Joaquim Reberter.
Present durant tot l’any i nidificador comú a la major part dels Països Catalans. Manca de Menorca, les Pitiüses, la plana valenciana, i zones més muntanyenques dels Pirineus. Els gratapalles són majoritàriament sedentaris, i passen tot l’any en els mateixos indrets, si bé poden haver-hi alguns moviments de transhumància hivernal, que afecten alguns individus. Les ones de fred poden fer arribar al nostre país, a més a més, alguns individus transpirinencs, en visites esporàdiques.
El gratapalles utilitza per a nidificar hàbitats oberts, tot sovint barrejats amb taques de matolls i petites arbredes. Els arbres són utilitzats com a punt de cant, i els arbusts, especialment si són densos i amb brancam que arriba fins a terra, per a fer-hi el niu i amagar-s’hi tan aviat com senten un perill. És, per tant, un ocell típic de carrascars, clarianes i llindars de boscos oberts (alzinars, suredes, caducifolis mixtos, etc.) i d’espais agrícoles que presentin abundants boscanys, omedes, tanques, bardisses o, fins i tot, carreteres arbrades. Les àrees fredes i abruptes de muntanya no són ocupades, a no ser tot pujant a través de valls o vessants abrigats.
Normalment, el gratapalles comença a establir territoris el febrer, i el seu cant ja no deixarà de sentir-se fins a l’agost. El niu és construït per la femella a la part més externa d’un matoll, encara que també es poden trobar nius a la boga d’un talús, amagats entre l’herba, o en un racó entre pedres. Les primers postes apareixen la primera quinzena de maig i, més correntment, al final d’aquest mes. Els 3 o 4 polls que en surten són alimentats per ambdós pares, i deixen el niu cap als 11-13 dies. L’arribada de l’hivern fa que els gratapalles s’agrupin en estols, normalment de 10-40 ocells, que deambulen per rostollars, erms, conreus o vinyes, tots ells propers, com abans, a zones arbrades i arbustives.