Resultats de la cerca

Comprenia la part de ponent del comtat i bisbat d’Osona a partir del Moianès i del Bages, i, gràcies a l’avenç de la reconquesta, la denominació s’estengué vers Anoia, la Segarra i l’Urgell Tenia com a centre el pagus de Manresa, ben diferenciat del d’Osona a partir dels privilegis del rei Odó del 889 i el 890 Era una denominació d’un caràcter més locatiu que polític, puix que el seu territori fou considerat sempre una perllongació del comtat d’Osona Els avenços d’aquest comtat vers les noves terres conquerides es fitaven amb torres de defensa dites manresanes manresana La denominació de…

És corrent la identificació amb Sitges, sense cap base documentada

En aquesta època d’extensió màxima comprenia 18 termes, que ocupaven bona part de l’alta Noguera sense la vall d’Àger ni el Segre mitjà, el nord del sector urgellenc de la baixa Noguera i l’extrem sud-est de la conca de Tremp, amb un total d’uns 520 km 2 i 3 000 h el 1981

El pla de Pena, a ponent del puig, recorda el nom del castell de Pena s XI-XIV és possible que el nom de Sant Amanç correspongui al titular de la seva església Segons una llegenda, en aquest indret hi hauria hagut un convent de monges molt visitat pel Comte Arnau Només hi ha un clap de rocs, sense restes visibles del castell ni de l’església

Format els anys seixanta prop la carretera de Barcelona a València, sense cap pla d’urbanització, pertanyia a l’antic municipi de la Canonja, incorporat a Tarragona el 1964 Sorgí en establir-s’hi un gran nombre d’immigrants treballadors dels polígons industrials pròxims i de la construcció per al turisme a Salou, i vint anys després la població s’havia quadruplicat posteriorment, ha tendit a minvar El 2010 tornà a formar part del nou terme municipal de la Canonja

Enllaça aquest massís lacustre amb la carena N-S de la serra d’Altars, de la qual hom puja al Montsent pel coll del Triador Aquesta carena, de morfologia glacial quaternària, però sense els estanys de les carenes més septentrionals, separa les valls del Flamisell vall Fosca, Pallars Jussà i del riu de Sant Antoni vall d’Àssua, Pallars Sobirà, format pels rius de Caregue i de Berasti, o Rialbo, tots els quals s’alimenten de la dispersió d’aigües del Montsent Pastures d’estiu

Pertangué originàriament als Peramola i successivament als Desbrull, als Zurita, als Pinós, comtes de Vallfogona, als Ferrandis d’Híxar, ducs d’Híxar, i als Silva, marquesos d’Alenquer El 1739, Rosa de Silva y Pimentel, comtessa de Sallent, en el seu testament, la llegà a Antonio de Navarrete mort vers el 1784 Aquest fou succeït pel seu fill Francesc de Navarrete i Sebastián mort el 1807, que fou pare de Pere de Navarrete, qui mort sense fills el 1855 fou succedir per José de Castañeda y de Navarrete i ha passat als Ceruti

El papa Benet VIII li ho concedí el 1017 malgrat les propostes per a Sant Joan de les Abadesses i per a Sant Pau de Fenollet, Besalú prevalgué com a seu Fou designat primer bisbe Guifré fill de Bernat Tallaferro, que ja era abat de la nova comunitat canonical establerta a Sant Joan de les Abadesses A la mort de Tallaferro 1020, els bisbes de Vic i de Girona reclamaren i obtingueren llurs territoris desmembrats El bisbe Guifré, sense protecció política, es retirà a Sant Joan de les Abadesses

Comprenia el pla de Barcelona, el Maresme fins al límit entre Caldetes i Arenys de Mar exclosa, però, la zona alta de la riera d’Argentona amb Òrrius i Dosrius i el Baix Llobregat exclosos Esparreguera, Collbató i Olesa de Montserrat inclòs, però, Castellbisbal En depenia la sotsvegueria del Vallès, amb la qual sumava 81658 h el 1718 i formava una sola demarcació anomenada ja al segle XIV vegueria de Barcelona i del Vallès A causa d’haver esdevingut carrers de Barcelona llurs capitals, també passaren a dependre'n les sotsvegueries de Moià i d’Igualada El 1716 la vegueria de Barcelona, …

Al segle XIII ja pertanyia a una línia dels Ponts, i el 1590 era de Gispert de Ponts El 1671 Pere de Ponts i de Guimerà la vengué 1671 a Francesc de Montserrat, primer marquès de Tamarit sembla, però, que la seva neboda Maria Teresa de Ponts i de Ros, muller del marquès de Rebé, la pledejà i guanyà per sentència del 1702 Tot i això, retornà als marquesos de Tamarit, que la vengueren als Duran, i aquests, vers el 1871, a Josep de Bofarull i Rafart, a qui fou reconeguda com a títol del regne, el 1872 pel rei Amadeu I, sense perjudici de tercers de millor dret i després d’haver interposat…