Resultats de la cerca

És una àrea d’altiplans d’una altitud mitjana de 500 m dominats per crestes de flysch, agudes i escarpades, que culminen al Babia Góra 1 725 m El principal recurs econòmic és l’explotació forestal, juntament amb la ramaderia

Té 59 km de llarg i una conca vessant de 445 km 2 Neix als relleus dels pics Gallinero 2728 m alt i del Baciver de Castanesa 2725 m alt, a l’Alta Ribagorça Recull les aigües dels altiplans de les Paüls i Espés Abandona la zona axial pirinenca en trobar la mola calcària i dolomítica de les serres prepirinenques interiors, que travessa pel feréstec congost d’Ovarra A partir d’ací recorre en direcció SSW tota l’amplada de la conca terciària fins a l’Éssera Aquest darrer tram, ja dins la Baixa Ribagorça, constitueix la subcomarca dita ribera d’Isàvena , en país molt més obert…

És una regió de contacte entre els últims contraforts del massís hercinià de Bohèmia i els Carpats Blancs, i al mig s’insereix la vall del Morava, que s’obre, al S, cap a la plana Pannònica i, al NE, cap a la conca de l’Oder És una regió de transició i de pas entre l’Europa del sud, o danubiana, i la del nord, o país del Vístula Constitueix una àmplia depressió, recoberta de sediments terciaris i quaternaris i drenada per la xarxa del Morava, la qual depressió es presenta com un conjunt de diverses conques i de diversos altiplans i turons tallats per les valls dels rius Al N,…

La geografia La geografia física Des d’un punt de vista morfològic, Castella-la Manxa comprèn dues grans regions la plana de la Meseta, que els monts de Toledo divideixen en dues al N la conca del Tajo i La Alcarria, i al S la conca del Guadiana, i l’orla muntanyenca que voreja les planúries esmentades A l’E, el S i l’W els límits físics de la Manxa coincideixen amb l’orla de terrenys paleozoics i mesozoics Al N, les diferències paisatgístiques entre la plana manxega i els altiplans páramos de La Alcarria són de caràcter morfològic, consistents en la continuïtat a la Manxa del…

La geografia física El relleu Andalusia és una de les regions exteriors a la Meseta només al nord penetra en el seu sòcol hercinià, l’extrem meridional del qual li pertany Resulta, així, un típic relleu mediterrani, d’extrema varietat pel seu origen alpí, per la seva estructura i per la seva morfologia De N a S hom hi distingeix tres unitats de relleu Sierra Morena, la depressió Bètica i les serralades Bètiques Tot el conjunt guanya gradualment altitud d’W a E i de N a S, i assoleix la màxima altitud a l’extrem SE, a Sierra Nevada Tal disposició, que crea una mena de muralla muntanyosa cap a…