Resultats de la cerca

Històricament, la hidroestàtica ha estat la part on més aviat hom arribà a una primera formulació precisa dels coneixements Arquimedes al segle III aC i a la fomra pràcticament definitiva Pascal al segle XVII El concepte fonamental de la hidroestàtica és el de la pressió, conseqüència del fet que els líquids més usuals tots els newtonians i molts dels no newtonians no poden resistir, en repòs, esforços de cisallament i, per tant, exerceixen sobre qualsevol superfície una força perpendicular a aquesta De l’estudi del líquid com a medi continu hom dedueix l’equació fonamental de…

L' acció elemental és definida a partir del lagrangià, dA = L dt , i el principi afirma que el moviment del sistema entre dos instants t 1 i t 2 és tal que l’acció és un extremal, és a dir, un màxim o un mínim Hom en dedueix les equacions de Lagrange

No sols les que depenen de mesures concretes sobre el real o les que enuncien hipòtesis i interpretacions que alludeixen a realitats en principi incomprovables, sinó també les mateixes proposicions matemàtiques Segons Charles SPeirce, capdavanter del fallibilisme al qual donà el nom, aquest es dedueix alhora de la limitació del coneixement humà i del creixement i l’evolució incessants de la realitat

Aquest angle és igual al que li corespon entre dues cares anàlogues d’un individu de la mateixa espècie D’ací es dedueix que l’angle entre dues arestes és constant De fet, aquesta llei de la cristallografia clàssica postula que cristalls de la mateixa substància tenen el mateix reticle cristallí Té la importància històrica d’haver estat el punt de partida de la cristallografia

La diferència existent entre l’ordre del deure i l’ordre de l’ésser d’allò que és, de la factivitat, etc és expressada pel mateix llenguatge, en distingir l’imperatiu forma prescriptiva de l’indicatiu constatació de fets i en relacionar sovint la forma imperativa amb la del subjuntiu, com a expressió desiderativooptativa D’altra banda, la relació existent entre ambdós ordres pot ésser subratllada o bé minvada segons que sigui la concepció —més objectivista o més subjectivista— que hom té de l’ordre moral i dels valors D’una manera equivalent, en parlar del deure hom pot donar primacia al bé…

Es habitual a Catalunya, en valorar una obra, de fer-ho d’aquesta manera així, per exemple, del volum d’una paret hom no dedueix el correponent a les obertures perquè s’entèn que l’estalvi d’aquesta paret no feta equival a la feina de collocar el bastiment o, en arrebossar, que la superfície del forat es compensa amb la feina de fer les arestes i d’arrebossar els brancals i la llinda de l’obertura

Presidí el primer concili de Barcelona 540 i el de Lleida el 546, on s’establiren cànons disciplinaris i sobre els monjos, que Sergi volgué regits pels cànons de Calcedònia 451, d’Agde 506 i d’Orleans 511 Fundà algun monestir entorn de Tarragona, tal com es dedueix del seu epitafi en vers Fou home emprenedor, caritatiu i donat a l’estudi, com ho demostra la carta de Just d’Urgell, on li dedica el seu comentari al Càntic dels Càntics

Amb més resolució que la que havia pogut assolir el satèllit COBE, de les dades obtingudes s’ha pogut determinar l’edat de l’Univers en 13,72 +/- 0,12 milers de milions d’anys, i confirmar el paradigma d’un univers inflacionari en un espai-temps de geometria euclidiana plana Així mateix, se'n dedueix que la matèria bariònica constitueix tan sols el 4,6% de la densitat total de l’Univers, la matèria fosca el 23% i l’energia fosca el 72%

En el dret tradicional català l’entrada acostumava a ésser una quantitat o lliurament d’alguna cosa, a vegades d’una valor merament simbòlica però en les emfiteusis modernes l’entrada representa sovint una quantitat important, cosa que ha portat els juristes catalans a l’afirmació que en aquest cas l’emfiteusi restava desnaturalitzada, car es convertia, de fet, en un contracte mixt d’emfiteusi i de compravenda En cas de redempció de l’emfiteusi, l’entrada es dedueix de la valor de la finca en determinar la quantitat a pagar

Els intervals de què consta són variables poden ser tant conjunts com disjunts, cas en què arriben a assolir la distància d’una 5a J També existeixen exemples en què les dues primeres notes estan a l’uníson, i la tercera, a una distància d’un to o d’un semitò respecte de les anteriors En la pràctica interpretativa, la penúltima nota del salicus , l' oriscus , s’allarga No obstant això, la nota més important és sempre la darrera, segons es dedueix de les grafies neumàtiques més antigues