Resultats de la cerca

Els sílvids o tallarols integren una família de moixons insectívors estretament emparentats amb els papamosques, però que, a diferència d’aquests no capturen els insectes al vol, sinó que els recerquen sense pausa enmig de la vegetació Són moixons menuts, de plomatge suau, bec fi i bons cantaires, típics d’Euràsia i d’Àfrica, dels quals es compten 300 espècies i uns 30 gèneres Els més destacats d’aquests són els tallarols, del gènere Sylvia més extens i més típic els menuts i verdosenes busquetes i mosquiters Hippolais i Phylloscopus els ocells més petits de la…

Viu als boscos, fa niu als arbres i caça moixons i resegadors És migratòria i nia a l’est europeu hom la troba per quasi tota la península Ibèrica i a les Balears, i també a Àfrica i l’Índia

Els hirundínids o orenetes constitueixen una de les famílies de moixons insectívors més conegudes i ben definides, que sobresurten pel seu domini de l’aire —a les nostres latituds només superades pels falciots— i la cua forcada Es coneixen unes 80 espècies d’orenetes, repartides entre uns 19 gèneres, que es troben pràcticament a tot el món

El mascle té el pili, el clatell i els costats del cap de color gris blavenc, les parts superiors tacades de negre i la cua d’un color gris blavenc, amb una estreta franja blanca a l’extrem i una de negra i més ampla al damunt La femella té les taques de les parts superiors de color bru negrenc, formant franges, i la cua de color vermell grisenc amb franges negres estretes, llevat la de l’extrem, que és ampla S'alimenta d’insectes grossos, moixons i petits mamífers Habita a gairebé tot Euràsia i Àfrica És comú als Països Catalans

És fortament territorial i s’alimenta de cucs, petits insectes i aranyes, que captura a terra o entre el sotabosc, i de baies, especialment de saüc Hom n'aprecia el cant del mascle, no tan melodiós com el d’alguns altres moixons, però molt més virtuós i capaç de fer redoblaments brillants, matisos suaus i fortes notes És difícil de mantenir-lo engabiat, a causa del règim alimentari i de l’instint migrador a més, en captivitat gairebé no canta Habita en boscs amb vegetació baixa densa i maleses humides al nord-oest d’Àfrica, l’Europa meridional i central i l’Àsia Menor, i hiverna…

La família dels estornells estúrnids, tot i que a les terres catalanes només compta amb 2 espècies de mida mitjana, mereix un esment particular per l’abundància, la dinàmica poblacional —en franca expansió— de l’estornell i la seva incidència ecològica Amb 110 espècies, situades sobretot a Euràsia i Àfrica, són moixons gregaris que formen grans estols molt adaptables i competitius, palesen una excessiva capacitat colonitzadora en detriment de les avifaunes autòctones, com s’esdevé a l’Amèrica del Nord Així mateix, en determinades circumstàncies, constitueixen un flagell per a l’…

A més de saltironar, com els altres moixons, pot peonar, i aleshores oneja en sentit vertical de forma característica Nia en forats de parets i ponts o bé directament sobre el sòl, formant una estructura de materials vegetals que després recobreix interiorment de plomes Hi ha tres espècies de cueretes, que s’estenen per tota la península Ibèrica la cuereta groga o cuetó o gafardeta groga   M flava , que té com a característica principal les plomes de les parts inferiors, de color groc la cuereta torrentera M cinerea , també groguenca i que es distingeix de l’anterior per les…

El gratapalles Emberiza cirlus és prou semblant a la verderola, i fins a l’hortolà, i en certa manera fa part del ventall de moixons verdosos o grogosos, com el lluer, el gafarró, etc Això no obstant, gratapalles i verderoles, que ja són emberízids, tenen unes ales prou marronoses i, en el cas dels mascles, unes màscares facials ben conspícues, especialment el gratapalles, tal com s’aprecia en aquest exemplar fotografiat al Montseny Vallès Oriental la fotografia, per contra, no mostra el bell color groc de l’abdomen Són moixons mitjanets, de 15-17 cm Joaquim…

Els passeriformes tenen hàbits alimentaris diversos, que es reflecteixen en la variada estructura del bec, de la qual cosa n’és mostra la mallerenga blava Parus caeruleus , a dalt i el raspinell comú Certhia brachydactyla , a baix Oriol Alamany La família de les mallerengues pàrids, comprèn 43 espècies, sobretot paleàrtiques, de les quals el principal gènere, únic a les terres catalanes, és el Parus Els pàrids són una mena de menudes i activíssimes boletes de ploma —algunes bellament acolorides— i dotades d’un bec curt i dret, que ressegueixen acrobàticament els branquillons i els llucs…