Resultats de la cerca

Vida Nascut en el si d’una família de músics, fou deixeble d’I Pizzetti i A Casella a l’Acadèmia de Santa Cecília de Roma, centre on es diplomà el 1929 Gràcies a una beca, del 1930 al 1932 estudià a l’Institut Curtis de Filadèlfia De nou a Itàlia, es llicencià en lletres a la Universitat de Milà i el 1937 començà a impartir classes al Conservatori de Bari Gran creador de melodies, Rota és conegut sobretot com a compositor de bandes sonores, entre les quals destaquen les de La dolce vita F Fellini 1960, Rocco e i suoi fratelli L Visconti 1960, Il Gattopardo L Visconti 1963, Giulietta degli…

Des del 1945 treballà com a actor teatral, i en el cinema des del 1949, on participà en nombrosos films, entre els quals hom pot destacar els realitzats per D Risi Operazione San Gennaro , 1966 Straziami ma di baci saziami , 1968 i E Scola C'eravamo tanto amati , 1974 Brutti, sporchi e cattivi , 1975 Intervingué també en pellícules d’altres realitzadors Italian Secret Service 1968, de L Comencini In nome del Papa Re 1977, de L Magni Il giocattolo 1979, de G Montaldo Testa o Croce 1983, de N Loy Helsinki - Napoli 1989, de M Kaurismaki, Mima 1990, de P Esposito, Colpo di luna 1995, d’A Simone…

És considerat un dels principals representants de la transavantguarda italiana La seva obra se centra en la figura humana i en el tema de la mort

Autor de nombroses narracions i novelles La goccia sulla pietra 1930, Storie e fantasie 1932, Cose d’Italia 1940, Cronachetta siciliana 1945 Cal cercar el millor de la seva obra en l’àmbit de la paràbola liricomoral, on el seu sentiment de la vida extreu de les impressions de coses i paisatges la imatge alhora mítica i real d’una natura en volenterosa relació amb les obres, els costums i les tradicions dels homes

Es formà amb el seu pare, Andrea Pisano, el qual succeí en la fàbrica de la catedral d’Orvieto 1348-53 és autor, entre altres nombroses obres que li són atribuïdes Mare de Déu de la Llet , al Museo Nazionale di San Mateo, de Pisa, de la Mare de Déu amb l’Infant de l’església de Santa Maria Novella, de Florència, i de la Mare de Déu del sepulcre de Marco Cornaro ~1635 a l’església de San Zanipolo, de Venècia, obres on introduí l’elegant sinuositat de les marededeus gòtiques franceses

Començà en la música amb els grups Los Hispánicos i Los Supersón Debutà en solitari el 1969 i aviat s’obrí camí gràcies a una poderosa i matisada veu i a la força de la seva interpretació Durant la seva curta, però prometedora, carrera només edità tres discs, tot deixant cançons tan conegudes com Libre , Un beso y una flor i Noelia , amb versions posteriors d’altres artistes

Estudià al Liceo Musicale de Venècia amb F de Guarnieri violí i M Agostini composició Posteriorment amplià la seva formació amb GF Malipiero composició i H Scherchen direcció Vencedor del Concurs Internacional Henry de Boeuf 1935, dirigí diferents grups instrumentals, orquestres i institucions musicals italians, com ara el Gruppo Strumentale Italiano, l’Orquestra Radiofònica de Milà o el Teatro La Fenice Mentre estigué al capdavant de l’orquestra d’aquest teatre, fou el responsable de l’estrena de nombroses obres escèniques de compositors contemporanis, com per exemple F Poulenc, D Milhaud o…

Estudià orgue i composició als conservatoris de Palerm i Florència i es llicencià en història de l’art a la Universitat de Florència el 1931 Fou professor d’història de la música i bibliotecari en diversos conservatoris i universitats Fou membre de l’Acadèmia Nacional de Santa Cecília, de l’Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències i la de Societat de Musicologia Americana, entre d’altres Fou investit doctor honoris causa pel Holy Cross College 1970 i les universitats de Chicago 1975, Cambridge 1985, Princeton 1987 i Urbino 1996 Autor de nombrosos llibres i articles, fou una autoritat en…

Format a Venècia i a Brusselles amb HScherchen, actuà en concerts per Europa i com a director de La Fenice de Venècia i de l’Orchestra Radiofonica de Milà Des del 1962 fins al 1972 fou director estable del Teatro alla Scala de Milà

Estudià a Milà amb GOrefice, ACasella i IPizzetti i amplià estudis als EUA Es doctorà amb una tesi sobre Zarlino i professà al conservatori de Bari des del 1950 Assolí aviat fama amb música per a films d’autors neorealistes Roma, città aperta , 1945 Napoli millionaria , 1946 i, especialment, de Fellini, la gran majoria de pellícules del qual musicà La strada , 1954 Le notti di Cabiria , 1956 La dolce vita , 1959 Otto e mezzo , 1962 Amarcord , 1973 Il Casanova , 1976 i Prova d’orchestra , 1978, entre d’altres També assolí fama la seva òpera Il cappello di paglia di Firenze 1955 estrenada a…