Resultats de la cerca
Es mostren 217 resultats
forqueta
Música
Peça metàl·lica giratòria, formada per un disc del qual sobresurten dues patilles, situada en la consola d’algunes arpes (arpa2), arran de les clavilles d’afinació.
En girar, els dos clauets entre els quals passa la corda es posen en contacte amb aquesta i n’escurcen la longitud vibratòria Aquest mecanisme, emprat per a pujar mig to l’afinació de les cordes, es controla des dels pedals mitjançant llargs acoblaments de varetes Si per a cada corda es disposen dues forquetes, el mecanisme resultant s’anomena de doble acció Aquest sistema, perfeccionat per Sébastien Érard a Londres el 1792, desembocà en el modern sistema de discs, establint el primer prototip de l’arpa romàntica
entonació
Música
Acció d’emetre una nota o una sèrie de notes per part de la veu humana o també d’un instrument (més aviat els d’arc o de vent, en els quals l’afinació depèn de l’intèrpret, i no aquells, com l’orgue o el piano, en què es fixa prèviament).
Entonar pot significar simplement ’cantar', però en un sentit més específic del terme representa el fet de donar a cada so la seva alçada adequada, la qual cosa dependrà del tipus d’afinació utilitzada per a l’estil de música en concret
vibrato
Música
Tipus d'ornamentació consistent en l’oscil·lació lleugera de l’afinació d’una no ta, de velocitat variable, produïda amb finalitats expressives i/o de qualitat sonora.
Les primeres referències existents sobre el vibrato segle XVII el presenten com un ornament l’ús del qual es restringeix a determinades situacions Molt aviat, però, una manifestació més subtil d’aquest vibrato s’incorporà al so habitual dels instruments d’arc F Geminiani així ho reflecteix en el seu tractat The Art of Playing on the Violin , 1751 Al segle XIX, aquest fet tingué gairebé la consideració de norma Això no obstant, al llarg de la història també hi ha hagut importants detractors d’aquesta pràctica, com L Mozart o L Spohr, que en defensaven el concepte originari d’ornament…
scordatura
Música
En els instruments de corda, especialment els de corda amb mànec, accordatura o afinació anòmala —d’una o més cordes— respecte a l’habitual de l’instrument, que fa possible o més fàcil l’execució d’alguns passos o acords, i també permet obtenir un timbre especial en certes notes o passatges.
A la partitura, s’indica al començament de la peça o el fragment que la utilitza Com en el cas dels instruments transpositors intrument transpositor , i a excepció de la guitarra, les notes escrites a la partitura corresponen a les posicions dels dits sobre el batedor —d’acord amb l' accordatura habitual— i no als sons que, efectivament, es produiran en ser tocades En la Suite núm 5 per a violoncel sol, en do m, BWV 1011, JS Bach emprà la scordatura do 1 -sol 1 -re 2 -sol 2 en lloc de l’afinació habitual del violoncel do 1 -sol 1 -re 2 -la 2 La corda més aguda de…
la
Música
Sisena nota de l’escala musical diatònica, segons la nomenclatura de Guido d’Arezzo.
La síllaba la també s’utilitza per a designar els acords i les tonalitats basats en aquesta nota Equival a la lletra A del sistema de notació alfabètica segons la terminologia germànica i anglosaxona, pel fet que és el so emprat com a referència en l’afinació d’instruments Els diapasons habitualment donen com a patró d'afinació el la3 de 440 Hz
la
Música
Sisena nota de l’escala de do M, segons la nomenclatura de Guido d’Arezzo..
La síllaba la també s’utilitza per a designar els acords i les tonalitats basats en aquesta nota Equival a la lletra A del sistema de notació alfabètica segons la terminologia germànica i anglosaxona, pel fet que és el so emprat com a referència en l’afinació d’instruments Els diapasons habitualment donen com a patró d'afinació el la3 de 440 Hz
celleta

Celleta d’una guitarra
© Fototeca.cat/ Idear
Música
En alguns instruments cordòfons, peça acústicament inerta situada a l’extrem superior del mànec -entre el claviller i el batedor- que limita la llargada màxima de vibració de les cordes per l’extrem superior i les aixeca impedint que, en vibrar, freguin amb el batedor.
Al mateix temps, crea un punt de resistència que ajuda a evitar que perdin tensió, tot mantenint l’afinació més estable De forma lineal i allargada, fixada en sentit perpendicular al de les cordes, agafa tota l’amplada del mànec Se sol construir d’un material dur os, ivori, metall per tal d’evitar el desgast produït pel frec de la corda Per extensió, vulgarment s’anomenen celletes els ponts fixos i laterals de les cítares, arpes, saltiris i cordòfons de teclat clavicordis, pianos, etc, que pel fet d’estar situats prop del claviller exerceixen la mateixa funció estabilitzadora de…
microtò
Música
Interval més petit que el semitò.
No s’han de confondre, però, les dues funcions bàsiques d’aquest microinterval D’una banda té una funció de caràcter ornamental, que, en la mateixa música occidental, seria representada per recursos com el glissando , el portamento , el vibrato , etc Aquests microtons d’ornamentació són percebuts per l’oïda com a modificacions expressives de l’afinació de les notes del sistema i no com a nous elements independents Però, generalment, quan es parla de microtons i microtonalitat es fa referència als creats amb la intenció de ser elements del sistema amb una afinació precisa i una funció definida…
half-valve
Música
Recurs d’expressió emprat en instruments de vent-metall amb bombes, especialment la trompeta.
Consisteix a obrir només parcialment una o més de les bombes, prement el pistó o clau corresponent a la meitat o dos terços del seu recorregut complet La columna d’aire queda així estrangulada, amb la qual cosa s’obté un so d’afinació poc determinada, de punyent timbre nasal El recurs s’acostuma a completar obrint gradualment la bomba o bombes fins al recorregut complet al mateix temps que s’ajusta l’acció a l’embocadura per arribar a una nota d’afinació determinada El primer a desenvolupar-lo plenament fou Rex Stewart, a partir del 1938, com mostren els seus solos…
to
Música
Interval que resulta de l’addició de dos semitons.
Com en el cas del semitò, la mida de l’interval de to depèn del sistema d’afinació En l’escala diatònica pitagòrica, el to és únic i de 204 cents o 51 savarts que correspon a un interval caracteritzat per la raó 98 En l’escala justa de Zarlino, hi ha dos tons de mides diferents el to major, de 204 cents raó 98, i el to menor, de 182 cents o 45,6 savarts raó 109 L’escala mesotònica intenta regularitzar les diferències entre els dos tons de l’afinació justa per tal de facilitar la modulació d’una tonalitat a una altra Així, l’escala corresponent conté només un to, la…