la Plana Alta

Comarca del País Valencià, a la regió de Castelló.

La geografia

Cap de comarca, Castelló de la Plana. Ocupa una posició central dins la regió. És limitada al S pel Millars i al NE per la serra d’Irta, que la separen de la Plana Baixa i del Baix Maestrat, respectivament. La rambla de la Viuda fa de límit amb l’Alcalatén per l’est, i la serra d’Espareguera i el tossal de Saragossa la separen pel NE de l’Alt Maestrat. El sector litoral de la comarca és dividit en dues parts pel promontori d’Orpesa. Al N d’aquest hi ha el pla d’Albalat, d’uns 4 a 5 km d’amplària i 20 de llargària, zona de costa baixa i sorrenca —limitada al N pel petit delta del riu Segarra— amb alineacions d’aiguamolls i antigues albuferes entre Torrenostra i la torre de la Sal, i al N del cap d’Orpesa.

El sector litoral meridional és ocupat per un glacis de piemont, que ja prop de la mar deixa pas als aiguamolls de la maresma entre Benicàssim i el Grau de Castelló, seguida al S per les acumulacions del delta del Millars. La línia de la costa, tant al pla d’Albalat com al delta del Millars, ha sofert alternatives d’avanç i retrocés, encara no estabilitzades, i que en fan una de les més mòbils de tot el País Valencià. Les Talaies d’Alcalà, seguides de les alineacions triàsiques-cretàcies de les serres de les Santes i del Desert de les Palmes — puig de Bartolo, 728 m alt.—, separen la zona litoral de les valls interiors. Aquestes comencen pel N amb la vall de les Coves, comunicada amb la de Sant Mateu i separada del Baix Maestrat per les Talaies i la serra de Valldàngel. Al S de les Coves i de la Serratella, les elevacions de la Serra d’en Galceran —tossal de Saragossa (1.081 m), tossal de la Vila— per l’W i les serres prelitorals per l’E deixen una vall encaixada que s’obre a l’ample pla de l’Arc, o pla de Cabanes (Cabanes, Vilanova d’Alcolea, Bell-lloc del Pla, la Vall d’Alba).

Paisatge agrícola prop de Castelló de la Plana (la Plana Alta)

© Fototeca.cat

Aquest queda tancat, al seu torn, a l’W, per les elevacions de la Basseta i el tossal de Mollet, i per la Maigmudella, la serra de Vilafamés (720 m) i la serra del Desert de les Palmes pel S. La continuació d’aquestes serres forma les muntanyes de Borriol, que acaben en la conca baixa de la rambla de la Viuda. Al llarg de tot el sector litoral hi ha un seguit de petits rius, rambles i barrancs, la major part procedents de les muntanyes immediates (només el riu Segarra, o rambla de les Coves, al límit N, procedeix de les depressions prelitorals), com el barranc d’Orpesa, o el riu Sec de Borriol, que es perd en els aiguamolls pantanosos del Serrallo, sense entrar a la mar.

La conca baixa del Millars, per la banda esquerra, rep l’aportació fonamental de la rambla de la Viuda, regulada pel pantà de Benadressa (o de Maria Cristina), d’escassa eficàcia a causa de les pèrdues per filtracions. La rambla de la Viuda, al seu torn, és formada per la conjunció, al NW de la Vall d’Alba, del riu Montlleó i de la rambla Carbonera, procedents respectivament de la serra de Mosquerola i de la mola d’Ares. A la rambla de la Viuda aflueixen també les aigües de la Serra d’en Galceran, pels barrancs de Beses i de Besalbre, així com les del pla de l’Arc, pel barranc de la Pobleta del Pla. A la vall de les Coves conflueixen totes les aigües del sector septentrional interior de la comarca (barrancs de la Carrasqueta, de Penya-roja i de Valldàngel), així com les de la Valltorta i la rambla de Sant Mateu, que són drenades cap a la mar pel riu Segarra.

