Resultats de la cerca

El seu nom real era Édith Gassion Es crià d’una manera irregular restà cega a tres anys, però recuperà la vista Cantà pels cafès durant la guerra de 1939-45 descoberta per Maurice Chevalier, esdevingué una chansonneuse mundialment cèlebre Les seves cançons més destacades foren Non, je ne regrette rien, La vie en rose, Milord, Mon vieux Lucien i altres, amb texts de JCocteau, Michel Prévert, etc També protagonitzà algunes pellícules

De família protestant, ha estat un autor fortament arrelat a la seva terra natal Suite cévenole 1925-35, Le chiffre de nos jours 1954, autobiografia, i La superbe 1967 Participà en la guerra d’Espanya Rien qu'un témoignage , 1937 La galère , 1938 i en la resistència francesa Altres obres seves són La tour de Constance 1970, Les taillons 1974, etc Fou director general dels Arxius de França 1959-71 i membre de l’Académie Française 1956

Deixeble de Gandhi, fundà una comunitat artesanal, allunyada del món modern, on hom intenta de retrobar la saviesa i les virtuts oblidades per l’Occident a l’Estat espanyol en fundà una a Múrcia i una altra al País Basc Escriví Le Pèlerinage aux sources 1943 Pelegrinatge als orígens , traducció catalana de Rafael Tasis, 1961, Principes et préceptes du retour à l’évidence 1961, Approches de la vie intérieure 1962, traduïda al català Enfances d’une pensée 1970, La trinité spirituelle 1971 i Rien qui ne soit tout 1975, entre d’altres Feu sovint conferències a Barcelona

Vida Edith Giovanna Gassion, més coneguda com a Edith Piaf o "El petit rossinyol", començà a cantar a l’edat de quinze anys pels carrers de París, i més endavant als cafès i cabarets Fascinà moltíssims francesos amb la seva veu trencada, plena de melangia i dramatisme, tot parlant sobre l’amor, el desamor i la mort Accentuava el caràcter dramàtic de les cançons vestint-se sempre de negre quan actuava Entre les cançons que escriví i que la feren més popular hi ha La vie en rose o L’himne a l’amour També convertí en èxits temes d’altres autors, com Milord -de Georges Moustaki- o Non, je ne…

Després d’iniciar estudis universitaris de matemàtiques i de ser empresonat pel govern de Vichy per haver participat en la Resistència, emprengué estudis de música al Conservatori de París i feu classes amb R Leibowitz Professà successivament a l’ORTF, a la Sorbona i al Conservatori de París, i també a São Paulo i Rio de Janeiro Autor de diversos llibres Stravinsky , 1965 Diabelli Diabolico , 1979, collaborà a més en enciclopèdies Universalis , Grove , Riemann , Larousse , Fasquelle Com per a tants altres músics francesos de l’època, la descoberta a través de Leibowitz del dodecatonisme…

Estudià al Conservatori de París 1918-23 i a partir del 1926 amplià la seva formació amb Maurice Ravel Després d’haver exercit com a violinista en diverses agrupacions, el 1928 debutà com a director d’orquestra als Concerts Pasdeloup, i inicià una brillant carrera El 1934 fou nomenat director adjunt de l’Orquestra Nacional de la Radiodifusió francesa Dirigí com a titular les orquestres Nacional de França 1944-47, Simfònica de Seattle 1948-51 i Simfònica de Lieja 1964-67 El 1962 ingressà com a professor de direcció orquestral al Conservatori de París 1962-74, i més tard ensenyà al de Lieja…

Vida Debutà en el teatre d’afeccionats i en el grup de teatre independent Xaloc Abandonà la carrera de medicina quan li oferiren actuar com a professional en el collectiu Ignasi Iglésias a l’obra El travessa-deserts 1979 El 1983 entrà al teatre Lliure amb el muntatge Advertència per a embarcacions petites , espai on treballà regularment sota les ordres de directors reputats com ara Lluís Pascual L’hort del cirerers i Roberto Zucco , Lluís Homar Zowie i Fabià Puigserver La flauta màgica Actor dúctil i amb una gran amplitud de registres, a partir del 1987 participà en films com La febre d’…

Filla de comerciants, visqué la infància i l’adolescència a la localitat normanda d’Yvetot Estudià literatura a Rouen Ha estat professora de secundària 1960-77 i del Centre d’Educació a Distància 1977-2000 La seva obra és principalment autobiogràfica i intimista Començà la seva trajectòria amb  Les armoires vides 1974, obra a la qual seguiren Ce qu’ils disent ou rien 1977, Prix d’Honneur du roman 1977,  La femme gelée 1981,  La place 1983, premis Renaudot i Maillé-Latour-Landry de l’Acadèmia Francesa 1984,  Une femme 1987, premi Gregor von Rezzori 2019,  Passion simple 1992, …

Desenvolupà una brillant carrera teatral durant els anys cinquanta i lentament s’imposà en el cinema, fins a esdevenir un dels actors francesos més preuats Participà en molts films, com Thérèse Desqueyroux 1962, de C Franju  La vie de Château 1965, de JP Rappeneau  L’une et l’autre 1967, de R Allio  La grande bouffe 1973, de M Ferreri  Tendre poulet 1973, de Ph de Broca, i, a les ordres de B Tavernier  L’horloger de Saint-Paul 1973, Que la fête commence 1975, Le juge et l’assassin 1976, Coup de torchon 1981 i La vie et rien d’autre 1989, pel qual obtingué un César i un David Il…

Fou, de primer, crític i estudiós del cinema nord-americà El 1963 debutà en la realització amb Les baisers , però no fou sinó els anys setanta que desenvolupà una obra, basada en l’estudi de la història i de la quotidianitat Entre d’altres dirigí  Que la fête commence 1974, L’horloger de Saint Paul 1973, Os de Plata del Festival de Cinema de Berlín 1974 i premi Louis Delluc, Le juge et l’assassin 1975, Une semaine en vacances 1980, Un coup de torchon 1981, Un dimanche à la campagne 1984, premi a la millor direcció al Festival de Canes 1984, Round Midnight 1986, La vie et rien d’…