Resultats de la cerca

Catedràtic del departament de filologia catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i director del laboratori de fonètica de l’Institut d’Estudis Catalans, s’ha especialitzat en fonètica i dialectologia Autor, entre altres, d' Estudi comparatiu de la fonètica segmental del català i de l’anglès 1984, Temes de lingüística del català 1990, Fonètica descriptiva del català 1991, Fonètica i fonologia 1993 i De la fonètica a la fonologia 2001, ha participat en els projectes d’investigació bàsica de la Unió Europea…

Estudià al seminari de Vic Es doctorà a la Universitat de Halle, amb la tesi Die Mundart von Alacant ‘El dialecte d’Alacant’, 1913, i féu pràctiques de laboratori de fonètica a París, amb Jean-Pierre Rousselot Tornà a Barcelona, i l’IEC li encarregà l’aplega de materials per al Diccionari General de la Llengua Catalana Fou un dels principals collaboradors, en la seva primera època, del Butlletí de Dialectologia Catalana 1913 El 1914 representà Catalunya en el I Congrés Internacional de Fonètica Experimental d’Hamburg El 1917 li fou encomanada l’organització del…

Format a la seva ciutat natal, estudià música amb l’organista Luis Taberna, que li despertà l’interès per la música barroca Entre el 1950 i el 1956 treballà en una banda militar per tal de poder pagar-se els estudis al conservatori En 1952-60 estudià al Conservatori de Música de Madrid i a partir del 1962, gràcies a unes beques, pogué ampliar la seva formació a París, Darmstadt, Roma i Venècia Fou durant aquests anys d’estudi a l’estranger que es desvetllà el seu interès per la relació entre la lingüística i la música, especialment la qüestió de la musicalitat i la sonoritat de cada llengua,…

Format a la Universitat de Bucarest i a París, on rebé, del 1920 al 1928, el magisteri de figures preeminents com AMeillet, MRoques, JPRousselot i JGilliéron El 1932 ocupà la càtedra de llengua romanesa de la Universitat de Bucarest, d’on fou també degà 1945-46 i rector 1946-48 El 1948 ingressà també a l’Acadèmia i el 1963 passà a dirigir-ne el Centre de Recerques Fonètiques i Dialectològiques, des d’on exercí una gran influència acadèmica i científica La seva labor, llarga i fecunda, reconeguda internacionalment amb diversos doctorats honoris causa , comprèn nombroses obres, dedicades…

Estudià filologia romànica a Barcelona i fonètica experimental a Madrid És catedràtic a la Universitat de Barcelona i autor de Lingüística d’avui 1968, El timbre vocálico en catalán 1972 i diversos assaigs

Treballà en els camps de la fonètica i la romanística, sobretot És autor de Nya vägar inom språkforskningen ‘Els nous camins de la lingüística’, 1959 i de Språket och manniskan ‘La llengua i l’home’, 1966, dels quals hi ha traducció castellana

Professor a la Sorbona Autor de La vie des mots étudiée dans leur signification 1887 i del Dictionnare général de la langue française depuis le commencement du XVII siècle jusqu'à nos jours 1890-1900 amb Adolphe Hatzfeld D’ell pren nom una llei fonètica contrafinal

Treballà especialment sobre la fonètica Fonetik , 1897 i la lingüística general Language, its Nature, Development and Origin , ‘Natura, desenvolupament i origen de la llengua’, 1922 La seva influència sobre la renovació de l’ensenyament de les llengües modernes ha estat considerable Sprogundervisning , ‘L’ensenyament dels idiomes’, 1901 Interessat per les llengües artificials, inventà el novial An International Language , 1928 Novial Lexike , 1930

Des del 1897 dirigí el laboratori de fonètica experimental del Collège de France, on fou creada una càtedra per a ell adaptà a la investigació de les articulacions fonètiques diversos aparells, com el quimògraf, usats en les ciències físiques, i publicà el resultat de les seves experiències en el famós llibre Principes de phonétique expérimentale 1897-1908 Fundà la Revue des patois gallo-romans 1887 Entre els seus deixebles catalans figura P Barnils

Doctor en teologia, estudià hebreu, grec, arameu, siríac i àrab A la Universitat de València 1788-89, i, després, als Estudis Reials de Madrid, fou catedràtic d’hebreu Ideà una teoria fonètica anomenada del triangle vocàlic o orchelià segons la qual la vibració de l’aire s’efectua a la gorja, al paladar i als llavis Fou divulgada pel seu deixeble Antonio MGarcía Blanco en Análisis filosófico de la escritura y lengua hebrea 1846-51