Resultats de la cerca
Es mostren 12 resultats
Pentecosta
Solemnitat religiosa que en el judaisme i en el cristianisme s’escau el cinquantè dia (en grec Πεντηκοστή) després de la Pasqua.
Anomenada primitivament Festa de la collita i, encara avui, Festa de les setmanes šabuot , pel fet d’escaure's set setmanes després dels àzims, fou una festa agrària d’acció de gràcies, que es convertí més tard en la commemoració de la promulgació de la Llei al Sinaí al cap de cinquanta dies de la sortida d’Egipte Fou en ocasió d’aquesta festa que, segons els Actes dels Apòstols , davallà l’Esperit Sant sobre la comunitat cristiana de Jerusalem en forma de llengües de foc i pel miracle de les llengües glossolàlia , signe de la propagació de l’evangeli a tots els pobles Entre els cristians…
mestre de la Pentecosta

Compartiment del pinacle del retaule dedicat a sant Vicenç
Museu episcopal de Vic
Pintura
Nom donat al pintor anònim català del final del segle XIV i començament del XV autor del retaule de la Pentecosta de la col·legiata de Cardona.
Combina la tradició dels Serra i de Destorrents amb els nous corrents internacionals —bé de Borrassà, bé francesos—, però sense gaire personalitat Les seves obres són la repetició constant d’uns mateixos models entre elles, posteriors al 1400, hi ha el retaule esmentat, el de la Mare de Déu al mateix lloc i el de Sant Vicenç Museu Episcopal de Vic
el Cenacle
Estança on Jesús celebrà la Cena amb els apòstols.
Des del s V fou identificada amb l’estança on els apòstols reberen l’Esperit Sant el dia de Pentecosta i al costat de la qual fou edificada, al s IV, una basílica, situada a Sió, fora de les antigues muralles, al costat SW de Jerusalem Al s XIV el Cenacle destruït i reedificat diverses vegades fou reconstruït en estil gòtic per Robert d’Anjou, rei de Nàpols, i confiat als franciscans Al s XVI, a causa de la creença que allà hi havia la tomba de David, passà als musulmans, fins als temps moderns, que deixà d’ésser lloc de culte i adquirí un estatut especial
retaule del Conestable
Pintura
Obra del pintor Jaume Huguet, anomenada també retaule de l’Epifania, pintada el 1465 per encàrrec personal del rei Pere IV de Catalunya, conestable de Portugal.
Fou fet per a la capella del Palau Reial de Barcelona, on encara es conserva El pla iconogràfic correspon al tipus de retaule català anomenat dels set goigs Anunciació, Naixement, Epifania, Resurrecció, Ascensió, Pentecosta, Dormició i Coronació de la Mare de Déu la taula central és dedicada a l’Epifania, i en una de les figures dels tres reis hom ha volgut identificar el rei-conestable Corona el retaule un calvari, i el completen una predella amb quatre figures de sants, entre ells un sant Jordi, i dues grans portes laterals, amb les figures de santa Caterina i santa Isabel de…
Tots Sants
Festa popular del calendari cristià, que se celebra l’1 de novembre, per commemorar tots els justs, canonitzats o no, que es troben al cel.
Celebrada, a l’Orient, en altres moments els siríacs, durant el temps pasqual els bizantins, el diumenge després de la Pentecosta, a Roma té com a origen la dedicació del Panteó, per Bonifaci IV 610, a la Mare de Déu i a tots els màrtirs Sancta Maria ad martyres Aquesta festa fou propagada per tot l’Occident sota Gregori IV 827-844 Dins el costumari cristià la festa de Tots Sants va envoltada d’antigues pràctiques populars i religioses, sovint barrejades amb la diada dels morts, que se celebra l’endemà, però que s’inicia la tarda del dia de Tots Sants amb la visita als cementiris, ja que…
Saó
Revista mensual d’inspiració cristiana, fundada a València el 1976.
Impulsada a l’inici per l’esperit del concili II del Vaticà, ha dut a terme una tasca sostinguda de reconeixement i defensa la unitat cultural i lingüística del País Valencià amb Catalunya i les Illes, a més de tractar una gran quantitat de temes, centrats sobretot en la realitat valenciana Ha estat dirigida per Josep Antoni Comes Ballester 1976-87, Emili Marín Soriano 1987-94 i 1998-2009, Vicent Cardona Puig 1994-98 i, des del 2010, per Vicent Boscà Perelló El 1987 inicià la publicació del suplement Quadern , dedicat a temes monogràfics, i el 1989 llançà una sèrie de números monogràfics…
Contrareforma
Música
Moviment religiós, intel·lectual, artístic i polític conduït en l’aspecte religiós per l’Església Catòlica i en el vessant polític per algunes monarquies europees, especialment l’espanyola.
S’inicià durant la segona meitat del segle XVI amb l’objectiu de fer front a la Reforma luterana Els seus principis foren definits com a resultat de les disposicions del Concili de Trento Un as pecte important de la Contrareforma fou la reforma dels ordes religiosos i la creació de noves congregacions, com la Companyia de Jesús, així com l’atenció prioritària que es donà a les manifestacions artístiques com a mitjà de control ideològic La música de la Contrareforma assumeix com a propis els postulats del concili tridentí En el seu decret XXII del 1562, un dels més transcendents dels que…
Església copta
Església autòctona d’Egipte, hereva de la tradició que tingué com a centre Alexandria (patriarcat d'Alexandria) i constituïda formalment després del concili de Calcedònia (451).
Història Aquest, que deposà el patriarca Diòscor i condemnà el monofisisme , provocà l’oposició i la ruptura amb Constantinoble, però hi romangué fidel una fracció, anomenada, per això, melquita o “reialista” Durant molts anys s’alternaren en la seu alexandrina, d’una manera sovint violenta, patriarques calcedonians i no calcedonians, fins a arribar en una doble jerarquia ben distinta, copta i melquita A mitjan segle VII els àrabs invasors foren saludats com a alliberadors del jou bizantí Seguiren, però, alternativament, èpoques de fortes pressions i de persecucions, i no fou fins al segle…
Església
Comunitat dels seguidors de Crist.
El mot grec ἐκκλησία o el llatí ecclesia , que ha sobreviscut en les llengües romàniques, síntesi de l’expressió ἐκκλησία του Κυρίου ‘assemblea del Senyor’, tradueix el concepte bíblic qahal Iahvè ‘poble de Déu’ El mot, en el Nou Testament, designa la comunitat dels darrers temps, la “resta d’Israel”, que confessa Jesús en nom de tot el poble com el Messies esperat Sovinteja en l’apòstol Pau, el qual el devia aprendre de la comunitat de Jerusalem Però prengué una extensió nova, per raó de la crida dels pagans a constituir també ells el “poble de Déu”, de cara a una nova etapa de la seva…
la Trinitat
Misteri, sovint considerat com a nucli fonamental del cristianisme, segons el qual Déu és alhora Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit.
És a dir, que en Déu hi ha —d’acord amb la formulació tradicional— una natura, o essència, en tres persones persona 3 3 Pare , Fill i Esperit Sant Discernible ja, d’alguna manera, en l’Antic Testament Déu es manifesta mitjançant la seva paraula , en la qual és present, i alhora mitjançant el seu esperit , que fa entendre aquesta paraula, el misteri de la Trinitat s’insinua explícitament —bé que no en termes de doctrina abstracta— en el Nou Testament, en la revelació que el Crist fa de Déu com a Pare que envia el seu Esperit als creients la praxi baptismal, els símbols de la fe —que usen…