Resultats de la cerca

Vida i obra S’educà en un ambient artístic i literari que heretà per ambdues ascendències la seva mare era neboda dels germans Jaume i Magí Morera i Galícia, pintor i poeta respectivament, i el seu avi patern fou l’artista modernista Alexandre de Riquer Feu estudis hellenístics amb Carles Riba i Joan Petit, a la Fundació Bernat Metge, i ell mateix es declarà deixeble de Josep M de Casacuberta, que l’orientà en l’edició de textos catalans antics Després es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on es doctorà, el 1945, amb una tesi sobre les traduccions castellanes d’…

Deixeble de Jacob Cornelisz, fou influït per l’art de Gossaert Del 1519 al 1522 viatjà per Alemanya, Venècia i Terra Santa El papa Adrià VI el nomenà conservador de les antiguitats de Roma 1522-24 Representà l’escola romanista holandesa influïda per l’art del cinquecento italià, especialment el venecià Hom destaca els seus retrats amb fons de paisatge

Vida i obra Ha estat una figura cabdal en la història i la cultura catalanes per la seva dilatada obra de lingüista, que ha abraçat l’etimologia, la lexicografia, l’onomàstica, la gramàtica històrica, la dialectologia, la història de la llengua, la normativa, l’edició de textos i la traducció El més gran de vuit germans, fills de l’escriptor, polític i economista Pere Coromines i de Clementina Vigneaux, pedagoga que fundà la primera escola Montessori de Catalunya, estudià dret i filosofia i lletres a Barcelona Els seus mestres foren Joaquim Balcells, Jaume Massó i Torrents, Lluís Nicolau i d’…

S’implicà en la institucionalització del felibrisme en fou majoral Autor d’una Grammaire limousine 1876, des del 1878 fou professor de llengües romàniques a la universitat de Montpeller Publicà, entre altres obres, Poésies inédites des troubadours du Périgord 1885, Biogra-phies des troubadors 1885 i La langue et la littérature du Limousin 1892 Discutí, alineant-se amb Julià Bernat Alart, enfront de Paul Meyer i Manuel Milà i Fontanals, entorn de la llengua de l’autor del Blandin de Cornualha , i, amb el darrer, sobre el significat estricte de llengua llemosina

Fou professor de les universitats de Palerm, Trieste i Pàdua on, des del 1964, fou professor titular de lingüística a la facultat de lletres Dedicà especialment les seves investigacions a l’estudi dels dialectes vènets, furlans i ladins amb especial interès pel lèxic, l’onomàstica i la toponomàstica És autor, entre d'altres de  La lingua venetica 1967, amb AL Prosdocimi, Saggi sul latino dolomitico e friulano 1972, Saggi di linguistica italiana 1975, Studi di dialettologia e filologia veneta 1977 i de la gran obra en sis volums Atlante storico-linguistico-etnografico friulano  …

S'ha destacat pels seus escrits teòrics sobre dialectologia, en els quals ataca les posicions ben establertes de l’escola dels neogramàtics En un assaig del 1903 discuteix l’existència de les fronteres dialectals i fa veure la complexitat del problema en un altre del 1905 mostra la varietat que caracteritza la parla d’una sola localitat diferències de sexe, edat, oficis, formació dels parlants, etc Gauchat és també un dels iniciadors del Glossaire des patois de la Suisse romande a partir del 1924, obra que ha exercit una gran influència entre els estudiosos del retoromànic

Els seus treballs es basen, sobretot, en l’estudi de l’occità Histoire de la littérature occitane 1953, Òbra poëtica occitana 1984, etc Cal destacar, també, el seu estudi sobre l’ètica de la civilització literària dels trobadors Le Joy d’Amor des Troubadoours 1965

Professor a Nancy i a la Sorbona S'especialitzà en dialectologia i en història de la llengua, a la qual són una bona aportació els estudis sobre l’època romàntica i realista apareguts a Histoire de la langue française de ses origines à nos jours 1926-37, de Ferdinand Brunot

Professor a Dijon, a l’École des Langues Orientales, de París, i a la Sorbona Fundà i dirigí l’Institut d’Estudis Provençals i fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans Organitzà, des del 1955, els congressos triennals d’estudis occitans Edità Biographies des troubadours 1950, en collaboració amb AHSchutz, i preparà l’edició crítica, apareguda pòstumament, de Lis isclo d’or de Frederic Mistral 1970

Estudià especialment la llengua i la literatura gascones, collaborà a la “Revue critique d’histoire et de littérature”, i publicà Éléments de linguistique romane 1910 i Précis historique de phonétique française 1921