Resultats de la cerca

Al collet de la Magdalena hi ha restes d’un probable poblat ibèric i ruïnes d’un castell anterior a la conquesta de Jaume I, considerat tradicionalment el nucli originari de Castelló de la Plana, que fou abandonat a mitjan s XIII, fet commemorat a la festa de la Magdalena

L’actual església fou erigida al s XVI i renovada en moltes ocasions és envoltada d’un casal que fou convent, residència de donats i escola Existia ja a la fi del s XIII el 1308 era regit per un donat, i així continuà fins el 1402, que s’hi establí una comunitat femenina, que hi subsistí pocs anys Vers el 1490 s’hi installà una comunitat de clarisses urbanianes, que fou reemplaçada per jerònimes el 1530 La nova comunitat hi residí només quatre anys Després la casa de l’ermità es destinà exclusivament a collegi, funció que ja tenia el 1494 quan hi residien, en una part de l’edificació, les…

Fou fundat el 1530 per monges procedents del Puig de Santa Magdalena d’Inca, en una primitiva església del s XIII, dita Santa Maria de l’Olivar , i perdurà en aquell lloc fins el 1549, que es traslladaren a la ciutat de Mallorca

Fou erigit el 1485, per Maria Anna Bosquets, a l’indret d’un antic beguinatge 1330, transformat en convent de terciàries franciscanes de Santa Elisabet, i per això se'n digué convent de Sant Jeroni i de Santa Elisabet Tingué un ràpid creixement, i el 1530 set monges d’aquest convent anaren a fundar el de Santa Magdalena del Puig d’Inca L’església fou edificada entre la fi del s XV i el començament del XVI, amb una ampla nau de voltes apuntades i arcs daurats amb un antic teginat El convent, a despit de les modificacions sofertes al llarg del temps, guarda molts elements dels primers temps

La serra de Borriol , un dels límits septentrionals de la Plana de Castelló i que constitueix, amb les serretes de la Magdalena, els contraforts meridionals de les muntanyes del desert de les Palmes, és termenal amb el municipi de Castelló La vegetació natural ocupa els sectors més muntanyosos és formada per boscs de pins, d’alzines i de roures i per pasturatges L’agricultura de secà predomina sobre la de regadiu 26%, que produeix taronges i hortalisses El principal conreu és el de garrofers, seguit del d’oliveres hom conrea també ametllers i cereals Predomina el règim d’explotació directa La…

La part interior del terme, muntanyosa, comprèn bàsicament formacions mesozoiques, triàsiques i cretàcies, les quals constitueixen les muntanyes del desert de les Palmes, que s’estenen en direcció NE-SW, paralleles a la costa fins a la vall del riu Sec de Borriol, que recull les aigües del vessant de ponent L’altitud màxima és la roca Blanca 628 m alt, al límit entre Castelló, Benicàssim i Borriol, a l’extrem NE la part meridional de les muntanyes és bastant més suau el Collet i les serretes de la Magdalena no arriben als 200 m alt El glacis del piemont davalla suaument des d’una altura de…

El territori és planer en una gran part s’hi destaca el puig d’Inca o Santa Magdalena del Puig —hi ha una ermita— 304 m alt, el qual domina un ample panorama Geològicament, forma part de les sèries plegades de la serra de Tramuntana, amb afloraments del Triàsic, Liàsic, Cretaci, Oligocè i Burdigalià, sobre els quals se situen discordants els materials transgressius del Vindobonià S i E, en una gran part recoberts de terra rossa amb una gran abundància de crostes calcàries Les terres conreades ocupen 5159 h 88,6% del terme Hi predominen els cultius de secà 2838 ha d’ametllers i…

La geografia Cap de comarca, Castelló de la Plana Ocupa una posició central dins la regió És limitada al S pel Millars i al NE per la serra d’Irta, que la separen de la Plana Baixa i del Baix Maestrat, respectivament La rambla de la Viuda fa de límit amb l’Alcalatén per l’est, i la serra d’Espareguera i el tossal de Saragossa la separen pel NE de l’Alt Maestrat El sector litoral de la comarca és dividit en dues parts pel promontori d’Orpesa Al N d’aquest hi ha el pla d’Albalat, d’uns 4 a 5 km d’amplària i 20 de llargària, zona de costa baixa i sorrenca —limitada al N pel petit delta del riu…

La ciutat fou anomenada Madīna Mayūrqa durant l’època islàmica, nom traduït després de la conquesta catalana pel de ciutat de Mallorques o simplement Mallorques o Mallorca l fet de no haver-hi en tota l’illa cap altra ciutat fins el 1523 que ho esdevingué Alcúdia afavorí l’ús de l’apellatiu ciutat per a referir-s’hi en l’ús llibresc hom recorregué a l’expressió ciutat principal a partir del 1523, apellatiu que esdevingué nom propi en l’ús popular en època moderna i fins els nostres dies Simultàniament i mentre vigí el dit nom de Mallorca referit a la capital, hom desfeia l’ambivalència d’…