Resultats de la cerca

Començà a estudiar piano i violí a tres anys, i es formà com a director amb el seu pare, el també director d’orquestra i violinista F Slatkin, i amb JW Susskind Amplià els seus coneixements a la Universitat d’Indiana, a l’Aspern Music School i a la Juilliard School Debutà com a director el 1966 al capdavant de la Youth Symphony Orchestra, i l’any següent treballà com a assistent de JW Susskind en l’Orquestra Simfònica de Saint Louis, agrupació que dirigí del 1979 al 1996 Entre el 1977 i el 1979 fou titular de l’Orquestra Filharmònica de Nova Orleans, i en 1992-99 dirigí el festival de…

Estudià a Harvard 1903-06 a Wisconsin fou ajudant d’Eduard Prokosch, que l’orientà cap a la lingüística Es doctorà a Chicago 1909 i completà estudis a Alemanya amb Eduard Leskien i Karl Brugmann 1913-14 Ensenyà germanística i lingüística general, sobretot a Chicago 1927-40 i a Yale 1940-49 La seva gran realització és el treball sobre les llengües algonquines Tant en aquest ordre com en el de la descripció sincrònica, Bloomfield obrí horitzonts nous i anticipà moltes direccions de la fonologia generativotransformacional més recent La seva obra més influent ha estat el llibre Language 1933, que…

Fou director de la New York Philharmonic Orchestra 1958-69 i dirigí les principals orquestres d’Europa i Amèrica De la seva obra, que reflecteix la influència de la música popular del seu país i del jazz , cal esmentar les simfonies Jeremiah 1943, The Age of Anxiety 1949 i Kaddish 1963, els ballets Fancy Free 1943, Facsimile 1946 i Dybbuk 1974, les òperes Trouble in Tahiti 1952 i A Quiet Place 1983, l’opereta Candide 1956, inspirada en Voltaire, la comèdia musical West Side Story 1957, convertida el 1961 en una pellícula d’èxit mundial, Chichester Psalms 1965, en hebreu, per a cor i orquestra…

Conreà la pintura, especialment el retrat, en esmalt Treballà sempre per a la cort francesa, tant a Fontainebleau, on es formà amb FPrimaticcio, com a Llemotges, on Francesc I el féu director de la manufactura reial d’esmalts Fou retratista de Francesc I i Enric II

Professor, des del 1919, a Göttingen, desenvolupà el pensament de Jacob Friedrich Fries , centrant-se principalment en la qüestió gnoseològica, la qual, segons ell, depassa els aspectes metafísics i incideix en principis de natura ètica, jurídica i política És autor d' Über das sogenannte Erkenntnisproblem ‘Sobre l’anomenat problema del coneixement’, 1908, Die neue Reformation ‘La nova reforma’, 1908, System der philosophischen Rechtslehre ‘Sistema de la doctrina jurídica filosòfica’, 1920 i Demokratie und Führerschaft ‘Democràcia i cabdillisme’, 1920

Fou deixeble de Hedwig Rosenthal 1947-48, Arthur Schnabel 1948-51, Karl Ulrich Schnabel 1951-53 i Claude Frank 1952-55 El seu debut a divuit anys amb l’Orquestra de Filadèlfia i el premi al Concurs Pianístic Internacional Ferruccio Busoni aconseguit l’any 1959 feien augurar una important trajectòria com a solista Hokanson confirmà aquestes expectatives amb les seves actuacions en festivals de ciutats com Aldeburgh, Berlín, Lucerna, Praga, Salzburg i Viena i les gires que realitzà pel continent americà, Europa, Rússia i el sud-est asiàtic Actuà amb formacions tan prestigioses com l’Orquestra…

Treballà com a funcionari mentre es dedicava al teatre d’afeccionats El 1962 obtingué el seu primer èxit amb Stephen D 1962, cosa que li permeté emigrar a Londres, on s’establí com a dramaturg i autor de guions televisius Autor molt prolífic, hom pot esmentar les obres The Patrick Pearse Motel 1971, Da 1973, guardonat amb un premi Tony, Dublin by Summer 1974 i Time Was 1976 Moltes de les seves obres tenen com a tema els seus conterranis, als quals fa blanc d’una àcida crítica

Era membre d’una família italiana protestant establerta al Delfinat, que passà a Ginebra després de la revocació de l’edicte de Nantes Visqué a Anglaterra i a Itàlia i viatjà també per França i Alemanya El 1833 fou designat membre de l’Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques Es destacà com a economista Crític dels clàssics anglesos i de l’anomenada llei de Say , desenvolupà en diferents publicacions una visió de la ciència econòmica discrepant de la clàssica Per a Sismondi l’objecte de l’economia és l’home i no pas la riquesa Defensor de la intervenció estatal en els afers…