Resultats de la cerca

L’any 1023, aprofitant les lluites internes del califat de Còrdova, s’havia declarat independent a Sevilla Per tal de reforçar la seva posició politicoreligiosa fomentà la ficció del retorn del califa difunt Hišām II Atacà diverses vegades les taifes berbers, política continuada pel seu fill al-Mu'tadid

A la mort d’Ibn Tūmart, de qui era deixeble, fou nomenat califa 1130 Conquerí el Marroc als almoràvits i féu de Marràqueix la seva capital El 1146 envià un exèrcit a la península Ibèrica i, després de llargues lluites, desféu els regnes de taifes el 1157 Llavors Al-Andalus esdevingué una simple dependència de l’imperi almohade, representat a Sevilla per un valí

Féu el pelegrinatge a la Meca i residí a Còrdova, Saragossa, València i Almeria La seva obra geogràfica Nizām al-marǧan fi-l-masālik wa-l-mamālik , recentment publicada, és especialment valuosa per les dades que conté sobre el període de les taifes i, sobretot, per les referides a l’agricultura, el comerç i les finances En la de València, inclou la descripció més antiga de la ciutat

Cronista i panegirista dels amirites i, posteriorment, de diversos taifes Almeria, València, Xàtiva, Tortosa, Saragossa i Dénia, descriví algunes campanyes d’Almansor Santiago de Compostella, Cervera i d’'Abd al-Malik al-Muẓaffar La seva obra constitueix una font documental important per a conèixer la història de l’Àndalus i de les relacions amb els regnes cristians una cassida és dedicada al matrimoni de Sança de Castella amb Berenguer Ramon de Barcelona

Vassall i tributari de Ferran I de Castella, quan aquest atacà València, acudí en ajut del seu gendre ‘Abd al-Mālik ibn ‘Abd al-'Azīz derrota musulmana de Paterna, però en abandonar la lluita el rei castellà per malaltia, aprofità l’excusa de la indefensió de València per a emparar-se'n, amb l’anuència de Muḥammad ibn Rawbaš Fracassà en l’intent de conquerir Còrdova 1069 davant al-Mu'tamid de Sevilla, però el 1074 se'n féu amo aprofitant una revolta contra els abbadites Morí emmetzinat

Consolidà la formació de l’imperi amb la conquesta del N d’Àfrica —fundació de Marràqueix 1070, que instituí com a capital— Sembla que la caiguda de Toledo 1085 a mans d’Alfons VI de Castella el decidí a ajudar els andalusins passà l’estret i vencé els cristians a Sagrajas o Zallaca 1086 Malgrat ésser derrotat al castell d’Aledo 1088, s’imposà als taifes andalusins exceptuant València, en poder del Cid, i els estats vassalls d’aquest Els principals lloctinents de Yūsuf que actuaren a les terres dels Països Catalans foren Muḥammad Ibn ‘Ā'iša i Muḥammad al-Mazdalī Adoptà el títol…

Educat a Còrdova, residí 1013-20 a Màlaga, on fou secretari del visir ibn al-'Arīf i a la mort del qual exercí el mateix càrrec a la taifa zírida de Granada Nomenat 1027 cap de les aljames jueves de la taifa —per la qual cosa és conegut també com a Šĕmuel ha-Nagid—, visir i cap de l’exèrcit, la seva tasca política fou elogiada tant pels musulmans com pels jueus, els quals protegí decididament És autor d’un divan que consta de 1 742 poemes en hebreu fortament influït per la cultura àrab, tant en la forma com en la temàtica, de tres reculls de poesies religioses i de diverses obres talmúdiques…

Abans havia estat muller del comte Ponç de Tolosa, que la repudià malgrat tenir d’ella quatre fills Sembla que havia estat repudiada ja anteriorment per Hug de Lesinhan a causa de parentiu La unió amb Ramon Berenguer I s’esdevingué el 1052 El 1053 ja li donà els futurs comtes, bessons, Berenguer Ramon II i Ramon Berenguer II Malgrat l’oposició de la comtessa àvia Ermessenda, Ramon Berenguer dotà esplèndidament Almodis i l’associà al govern Almodis havia aportat al seu darrer marit una colla de drets, per lligams familiars, sobre territoris del Llenguadoc Les paries que Ramon Berenguer I…

A la mort del seu cap, Ibn ‘Iyād es declarà independent a València 1146 Morí l’any següent en combat contra els cristians de Conca

Vida i obra Realitzà els primers estudis a la seva vila natal i a Girona i, després, cursà filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on estudià àrab i hebreu amb Francesc Barjau i Pons Es doctorà a Madrid sota la direcció de l’arabista valencià Julián Ribera amb la tesi comparatista Influencia de la poesía popular hispanomusulmana en la poesía italiana 1920 Poc després entrà com a professor auxiliar a la Universitat de Barcelona, al mateix temps que collaborava amb l’Institut d’Estudis Catalans El 1927 obtingué la càtedra d’hebreu de la Universitat Central, a Madrid, càrrec que…