Resultats de la cerca

Després del 1960 cresqué molt ràpidament a conseqüència del turisme Alacant

Un fill seu, Felip Terol , obtingué la primera part de l’arrendament de la portalada principal de Santa Maria d’Alacant 1721 el 1736 intervingué amb Llorenç Chàpuli i el seu nebot Tomàs Terol Alacant 1697 — en l’arrendament de la portalada que comunica l’església i la capella de la comunió de Sant Nicolau d’Alacant 1736 també amb el seu nebot treballà en la capella de la comunió de l’església d’Agost Josep Terol , germà de Felip, dit el major , remodelà 1710-12 la nau de l’església de Montfort Vinalopó Mitjà Fill seu fou Josep Terol Alacant…

Abans regava amb la fillola de Vilafranquesa, a partir del braçal de l’Alfàs pantà de Tibi actualment hi passa un canal de Riegos de Levante L’església parroquial Sant Josep fou bastida en 1778-86 el primitiu edifici, acabat el 1676, s’ensorrà el 1778 A la sortida de la població hi ha l’ermita de Sant Antoni Té una certa tradició l’estiueig El lloc, que formava part del terme general d’Alacant el 1490, fou adquirit al s XVI per Pere Franquesa i Esteve, comte de Vilallonga, i al s XVII prengué el nom dels seus senyors, els comtes de Vilafranquesa els comtes de Vilallonga…

La primitiva església s’aixecà el 1490 per guardar una relíquia de la Santa Faç del Crist, que segons tradició hauria passat de Jerusalem a Xipre i d’aquí a la capella del papa a Roma El 1489 l’havia fet portar a Alacant amb motiu d’una secada el rector de Sant Joan d’Alacant Pere Mena, a qui n'havia fet donació un cardenal Es tracta en realitat d’una icona bizantina que hom pretén que es pintà sobre el drap amb què la Verònica eixugà la faç del Crist Prop del santuari s’aixecà un monestir de jerònims que fou reemplaçat el 1518 per l’actual convent de monges de Santa Clara Durant la segona…

Professor de l’Escuela Superior de Arte Dramático Madrid, començà en el teatre independent amb la seva companyia Teatro del Arte El 1962 muntà La camisa , de Lauro Olmo, a l’emblemàtic Dido Teatro, i guanyà el Premio Nacional de teatre Dirigí durant alguns anys el Teatro Español Entre les seves darreres escenificacions destaquen El príncipe constante 1988, de Calderón, i La loba 1993, de Lillian Hellman L’any 2019 fou nomenat acadèmic d’honor de l’Academia de las Artes Escénicas de España

Guanyà la medalla de bronze als Jocs Olímpics d’Atlanta del 1996 en la categoria de menys de 57 kilos En el seu palmarès cal destacar una medalla d’or en els Campionats del Món París 1997 i una altra d’argent Birmingham 1999, totes dues en la categoria de menys de 57 kilos En els Jocs Olímpics de Sydney del 2000 aconseguí la medalla d’or en la mateixa categoria

Es destacà en la lluita contra l’alçament republicà de València 1869 Anà a Cuba 1895-97 com a coronel d’enginyers A Madrid 1897 organitzà el laboratori central de l’arma Retirat de l’exèrcit com a general de divisió, presidí l’Institut Nacional de Previsió i Socors 1911, l’Institut de Reformes Socials i fou director general de treball durant la Dictadura Era membre de l’Acadèmia de Ciències Escriví Tracción en vías férreas 1878 i La nitroglicerina y la dinamita comparadas con la pólvora de guerra ordinaria 1872 i obres de tema militar

S'establí a Múrcia, on es distingí en la lluita contra el còlera, en l’epidèmia del 1885 El 1894 s’establí a Madrid, on ocupà, més tard, la càtedra de medicina legal de la universitat Publicà estudis sobre dactilografia, l’allegat Un error judicial 1905 i una Introducción al estudio de la psicología positiva 1905, i estrenà l’obra teatral Los degenerados 1896

Estudià al conservatori de Madrid i fou deixeble de Ruperto Chapí A partir del 1887 dirigí l’orquestra del Teatre Apolo de Madrid Escriví un centenar d’obres escèniques, alguna de les quals en collaboració amb Joaquín Valverde fill Era conegut com a mestre Torregrossa

Collaborà amb Tono en la comèdia La viuda es sueño , i estrenà altres comèdies d’èxit i l’antologia apòcrifa Las mil peores poesías de la lengua castellana Fou durant anys un dels collaboradors més característics de “La Codorniz”, sovint amb el pseudònim d’El Marqués de Santi-Llopis Actuà com a actor en diversos films, entre els quals El espontáneo 1963, de Jordi Grau