Resultats de la cerca

El budisme introduí a la Xina la forma índia de meditació —concentració de la ment fins a ignorar el món exterior—, però mestres com An Shigao l’assimilaren de seguida a la idea taoista de conservació de l’energia vital Quan el budisme Chan emergí com a escola el fundador de la qual fou Bodhidharma al segle V dC, meditació significà “illuminació directa de la ment”

Comprèn tres espècies asiàtiques Lipotes vexillifer, de la Xina, Platanista gangetica i Platanista indi , de l’Índia i tres d’americanes Steno delphis Pontoporia blainvillei , o dofí del Plata, Inia geoffroyensis , de la conca de l’Amazones i de l’Orinoco, i Sotalia fluviatilis , també de la conca amazònica Es caracteritzen per la manca de telescopització cranial i pel fet de tenir un rostre llarg i prim

D’origen antioquí, tingué després com a centre important Edessa S'estengué a través de l’església caldea per Mesopotàmia i Pèrsia actualment perdura sobretot a l’Iraq i a Síria i arribà fins a la Xina i l’Índia, on encara subsisteix ritu malabar De tots els ritus orientals és el que té un caràcter més simple i arcaic, així com un esperit fortament bíblic

Són sedentaris i habiten les selves i els boscs tropicals de l’Amèrica Central i del Sud, l’Àfrica, l’Índia, Malàisia, Borneo i les Filipines Comprèn 35 espècies, repartides entre 8 gèneres, dels quals cal destacar Pharomachrus, Priotelus i Trogon a Amèrica, Apaloderma i Heterotrogon a Àfrica i Harpactes , que és l’únic gènere asiàtic El representant més conegut és el quetzal Pharomachrus mocinno

D’origen turc, la dinastia Khaljī regnà del 1290 al 1320 i tingué tres soldans Jalāl al-Dīn Fīrūz 1290-96, ‘Alā’ al-Dīn Muḥammad 1296-1315, nebot i gendre del primer, que convertí el soldanat en la primera potència de l’Índia i repellí els mongols, i Quṭb al-Dīn Mubārak Shāh 1316-20, que fou assassinat i substituït en el poder per la dinastia tuglúquida

Mestís francocanadenc, s’oposà al repartiment de terres índies entre els emigrants europeus i aconseguí l’admissió de Manitoba com a província amb garanties per als indis i els catòlics 1870 El 1873 s’exilià als EUA i, malgrat ésser elegit diputat el 1874, fou condemnat a cinc anys de bandejament Dirigí la revolta índia de 1884-85 al Canadà occidental, però fou vençut i penjat

Primer marquès de Dalhousie Membre dels Comuns 1837 i dels Lords 1838, fou partidari de les doctrines del lliure canvi Governador general de l’Índia, durant el seu mandat 1848-56 augmentà la dominació britànica, que s’annexà el Panjab, part de Birmània i finalment el reialme d’Audh Impulsà la construcció de nombroses obres públiques i excellí en les relacions entre els indígenes i la corona

Muller de Šamši-Adad V , exercí la regència 809-806 aC durant la minoria del seu fill Adad-nirari III 809-782 aC Una llegenda, recollida pels autors clàssics, la fa muller de Ninos, li atribueix els famosos jardins penjants de Babilònia i la considera una gran guerrera, vençuda, però, a l’Índia després de quaranta-dos anys de regnat, deixà la corona al seu fill Ninia

Nomenat l’any 1500 capità de la flota portuguesa de l’Índia, desembarcà al Brasil prop de Porto Seguro, des d’on es dirigí al cap de Bona Esperança costejà i explorà la costa d’Àfrica Oriental i arribà a Calcuta, on tingué un xoc amb els comerciants musulmans Finalment passà a Cotxim i a Cananor i hi embarcà espècies cap a Portugal, on retornà el 1501

Secretari d’estat per a l’Índia 1880-82 i de guerra 1882-85 en el govern Gladstone Oposat al Home Rule d’Irlanda, collaborà en l’escissió del partit liberal i formà el Liberal Unionist Party, del qual fou dirigent 1886 El nou partit s’acostà als conservadors 1895 i ell fou nomenat lord president del consell en el ministeri Salisbury 1895-1903