Resultats de la cerca
Es mostren 472 resultats
Carlo Milanuzzi
Música
Compositor, organista i poeta italià.
Ingressà a l’orde augustinià i destacà com a predicador La seva carrera musical es desenvolupà al nord d’Itàlia Fou organista a Venècia, on es trobava cap al 1615, i a Perusa L’any 1622 fou nomenat mestre de capella de Santa Eufèmia, a Verona Des del 1623 fins al 1629 ocupà la plaça d’organista a Sant Esteve de Venècia, i del 1630 al 1634 a Mòdena Després d’uns quants anys a Camerino com a mestre de capella de la seva catedral, des del 1643 fins a la seva mort treballà a San Mauro Noventa di Piave Publicà diversos llibres de música religiosa per a diferents conjunts vocals amb instruments La…
Carlo Farina
Música
Compositor i violinista italià.
Inicià la seva carrera a la cort de Màntua amb altres violinistes importants com Salamone Rossi i GB Buonamente El 1625 fou nomenat Konzertmeister a la cort de Dresden, on, almenys durant quatre anys, treballà al costat de Heinrich Schütz El 1637 estigué actiu durant un temps a Gdansk, i probablement aleshores tornà a Itàlia, on morí víctima de la pesta Tota la seva música conservada data dels anys de Dresden i es tracta de peces instrumentals sonates, danses, simfonies, canzonette i peces programàtiques Fou un dels responsables de la difusió de la sonata a Alemanya i Àustria Les seves…
Carlo Monza
Música
Organista i compositor italià.
Alumne de GA Fioroni i de GB Sammartini, des del 1768 fou organista de la capella ducal a Milà, i a la mort del mestre Sammartini 1775 n’ocupa el càrrec de director Durant els mateixos anys també fou mestre de capella en altres esglésies de la ciutat, com Santa Maria Segreta 1770 o San Giovanni in Conca 1775, i a partir del 1787 també era mestre de capella del Duomo Com a compositor fou valorat principalment per les seves obres de música sacra, repartides entre composicions d’estil contrapuntístic i altres més properes a l’estil vocal del melodrama sobretot els motets per a veu sola Compongué…
Carlo Grossi
Música
Compositor, organista i cantant italià.
Passà gran part de la seva joventut a Mòdena Fou mestre de capella a la catedral de Reggio de l’Emília i a l’Accademia Olímpica de Vicenza fins el 1662 Entre el 1664 i el 1667 succeí a Massimiliano Neri com a organista a Venècia i després passà a l’església de Sant Marc en qualitat de xantre El 1687 rebé el títol honorífic de mestre de capella universal de Màntua La producció musical de Grossi comprèn música religiosa concerts eclesiàstics, salms i motets i música profana cantates i òperes El seu estil es distingeix per la inclinació a l’homofonia i a la senzillesa de la línia melòdica, tot i…
Carlo Tessarini
Música
Violinista i compositor italià.
El 1720 constava com a violinista a la catedral de Sant Marc de Venècia, i des del 1733, a la catedral d’Urbino També exercí en altres ciutats, com ara Brno, Roma i, probablement, París El 1747 s’establí a Holanda, país on romangué fins la seva mort La producció musical de Tessarini és exclusivament instrumental i comprèn més de vint sèries de sonates per a violí solista i sonates en trio, concerts i simfonies per a instruments de corda El seu estil denota la influència d’A Vivaldi i en la seva escriptura ja s’aprecien trets de l’estil galant Les obres de Tessarini són, tècnicament, difícils…
Carlo Ricciotti
Música
Violinista i empresari teatral italià.
Entre el 1702 i el 1725 treballà en una companyia d’òpera francesa, a la Haia, primer com a violinista i després com a director Fou professor de violí del comte Willen Bentinck, al qual dedicà l’edició dels VI concerti armonici a quattro violini obligati, alto viola, violoncello obligato e basso continuo L’autoria d’aquest recull ha estat objecte de moltes discussions Les peces foren atribuïdes de primer a GB Pergolesi, i després al mateix Ricciotti La tesi que feia aquests concerts obra de Ricciotti es basava en una reimpressió londinenca, a càrrec de l’editor John Walsh segle XVIII, en què…
Carlo Pallavicino
Música
Compositor i organista italià.
En 1665-66 fou organista a l’església de Sant Antoni, a Pàdua El 1667 arribà a ser vicemestre de capella a la cort de Dresden, on altres notables compositors italians, com V Albrici, GA Bontempi i MG Peranda, tenien càrrecs importants El 1674 era director musical de l’Hospital dels Incurables, a Venècia, posició que li permeté tenir un estret contacte amb l’escena operística veneciana El 1687 fou nomenat director de música de cambra i teatre a la cort del príncep elector Joan Jordi III de Saxònia, a Dresden Pallavicino fou el compositor d’òperes més important de Venècia durant la dècada del…
Carlo Zecchi
Música
Director d’orquestra i pianista italià.
Rebé la primera formació musical de la seva mare i al Conservatori de Roma, i posteriorment perfeccionà els seus coneixements amb F Busoni i A Schnabel a Berlín En un primer moment destacà com a pianista, essent un dels grans intèrprets del repertori clàssic Mozart, Scarlatti, tot i que no oblidà els autors romàntics i C Debussy El 1938 començà a treballar la direcció d’orquestra amb Hans Münch i F Guarnieri, i decidí consagrar-se a aquesta activitat, encara que continuà les seves actuacions com a intèrpret de música de cambra formant un famós duet amb el violoncellista Enrico Mainardi Entre…
Carlo Petrini
Ecologia
Gastrònom i activista italià.
Actiu en l’esquerra extraparlamentària, des dels anys setanta publicà articles sobre gastronomia en la premsa Arran de la mort d’una vintena de persones per la ingestió de vi adulterat, el 1986 fundà el moviment Arcigola, i el mateix any organitzà una protesta contra l’obertura d'un establiment de la cadena McDonald’s a la plaça Navona Roma El 1989 fundà a París el moviment slow food , que contraposà al fast-food i a les formes de vida associades al menjar ràpid produït industrialment Amb aquesta iniciativa defensà una alimentació basada en el gaudi i en els productes naturals i de proximitat…
Carlo Porta
Literatura italiana
Poeta italià.
Escriví en dialecte milanès i hi traduí obres de Parini, A Silvia 1795 i alguns cants de l' Inferno de Dant 1801-05 La seva obra poètica abraça des de la sàtira anticlerical, Ona vision 1812, Fraa Diodatt 1813, fins a la polèmica social amb trets lírics i populars, com en I desgrazi de Giovannin Bongee 1812