegit membre de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis…

Fou el primer que atribuí al cos luti de l’ovari una funció glandular formació de progesterona i ha estat considerat, per això, un dels fundadors de l’endocrinologia

Escriví el primer tractat important d’otologia, Traité des maladies de l’oreille et de l’audition 1821 Féu també encertades observacions sobre l’eunucoïdisme, i ha estat considerat un dels fundadors de l’endocrinologia

Treballà al Guy's Hospital de Londres És conegut per la seva descripció de l’anèmia perniciosa 1849 i l’estudi de les malalties de les glàndules suprarenals 1855, bàsic per al desenvolupament de l’endocrinologia moderna Amb el seu nom és coneguda la insuficiència crònica suprarenal malaltia d'Addison

Establí que l’origen de les fibres simpàtiques es troba a la medulla, fou el primer a demostrar que es pot provocar artificialment epilèpsia en animals i definí la síndrome originada per l’hemisecció de la medulla espinal En el camp de l’endocrinologia estudià les glàndules suprarenals i suggerí l’ús d’extrets de testicles per a afavorir el rejoveniment en humans

Graduat a la Universitat de Baltimore 1949, treballà al National Institute of Arthritis and Metabolic Disorders 1956-61 i al National Heart Institut 1961-70 Fou cap del laboratori de nutrició i endocrinologia del National Institute of Arthritis and Metabolic Disorders 1970-85 i director científic del National Institute of Environmental Health Science 1985 El 1994 compartí amb A Gilman el premi Nobel de medicina pel descobriment de la funció de les anomenades ‘proteïnes G’ en la transducció cellular de senyals

El 1939 es traslladà a Escòcia, on es doctorà 1955 Féu estudis a Mont-real Del 1949 al 1952 féu recerca al National Institute de Londres i després passà al departament d’endocrinologia de la McGill University de Mont-real Fou també professor del Baylor University College Des del 1967 és membre honorari de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears El 1977 compartí el premi Nobel de medicina amb RGuillemin i RYalow Són importants els seus treballs sobre la producció d’hormones hipotalàmiques que controlen l’activitat hormonal perifèrica

Trajectòria científica La seva carrera científica està vinculada a l’Hospital Clínic de Barcelona, adscrit a la Universitat de Barcelona, on es llicencià l’any 1972 Després d’especialitzar-se en endocrinologia i nutrició 1976, es doctorà el 1982 Cursà un postgrau a la Universitat Lliure de Brusselles 1982-84, i aquest darrer any s’incorporà com a metge adjunt a l’Hospital Clínic, on ha estat cap de la Secció de Diabetis 1992-98, del Servei d'Endocrinologia 1998- 2003, membre 2003 i director des del 2008 de la Fundació Clínic per a la Recerca Biomèdica, de l'Institut d'Investigacions…

Fundador del Centre d’Influència Catòlica Femenina i del jurat del premi de La Lletra d’Or Conferenciant i divulgador, per ràdio i per premsa, de temes mèdics i literaris, s’especialitzà en endocrinologia, que exercí sobretot a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau Fou, així mateix, professor d’aquesta especialitat a la Universitat Autònoma de Barcelona Entre 1990 i 1994 fou president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears Publicà Mals pensaments a favor de l’home 1962 i la biografia Agustí Pedro Pons 1964 Formà part de la junta directiva del FC Barcelona presidida per…