El clima de la part litoral de la comarca es caracteritza per estius càlids (25 °C de mitjana l’agost) i hiverns dolços (10 °C el gener): la pluviositat és baixa, amb uns 400 mm anuals, distribuïts irregularment, amb màximes acumulades a la tardor. La temperatura de les zones interiors ofereix unes mitjanes de 7 a 9 °C el gener i de 22 a 24 °C l’agost, amb precipitacions que oscil·len entre 500 i 700 mm, també amb màximes de tardor molt marcades, cosa que sovint produeix avingudes i desbordaments de barrancs i rambles. La vegetació natural de la zona propera a la mar seria principalment la màquia de llentiscle i margalló (Querco-Lentiscetum), substituïda per l’alzinar amb marfull als turons i als sòls profunds. Cap a l’interior l’alzinar es transformaria progressivament en un carrascar pobre. A la serra silícia del desert de les Palmes, molt afectat pels incendis, hi ha algunes alzines sureres. Actualment els alzinars són degradats en una gran part. Té molta més extensió el bosc de pins: Pinus pinaster (pinastre o pi gargall) en terreny silici, P. halepensis (pi blanc), més abundant, en terreny calcari, però també en el silici. Hi ha sobretot grans extensions de garrigues i de brolles. Al Grau de Castelló hi ha la resta, molt degradada, d’una antiga pineda litoral. Les densitats de població presenten variants considerables, segons les condicions físiques i econòmiques.

La població

La densitat comarcal ha experimentat un creixement constant al llarg d’aquest segle: el 1900, era de 73,3 h/km2, el 1950 de 105,9, el 1970 de 139, el 1981 de 180,6, el 1986 de 181,6 h/km2 i el 1991 de 186,3 h/km2. La major concentració es produeix a la zona d’hortes velles, avui industrialitzada, de Castelló i Almassora, que —incloent-hi la població de la capital— ateny una densitat superior als 1.025 h/km2. El pla d’Albalat, comptant-hi Orpesa, la Ribera de Cabanes i Torreblanca, era gairebé una zona desèrtica (primer per causa dels pirates, i després pels aiguamolls i el risc de paludisme): actualment és més poblada per la colonització i bonificació dels terrenys erms i pantanosos, però la seva densitat és relativament baixa (50 h/km2), tenint en compte la seva riquesa potencial, tant agrícola com turística. La zona interior muntanyenca (les Coves de Vinromà, amb la Serra d’en Galceran, la Serratella i la Torre dels Domenges) és la menys poblada, amb una densitat de 16 h/km2; mentre que el pla de l’Arc i els pobles que el volten pel sud presenten una densitat notablement superior (38 h/km2), que correspon a la de les zones de secà estabilitzat.

La població comarcal conegué un creixement constant i general fins el 1910, distribuït i equilibrat fins al punt que Castelló o Almassora no augmentaren a un ritme superior al del secà interior en el mateix període. Passat aquest moment, la saturació es feu sentir a la zona de secà, i començà la divergència de l’evolució demogràfica entre l’interior i la costa: només els pobles litorals cresqueren ja entre el 1920 i el 1970. L’àrea urbana de Castelló-Almassora tenia el 1991 una població superior al 75% del total comarcal. El 1998 la població era de 188.469 h i el 2003 era de 221.648 h (231,5 h/km2), xifra que representa un augment de 41.563 h en el període 1991-2003. Castelló de la Plana (160.714 h) concentrava el 72,5% del cens comarcal. Per edats, el 2001 el 14,5% del cens tenia menys de 15 anys, el 69,6% era població adulta i el 14,5% sobrepassava els 65 anys. La població dispersa és important a Castelló, a Cabanes i també a les Coves; però els municipis amb més clar predomini dels masos són la Vall d’Alba i la Serra d’en Galceran. La dualitat geogràfica bàsica de la comarca es reflecteix també en l’aspecte econòmic: d’una banda hi ha les planes litorals, regades, industrialitzades i amb una densa estructura de serveis, i de l’altra les valls interiors, d’agricultura de secà, més pobres i amb menys recursos com més altes i allunyades de la capital. Les noves implantacions industrials a l’interior (Borriol, Vilafamés, les Coves) tenen tanmateix un paper dinamitzador; i el mateix paper tenen en altres llocs, abans de simple agricultura de secà, la ramaderia moderna (Bell-lloc, la Vall d’Alba) o el turisme (Benicàssim, Orpesa).

