Resultats de la cerca

Músic de formació fonamentalment autodidàctica, estudià guitarra i llaüt S’interessà fonamentalment per la música medieval El 1974 fundà l’Ensemble Guillaume de Machaut amb Jean Belliars És l’autor de la música del film d’Eric Rohmer Perceval le gallois 1978, amb motiu de la qual fundà l’Ensemble Perceval, que també dirigí Aquesta formació té cinc membres permanents, als quals se n’afegeixen d’altres en determinades ocasions Durant molts anys el conjunt combinà la interpretació musical amb intervencions en el teatre, però a partir del 1984 es dedica exclusivament a la música Amb l’Ensemble…

Dotada d’unes grans condicions per a la música, a cinc anys oferí un concert a Alger Estudià amb Marcel Ciampi al Conservatori de París, centre on el 1950, amb catorze anys, aconseguí el primer premi de piano Tres anys després resultà vencedora en el Concurs de Piano Claire Pagès La relació de concursos en què ha estat premiada inclou el Concurs Long-Thibaud de violí i piano 1953, Concurs Internacional de Música de Ginebra 1954, Concurs GB Viotti 1955, Concurs Reina Elisabet de Bèlgica 1956, Concurs Internacional de Piano F Busoni 1959 i Concurs Internacional de Piano Van Cliburn…

Després d’estudiar saxòfon, a divuit anys començà a escriure sobre jazz El 1932 fou un dels fundadors del Hot Club de France, que més tard presidí Editor de la revista "Jazz Hot" del 1935 al 1946, escriví centenars d’articles per a aquesta i altres publicacions És autor de diversos llibres, el més notable Le Jazz Hot 1934, una de les primeres obres que tractaren del jazz seriosament, cosa que contribuí a sensibilitzar el públic envers aquesta música El 1937 creà, amb Charles Delaunay, el segell discogràfic Swing i l’any següent organitzà una sèrie de gravacions amb Mezz Mezzrow i altres…

Vida De mare aragonesa, estudià al conservatori de Tolosa abans d’entrar a la Schola Cantorum de París, on fou alumne de V d’Indy composició i d’I Albéniz piano Més tard esdevingué assistent d’aquest darrer compositor i, després de la mort d’Albéniz, completà la seva obra per a piano Navarra A París, a més, conegué l’escultor M Hugué i el cercle artístic de P Picasso Fascinat per l’ambient mediterrani natal, abandonà la capital francesa i es traslladà a Ceret, com també feren, temporalment, altres membres de l’avantguarda artística del moment, com ara G Braque, J Gris o P Picasso Viatjà…

Rebé del seu pare, un director de bandes, les primeres nocions musicals Posteriorment continuà la seva formació musical amb WS Conran i H Corri i començà la vida professional tocant el violí al Teatre Reial de Dublín Emigrà a Tasmània 1835 i al cap de poc s’installà a Sydney, on fou reconegut com un bon violinista i, també, un gran pianista Després d’abandonar Austràlia inicià una sèrie de viatges que el portaren a països com Xile, l’Índia o Mèxic El 1841 dirigí una temporada operística a Ciutat de Mèxic i, un cop acabada, feu una gira de concerts que inclogué Nova York i, després, Europa La…

Durant nou anys es formà al monestir de Montserrat, on estudià música i humanitats i fou servent de l’abat Més tard anà a Barcelona i, després d’abandonar aquesta ciutat, ocupà la plaça d’organista i mestre de capella a Sant Martí de Teià durant uns quatre anys De nou a Barcelona, hi dirigí algunes acadèmies de música El 1802, per oposició, obtingué la plaça de cantaire tenor de la catedral de Vic, on s’ordenà de capellà El 9 de març de 1815 rebé el nomenament d’organista de l’església parroquial dels Sants Just i Pastor de la ciutat comtal Els conflictes polítics del 1835 el…

La seva obra es caracteritza pel lirisme eròtic i simbòlic Cal destacar-ne Furǎm trandafiri ‘Robem roses’, 1967, Jumǎtate zeu ‘Mig déu’, 1970, Adagio 1973, Taina ‘El secret’, 1976 i Amiaza ‘El migdia’, 1978

Fou un dels introductors de l’art renaixentista a Tolosa, on construí i decorà diversos palaus, entre ells l’Hôtel d’Assézat 1555, obra mestra del Llenguadoc en aquell estil Concebé la idea del canal del Migdia

Autor d’un cinema violent i incisiu, després de la Segona Guerra Mundial impulsà el neorealisme japonès amb Dokkoi Ikiteiru ‘Estem vius’, 1951, a la qual seguiren Kome ‘Arròs’, 1954, Mahiru no Ankoku ‘Tenebres al migdia’, 1956, Shiroi gake ‘L’escullera blanca’, 1960 i altres

En 1919-30 formà part de l’exèrcit roig i participà en la guerra civil La seva primera obra s’inspira en aquest esdeveniment, com és palès en els reculls Polden ' ‘Migdia’, 1931 i Ulica Krasnykh zor ' ‘Carrer de les albes roges’, 1931 Posteriorment, conreà altres temàtiques, per bé que conservà sempre un to patriòtic i una inclinació per les formes populars D’aquesta segona etapa són Rossija ‘Rússia’, 1944 i Zareč'je ‘Enllà del riu’, 1955