Resultats de la cerca

Autor dels llibres de poemes Segarrenques 1917, Corrandes segarrenques 1925 i Picarols i randes 1926, publicà també l’estudi Segarra i Conca de Barberà per la Mare de Déu del Tallat 1906 i estrenà diverses obres teatrals, com ara La mania d’un notari 1896 i El vistaire 1920

Ernest Anthony Puente júnior, conegut per Tito Puente, aconseguí ser el músic més representatiu del jazz llatí amb la seva habilitat als timbals A tretze anys ja actuava com a professional Començà a despuntar els anys cinquanta amb l’eclosió del mambo, però fou amb el jazz llatí que li arribà la fama i la coronació com a rei del gènere En aquest sentit, els seus discos Puente goes Jazz 1956 i Dance mania 1958 són bàsics per a entendre aquest gènere Els anys seixanta es consolidà collaborant sobretot amb Celia Cruz i component èxits com Oye como va , que després popularitzà Carlos…

Afiliat al partit liberal, el 1823 emigrà a la Gran Bretanya es doctorà en medicina a Edimburg 1827 i fou metge intern de l’hospital de Westminster, a Londres Tornà a Barcelona i es llicencià en medicina 1833 Establert a València, el 1837 hi esdevingué catedràtic de medicina fou dues vegades rector de la universitat 1840, 1854, i fundà el jardí botànic Amic del general Espartero, fou diputat provincial i diputat per València a les corts constituents del Bienni Progressista 1854-56 És autor de Dissertatio medica inauguralis quaedam de mania complectens 1827, de La instrucción…

Traduït a moltes llengües, tingué una voluntat de recerca narrativa i volgué investigar les possibilitats de la paraula a través d’una gran densitat que deixa un ampli espai a la imaginació Publicà, entre d’altres, les novelles Lo stadio di Wimbledon 1983, Nel museo di Reims 1988,  Orizzonte mobile 2009 i  In questa luce 2013, i els llibres de contes  Staccando l’ombra da terra 1994, premi Bagutta,  Mania premi Grinzane Cavour 1998 i I racconti 2016 Publicà també llibres d’assaig sobre Italo Svevo Introduzione a “Senilità” , 1992 i sobre altres autors com Stefan Zweig, RL…

Es llicencià en dret a Barcelona Assidu participant en Jocs Florals i certàmens literaris diversos, on obtingué nombrosos premis Es donà a conèixer amb el recull poètic Del meu verger 1905 És autor de poemes centrats a descriure els costums populars de la Segarra, que anà recollint en els volums Poesies , de la collecció “Lectura Popular” s d, Segarrenques 1917, Corrandes segarrenques 1925 i Picarols i randes 1926 Estrenà diverses obres teatrals, com ara La mania d’un notari 1896, una comèdia en un acte i en vers El pandero de les mosses, o la venjança del sagristà 1927, amb…

De família porto-riquenya, estudià piano des dels 7 anys i percussió des dels 10, i a 13 anys era un nen prodigi que actuava com a professional La seva primera feina important fou de bateria a l’orquestra de Noro Morales, l’any 1940 A la fi de la Segona Guerra Mundial fundà la seva primera orquestra, The Picadilly Boys, i posteriorment entrà en la prestigiosa escola de música Juilliard Director d’orquestra, arranjador, compositor, teclista, saxofonista i vibrafonista, començà a despuntar als anys cinquanta amb l’eclosió del mambo, però fou amb el jazz llatí que li arribà la fama i la…

Llicenciat en filologia catalana i en filologia francesa, és doctor en lletres per la Université Paris-Sorbonne Paris IV 1996 En 1989-90 fou lector de llengua i literatura catalanes a la Université Lumière Lyon 2 França, i en 1990-93, a la Université Paris-Sorbonne És professor de literatura catalana a la Universitat de Girona, on ocupa la càtedra Josep Pla Especialitzat en literatura catalana del segle XX, publica estudis i anàlisis en revistes literàries, així com articles de crítica a la premsa diària i en revistes generalistes Avui , La Vanguardia , El Temps De les seves aportacions,…

Del 1728 al 1740 visqué a Chambéry sota la protecció de la baronessa de Warens, la qual influí en la seva conversió al catolicisme, bé que el 1754 tornà amb els calvinistes Preceptor a Lió, el 1742 arribà a París, on es relacionà amb els enciclopedistes i tingué cinc fills de Thérèse Lavasseur Es donà a conèixer amb l’obtenció del premi que l’Acadèmia de Dijon atorgà, el 1750, al seu Discours sur les sciences et les arts , en què refusava l’optimisme dels enciclopedistes, confiats en la força de progrés de la cultura, i afirmava que les arts i les ciències no sols no han contribuït a la…