Resultats de la cerca

Vida Fill del filòsof vienès, Rudolf Eisler, la seva família es traslladà a Viena Cursà estudis musicals al conservatori d’aquesta ciutat i més tard fou alumne d’A Schönberg i d’A Webern a la Musikakademie 1919-23 Durant aquests primers anys es feu càrrec de la direcció dels cors obrers Karl Liebknecht i Stahlklang So d’acer i entrà com a corrector de proves a l’editorial musical Universal Edition, on conegué el compositor txec Alois Hába La gran obra de joventut, la Sonata per a piano número 1 1923, és de plena adscripció atonal i fou estrenada el 1924 a Viena En un escrit d’aquells anys…

Treballà a Suïssa 1943-45 i de retorn al seu país esdevingué un dels més importants renovadors del teatre de postguerra Amb Paolo Grassi fundà el 1947 el Piccolo Teatro di Milano, companyia que dirigí fins el 1995 on desenvolupà la seva obra, en la qual, sota la influència del teatre èpic de Brecht, té un pes determinant l’intercanvi crític entre espectacle i públic Donà una dimensió especial dels texts de Goldoni, Pirandello, Bertolazzi, Toller, Brecht, Dürrenmatt, Shakespeare, entre altres Estrenà també òperes a la Scala de Milà i detingué nombrosos càrrecs…

El 1952 fundà el Teatro d’Arte Italiano amb Vittorio Gassman i fou director del Teatro Stabile de Gènova 1962-76 i del TS de Roma 1976-83 i coeditor de L’Enciclopedia dello spettacolo Obtingué un gran renom amb les seves innovacions sobre Brecht, Pirandello i Goldoni i reivindicà D’Annunzio Des dels anys seixanta s’interessà pels autors italians contemporanis i els clàssics en general Timó d’Atenes de Shakespeare 1983, Ciascuno a suo Modo 1984 i Come prima meglio di prima 1990, ambdós de Pirandello Entre els seus texts destaquen L’Esposizione universale 1949, Tre quarti di luna…

Inicià la seva activitat teatral com a dramaturg a Dresden Debutà, l’any 1949, com a director al Berliner Ensemble de Bertolt Brecht El 1961, durant els assaigs d' El cercle de guix caucasià per al teatre Norsk d’Oslo decidí no tornar a la República Democràtica Alemanya, on s’acabava d’erigir el mur El 1967 fou nomenat director de l’Staatstheater de Stuttgart, que convertí en un dels més interessants de l’RFA El 1972 entrà a formar part del directori dels Städtische Bühnen de Frankfurt, on muntà espectacles com Lear , d’Edward Bond 1972, Solness, el constructor , d’Henrik Ibsen…

Llevat d’una primera etapa experimental, la seva producció és una síntesi de gèneres populars i música ‘culta’ Sobresortí especialment en les obres escèniques la seva collaboració amb el dramaturg Bertolt Brecht arribà a un grau de compenetració que donà com a resultat obres mestres Die Dreigroschenoper ‘L’òpera de tres rals’, 1928, Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny ‘Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny’, 1928, Happy end 1929, Der Jasager ‘L’escolà d’amén’, 1930, Die sieben Todsünden ‘Els set pecats mortals’, 1933, totes sàtires socials, a més de la cantata Der…

Inicià la seva trajectòria professional com a ballarina i entre el 1914 i el 1920 treballà a Zuric El 1920, mentre era ballarina a l’Stadttheater d’aquesta ciutat, conegué el cantant F Wedekind, destacat intèrpret de balades, que la impressionà notablement Prosseguí la seva carrera de ballarina fins el 1922, any en què l’abandonà per dedicar-se al teatre El 1926 es casà amb el compositor K Weill i dos anys després conegué B Brecht Lenya interpretà nombroses peces escèniques del seu marit amb text de Brecht, com Mahagonny o L’òpera de tres rals 1928 i Els set pecats…

Interpretà sobretot les obres principals del seu marit, Bertolt Brecht A la mort d’aquest, es feu càrrec de la direcció del Berliner Ensemble

Estudià filologia romànica i anglesa, a més de direcció teatral, i treballà com a traductor i ajudant de direcció El 1947 conegué personalment Bertolt Brecht , sota la protecció del qual anà a l’antiga República Democràtica Alemanya Nacionalitzat, el 1949 ingressà al Berliner Ensemble Tingueren un gran ressò els seus muntatges de Der gute Mensch von Sezuan i Die Targe der Commune , de Brecht, i de Volpone , de Ben Jonson El 1958 abandonà el Berliner Amb el Deutsches Theater de Berlín dirigí La pau , d’Aristòfanes, en versió de Peter Hacks, Els dos cavallers de Verona…

Autodidacte en un principi, el 1919 ingressà al Conservatori de Leipzig per a estudiar piano amb R Teichmüller L’any següent ja era a Berlín perfeccionant-se amb F Schreker, entre d’altres Acabats els estudis el 1923, es guanyà la vida com a pianista de cabaret i aviat entrà a la Volksoper, on romangué fins el 1927 El 1929 s’inicià en la producció operística en contacte amb B Brecht i el Berliner Ensemble Creà un concepte nou de teatre musical presidit per la coherència, la claredat i la simplicitat, i defugint els efectismes gratuïts elaborà unes línies melòdiques de dicció…

El moviment es manifestà també en la literatura alemanya B Brecht, E Toller, H Mann, etc Encara que s’hi poden trobar afinitats amb l’expressionisme, la seva cerca d’una imatge lúcida i desencantada, eventualment cínica fins a la deformació grotesca, del món real, no mediada per la seva subjectivitat, els en diferencia determinats artistes, però, poden haver representat totes dues tendències En música es donen característiques semblants en alguns dels compositors de l’àmbit germànic del moment Les collaboracions de Kurt Weill amb B Brecht demostren l’afinitat d’…