Conreus d’horta a la Plana Alta, prop del delta del Millars

© Fototeca.cat

L’economia

El 1999 el total de terres conreades era de 31.056 ha. Els cultius més importants eren els fruiters (22.117 ha) i les oliveres (4.684 ha). L’agricultura dels secans interiors es dedica sobretot a la vinya (pla de l’Arc), que produeix uns vins de baixa cotització, sobretot a Vilafamés, les Coves de Vinromà, Cabanes i Vilanova d’Alcolea, i més encara a l’ametller (13.230 ha el 1990), que ha conegut una forta expansió; l’olivera, important sobretot a Vilanova d’Alcolea, Vilafamés, les Coves i la Serra d’en Galceran, es troba aturada o en visible retrocés. Més forta ha estat la regressió del garrofer, que ocupava extensions importants al secà de Castelló, a Benicàssim, Orpesa i Borriol. Avui, són els pobles de l’interior els que més superfície en conserven, com ara Vilafamés, Cabanes i Bell-lloc. Aquest conreu ocupava unes 5.890 ha el 1990. Al litoral, l’ametller, els arbres fruiters i el taronger ocupen ja una gran part del pla d’Albalat —abans inculte—, acompanyats de llegums i d’hortalisses: pèsols, carxofes. La vinya de moscatell és poc important a Benicàssim, on també ha guanyat terreny el taronger. Aquest arbre és el conreu dominant a Castelló i Almassora, amb superfícies menors de regadiu a les hortes més velles. A aquestes superfícies caldria afegir les ja dedicades a mandarines, molt importants també a Castelló, Almassora i Torreblanca. L’arròs de les marjals de Castelló ha desaparegut, substituït per les hortalisses i els arbres fruiters.

La ramaderia ovina té encara una importància notable a les valls més altes (Coves, la Serra), i residual als altres llocs, mentre que les granges d’aviram i de porcs, han pres un increment espectacular als pobles del pla de l’Arc. L’any 1999 es comptabilitzaren 2.333 caps de bestiar boví, 28.170 d’oví, 4.630 de cabrú, 166.530 de porcí i 1.505.600 caps d’aviram. A Almassora hi ha una central lletera. La pesca és important al port de Castelló, amb captures superiors a les 11.000 tones anuals (1986). Aquesta activitat és desenvolupada per més de 142 vaixells, amb 4.379 TRB i una tripulació de 1.182 homes. De la importància de la pesca al Grau de Castelló ens parla el fet que el 1986 fou un dels ports valencians que més milions, en valor de pesca, aconseguí, amb uns valors similars a ports força importants com Santa Pola i Vinaròs. Peixos pelàgics (seitó, sardina, sorell, cavalla, tonyina) amb el 67% del valor pescat, peixos de fons (moll o roger, llúcera, pagell i rap) amb el 25% i mol·luscs (5,6%) són les espècies que més valor reuneixen en les captures d’aquest port; els recursos locals, però, es veuen amenaçats per les captures de nombroses naus andaluses i cantàbriques.

