Resultats de la cerca
Es mostren 15 resultats
Muḥammad al-Badr
Islamisme
Imam del Iemen.
Sota el govern del seu pare, l’imam Aḥmad, fou ministre d'afers estrangers, i el 1962, després que morís de les seqüelles d'un atemptat, el succeí Malgrat la seva anterior activitat liberal, mantingué les institucions autoritàries del país sota el consell de Sa'ūd ibn ‘Abd al-'Azīz d’Aràbia Amb motiu del cop d’estat del coronel Sallal fou destronat el mateix any 1962 i es refugià a les muntanyes, on rebé l’ajut de les tribus beduïnes de l’interior del país i de l’Aràbia Saudita per a sostenir la guerra civil fins el 1970 Posteriorment s’exilià a Londres
Ismā‘īl
Islamisme
Setè i últim imam de la secta xiïta ismaïlita, del qual aquesta derivà el nom.
Designat successor pel seu pare, Ǧa'fār al-Sādiq, més tard fou destituït dels seus drets per aquest mateix Quan Ǧa'fār al-Sādiq morí 765, mort també ja aleshores Ismā'īl, un grup d’adeptes que sostenia que la primera designació era irrevocable el reconegué per imam
‘Abd al-Raḥmān ibn Rustum
Història
Imam de Tāhert.
D’origen persa, fou governador de Qayrawān durant l’ocupació dels berbers harigites 758 Expulsat per l’exèrcit califal, es dirigí a l’oest, i el 761 fundà la ciutat de Tāhert, des d’on consolidà un regne harigita independent de Bagdad, regit per la dinastia rustemita fins el 908, any en què fou destruït per berbers xiïtes
Aḥmad ibn Yaḥyā
Islamisme
Imam del Iemen (1948-62).
Inicià una política d’entesa amb les potències occidentals per tal d’explotar les riqueses minerals del país La pressió dels grups nacionalistes i reformadors, però, feu que Aḥmad cerqués l’aliança amb els països àrabs i amb els socialistes, alhora que estava en conflicte amb l’imperialisme britànic respecte a les colònies de l’Aràbia del Sud 1956 Fruit de l’entesa amb els països àrabs fou la incorporació del Iemen a la RAU 1958, fins a la seva desintegració 1961 Malgrat tot, continuà una política interna de govern absolutista que provocà, el 1961, un atemptat frustrat contra la seva persona
Abū Muḥammad al-Ġarnaṭī
Història
Dret
Darrer cadi i imam de Mallorca.
Governà pocs mesos Morí en la defensa de Palma durant el setge de les forces de Jaume I
Abdelbaki es-Satty
Terrorista marroquí.
Fill de mare marroquina nacionalitzada espanyola i de pare espanyol, visqué a Espanya des de molt jove i el 1999 hi obtingué el permís de residència, que alternava amb estades al Marroc Entre el 2006 i el 2008 visqué a Vilanova i la Geltrú Garraf, on exercí com a segon imam de la mesquita Fou exonerat 2006 en l’anomenada “operació Xacal”, que condemnà part de la cúpula religiosa d’aquesta població com a responsable d’una xarxa de captació de terroristes L’any 2010 fou detingut a Ceuta per narcotràfic i condemnat a quatre anys de presó També es dictà una ordre d’expulsió, però…
Muḥammad ibn al-Hanafiyya
Història
Fill d’‘Alī ibn Abī Tālib i d’una dona de la tribu dels Banū Hanīfa.
Germanastre de Husayn, a la mort d’aquest 680 fou elegit imam i maḥdī per la branca extremista del xiisme
Ǧabir ibn Ḥayyān al-Sūfī
Química
Alquimista àrab.
Exercí una gran influència en l’alquímia medieval Considerat deixeble de l’imam Ǧa'far al-Ṣādiq, li foren atribuïdes nombroses obres, evidentment més tardanes, algunes de les quals circularen per Europa, traduïdes al llatí, sota el nom occidentalitzat de Geber
Šāmil
Història
Cap musulmà del Daguestan i heroi de la independència caucàsica.
Formà part d’un orde dervix i fou proclamat imam Del 1834 al 1859 dirigí la resistència dels muntanyesos de Caucàsia fins que fou reduït i confinat a diverses ciutats russes El 1869 fou autoritzat a anar en pelegrinatge a la Meca i es retirà a Medina
Muḥammad ibn ‘Abbād al-Rundī
Literatura
Escriptor i místic andalusí.
Emigrà al Magrib per estudiar, i des del 1375 fou imam i ḫāṭib de la Qarawiyyīn de Fes Autor d’un comentari a les Ḥikam d’ibn ‘Aṭā'Allāh d’Alexandria i de diverses epístoles de direcció espiritual Rasā'il sugrà i Rasā'il kubrà , la seva mística representa un retorn al sufisme primitiu