Resultats de la cerca

Fou un dels introductors del retorn al classicisme en l’arquitectura de la segona meitat del s XVIII, especialment després del seu viatge a Itàlia acompanyat del marquès de Marigny La seva obra d’una gran simplicitat de línies, fou, però, massa freda Installat a Lió, hi féu l’Hôtel-Dieu 1741-48, la Loge des Changes 1747-50 i el Grand-Théâtre 1756 Aquest any anà a París per construir l’església de Sainte-Geneviève actual Panteó, obra de planta de creu grega seguint l’estil de Bramante, de la qual dirigí les obres fins el 1780

Filla de l’actriu Magda Schneider Famosa per les seves interpretacions de l’emperadriu Sissí, es revelà com a autèntica actriu el 1961 quan, a París, LVisconti la dirigí en l’obra teatral de JFord Dommage qu'elle soit une p , i en el cinema, en Il lavoro, sketch de Boccaccio 70 1962 De la seva filmografia cal destacar The Cardinal 1963, What's New, Pussycat 1964, La piscine 1969, Max et les ferrailleurs 1971, Ludwig 1972, Le vieux fusil 1975, Une histoire simple 1978, La mort en direct 1979 i La passante du Sans Souci 1982

Professor de dogmàtica a Estrasburg 1868-73, fundà a París l’École Libre des Sciences Religieuses 1877, futura facultat protestant de la Sorbona Fou deixeble d' FEDSchleiermacher i d' ARitschl , n'aplicà el criticisme al dogma cristià, interpretat com l’expressió simbòlica d’una experiència religiosa collectiva subjecta a evolució Influí no sols en el protestantisme liberal , sinó també en el Modernisme catòlic Entre les seves obres cal destacar Esquisse d’une philosophie de la religion d’après la psychologie et l’histoire 1897 i Les religions d’autorité et la religion de l’…

Dedicat a la política i al periodisme, collaborà, a París, en diverses publicacions Els seus articles foren recollits en dos volums, Les réfractaires 1866 i La rue 1867 Partidari d’ideals revolucionaris, fou empresonat a Mazas 1870, i després d’haver estat alliberat fundà Le Cri du Peuple Intervingué activament en la lluita com a membre de la Comuna i, condemnat a mort, s’escapà a Londres, on féu de corresponsal Finalment tornà a França, el 1883 De la seva producció novellística cal destacar el cicle autobiogràfic Jacques Vingtras L’enfant 1879, Le bachelier 1881 i L’insurgé 1886

S’exilià a París 1959, i des del 1970 fou cap d’investigació al Centre National de la Recherche Scientifique CNRS Els seus treballs, en la línia de la metodologia marxista, tracten sobre les relacions entre superestructures i infraestructures, l’imperialisme i la qüestió nacional, en els quals introdueix la distinció entre nacionalisme, lligat sovint a sentiments imperialistes, i nacionalitarisme, entès aquest com un procés de reconstrucció de la identitat d’un poble Entre altres obres, és autor d’ Égypte, société militaire 1962,  Idéologie et renaissance nationale L’Égypte…

Diputat republicà 1869, formà part del gabinet de defensa nacional i fou alcalde de París 1870 Fou ambaixador a Atenes 1872-73, ministre d’instrucció pública i de belles arts 1879-83, president del consell 1880-81 i 1883-85 i ministre d’afers estrangers 1883-85 Amb l’assessorament de Buisson, elaborà lleis escolars noves Decretà l’ensenyament primari gratuït, laic i obligatori, féu efectives una sèrie de reformes escola normal superior, nous instituts, etc i fou relativament intransigent amb els ordes religiosos dedicats a l’ensenyament Hom el considera creador de l’aparell…

Fou alumne, a Barcelona, de Josep Planella, que l’introduí a Llotja Pensionat a Madrid, rebé lliçons de Federico de Madrazo A la seva primera època, conreà les grans composicions de temes històrics i religiosos, on el color era apagat pel predomini dels negres Pel seu quadre Redempció de captius fou becat a Roma 1871-75 per la Diputació de Barcelona Passà a París, on conreà, a la manera de Fortuny, Meissonier i F Domingo, una pintura de gènere de gran brillantor Hi ha obres seves al Museu de Tortosa i al d’Art Modern de Barcelona

Guanyat des de jove pels ideals revolucionaris, sofrí confinament dins Rússia i a l’últim s’expatrià Residí a París el Viejo — on fou amic de Proudhon — , Londres, Niça i Ginebra Les seves publicacions periòdiques Pol’arnaja zvezda ‘L’estrella polar’ i Kolokol ‘La campana’ foren molt llegides a Rússia Delineà un socialisme inspirat per les comunitats camperoles russes a Russkij narod i socialism ‘El poble rus i el socialisme’, 1851 És autor de la novella Kto vinovat ‘Qui és el culpable', 1845-47 i també de les memòries Byloje i dumy ‘Passat i pensament’, 1852-68

Fou professor de medicina operatòria el 1812 i, més tard, cap de cirurgia de l’Hôtel-Dieu Fou metge de Lluís XVIII, que li atorgà el títol de baró, i de Carles X Amb Laënnec i Bayle donà gran importància als estudis d’anatomia patològica, base dels seus progressos quirúrgics Descriví la retracció de l’aponeurosi palmar malaltia de Dupuytren i una varietat de fractura del peroné Llegà una important quantitat a la facultat de medicina de París, la qual serví per a crear un museu el museu de Dupuytren, on hi ha una extensa collecció d’anatomia patològica

Llicenciat en lletres a la Universitat de París 1932, es traslladà a Califòrnia on es doctorà en antropologia 1935 Són notables els seus estudis de camp dels indis hopis Arizona i mohaves Califòrnia i dels sedang mot Vietnam, que es caracteritzen per l’aplicació de la teoria psicoanalítica a l’estudi etnològic És considerat un dels fundadors de l’etnopsiquiatria Les seves obres més importants són Reality and Dream The Psychotherapy of a Plains Indian ‘Realitat i somni la psicoteràpia d’un indi de les planúries’, 1951, Essais d’ethnopsychiatrie générale 1970, Ethnopsychanalyse…