La indústria tradicional (cordes, tèxtil, terrissa) era limitada a Castelló, i actualment s’ha desenvolupat en forma de fàbriques de filats i de robes, confecció i ceràmica industrial. Així mateix, a la capital i a Almassora van aparèixer a partir del 1965 noves activitats industrials importants: radiadors d’automòbils, instal·lacions i maquinària mecànica, químiques i petroquímiques (1967), adobs (1965), vernissos, central tèrmica (1972), etc., que comencen a crear —sobretot al Grau— greus problemes de contaminació atmosfèrica. Durant els últims deu anys, les fàbriques de nova construcció, especialment les de taulells i també en part les de mobles, han començat a buscar noves localitzacions més a l’interior: en direcció a Borriol i a Vilafamés, per la carretera d’Alcora fins a Sant Joan de Moró, i, més aïlladament, a les Coves i al pla de l’Arc. Els principals sectors industrials a la comarca són: ceràmica (49 establiments), material de construcció (32), agroalimentària, tèxtil i confecció (51) i mobles (70). Benicàssim (25 hotels, 2 969 places) i Orpesa (20 hotels, 1.415 places) s’han transformat en importants centres turístics (en canvi d’una brutal destrucció del paisatge), i hom inicia també urbanitzacions al litoral del pla d’Albalat (Torrenostra, Torre de la Sal).

La unitat de la comarca és donada en primer lloc per la concentració comercial i de serveis a Castelló, facilitada pel sistema de comunicacions: el gran eix litoral format pel pas del ferrocarril i de l’autopista del Mediterrani (A-7), que toca tots els nuclis de població des d’Orpesa fins a Almassora; i la carretera interior de Castelló a Morella per Sant Mateu. Aquesta carretera, que des de les Coves a Borriol segueix el traçat de la via Augusta, és l’artèria vital de tot el sector interior de la comarca, i la facilitat que proporciona a les comunicacions amb Castelló és el factor que justifica la inclusió dins la Plana d’una zona que geogràficament i històricament no en forma part.

La història

De la prehistòria a la romanització

La prehistòria més antiga és mal documentada. Entra dins de l’àrea de les pintures rupestres del nord valencià (Borriol), i hi ha indicis de la civilització de les coves d’enterrament col·lectiu de la primera edat dels metalls i de la del bronze valencià (les Coves de Vinromà, Orpesa, etc.). L’originalitat de la comarca (i també de la Plana Baixa) respecte al conjunt del País Valencià és que hi penetrà la cultura hallstàttica de la primera edat del ferro (Almassora, Castelló, etc.), potser per invasions de gent indoeuropea o potser només per influència sobre la cultura material. L’època ibèrica és representada per diversos poblats, no coneguts a fons; pertanyia al grup ilercavó, i durant la romanització tingué poblament exclusivament rural, ja que no hi ha documentada cap ciutat.

De l’època musulmana ençà

Durant l’època musulmana, la comarca degué tenir una importància econòmica i una població molt baixes, puix que tot el litoral eren aiguamolls sense conreu, i només hi ha constància de l’ocupació dels castells i poblets que guardaven les rutes importants, com Vilafamés i Vinromà a l’interior, i Albalat i la Magdalena al litoral. Després de la fundació del regne de València, Vilafamés, amb tot el pla de l’Arc, les Coves, la Serra d’en Galceran i la Torre, pertangué a la jurisdicció del Maestrat, mentre que Castelló i Almassora es configuraven com a viles reials, amb breus alternatives de jurisdicció senyorial. Administrativament, tota la comarca pertangué a la governació dellà del riu Uixó (o de la Plana, o de Castelló de la Plana), i des del 1707 al corregiment de Castelló de la Plana (excepte Borriol i el pla de l’Arc, que pertanyia a la de Peníscola, i les Coves de Vinromà, a la de Morella). Actualment tota la comarca pertany al partit judicial de Castelló. Fins el 1960 tota la comarca pertanyia a la diòcesi de Tortosa, i aquest any passà a integrar-se en la nova diòcesi de Sogorb-Castelló.

Des de l’octubre del 2022, la comarca de la Plana Alta la conformen els municipis d’AlmassoraBenicàssimBenlloc, BorriolCabanes de l’ArcCastelló de la Plana, les Coves de VinromàOrpesa, la Pobla TornesaSant Joan de Moró, la Serra d’en Galceran, la Torre dels DomengesTorreblanca, la Vall d’AlbaVilafamésVilanova d’Alcolea, després que el de la Serratella passés a la comarca de l’Alt Maestrat.