Resultats de la cerca

Fill del primer comte de Mornington És més conegut com a duc de Wellington , títol que rebé el 1814 Les corts de Cadis el crearen 1812 duc de Ciudad Rodrigo i gran d’Espanya, i fou creat també príncep de Waterloo als Països Baixos i duc de la Victòria, duc de Douro, marquès de Torres Vedras i comte de Vimiero a Portugal Terratinent a Irlanda, ingressà a l’exèrcit 1787, i aviat ascendí a tinent coronel 1793 Governador britànic a l’Índia 1793-1805, reduí les darreres resistències a la dominació britànica i fou ascendit a general 1801 Tornà a…

Des de catorze anys residí pràcticament sempre a Anglaterra Es revelà amb In a German Pension 1911 com una escriptora d’estil molt personal i d’acusada sensibilitat, influïda per Čekhov, que aportava una nova visió a la narrativa anglesa Fou donada a conèixer pel grup de Bloomsbury, i les seves narracions foren aplegades en colleccions diverses Bliss and Other Stories 1920, The Garden Party 1923, The Dove's Nest 1923 i Something Childish 1924 Les seves Letters i les Letters to John Middleton Murry 1955, així com el seu diari íntim, Journal 1954, són una mostra de les seves idees estètiques i…

Autor de l’obra An Account of the Foxglove and Some of its Medical Uses 1785, introduí l’ús de la digital en la terapèutica mèdica, especialment en les hidropesies Fou membre de la Royal Society 1784

Es formà com a membre del cor del King’s College de Cambridge 1953-56 i posteriorment amplià la seva formació a Roma 1957 i Milà 1958-59 i amb Gerhard Hüsch a la Munich Hochschule für Musik 1959-64 El 1971 debutà a Viena amb Il ritorno d’Ulisse in patria C Monteverdi Especialitzat en obres renaixentistes i barroques, especialment de Monteverdi, actuà arreu d’Europa Els seus enregistraments inclouen obres com L’Orfeo —del qual gravà dues versions—, Dido and Aeneas H Purcell i Billy Budd B Britten, entre d’altres Publicà diversos articles sobre interpretació i tècnica vocal del…

Estudià al Royal College of Music de Londres i posteriorment es perfeccionà amb Nadia Boulanger, Marie-Claire Alain i Anton Heiller Inicià la carrera de concertista el 1965 i des de llavors ha estat convidada en nombrosos festivals, com ara els d’Aldenburgh, Edimburg i Proms, en el qual actuà al desembre del 1999 Tocà per primera vegada als Estats Units el 1984, concretament a Nova York Ha estrenat diverses obres contemporànies, entre les quals destaca un concert per a orgue dedicat pel compositor William Mathias 1984 Ha participat en nombrosos cursos i ha impartit classes magistrals a Europa…

El 1830 inicià la colonització de l’Austràlia Meridional, a base de vendre petites parcelles de terra a preus elevats, per tal de fixar-hi els colons i alhora acumular capital que atragués més immigració L’especulació el féu fracassar, i orientà aquella àrea cap a la ramaderia Passà aleshores a Nova Zelanda i n'inicià la colonització 1837

El 1993 dirigí The Piano , film que obtingué tres Oscars millor actriu, millor actriu secundària i millor guió original i la Palma d’Or al Festival de Canes entre d’altres La seva sensibilitat s’ha revelat també en Sweetie 1989, An Angel at my Table 1990, filmada originàriament per a la televisió, The Portrait of a Lady 1996, Holy Smoke 1999,  In the Cut 2003, Bright Star 2009 i The Power of the Dog 2021, premis Bafta 2022 a la millor direcció i a la millor pellícula i Oscar 2022 a la millor direcció L’any 2021 fou guardonada amb el Prix Lumière

Després de protagonitzar diversos musicals al teatre, debutà al cinema amb For the Moment 1994, d’AK Johnston, i després interpretà The Sum of Us 1994 i Virtuosity 1995, de B Leonard Però el paper del policia Bud White a LA Confidential 1997, de C Hanson, el donà a conèixer popularment Darrerament ha interpretat Heaven's Burning 1997, de C Lahiff Breaking Up 1997, de R Greenwald The Insider 1999, de M Mann Gladiator 2000, de R Scott, per la qual obtigué l’Oscar al millor actor Proof of Life 2000, de T Hackford A Beautiful Mind 2001, de R Howard Master and Commander The Far Side of the World…

Durant les campanyes napoleòniques actuà d’ajudant de camp del duc de Wellington, i posteriorment de diplomàtic a París 1815-18, Verona 1822, Madrid 1823 i Peterburg 1826 En entrar la Gran Bretanya 1854 en la guerra de Crimea 1853-56, comandà les forces britàniques

Fou ministre d’afers estrangers als governs Wellington 1828-1830 i Peel 1841-1846 Defensà els principis lliurecanvistes i dimití 1846 després de la derogació de les Corn Laws El 1852 ocupà el càrrec de primer ministre en un govern de coalició Dimití el 1855, després d’haver intentat inútilment d’evitar la guerra de Crimea