Resultats de la cerca

En la seva forma radical, aquesta doctrina fou condemnada com a herètica Havia estat ensenyada per Gregori de Nazianz, Dídim el Cec, Evagri del Pont, Diodor de Tars, Teodor de Mopsuèstia, Joan Escot Eriugena i probablement per Orígenes La professaren alguns anabaptistes moravians i cristadelfs i, recentment, els universalistes

Arquebisbe de Reims 845, fou conseller de Carles el Calb i dels seus successors Fou famós com a teòleg, sobretot com a canonista, defensor dels drets eclesiàstics enfront de la corona Fou adversari de Prudenci Galí, bisbe de Troyes, de Llop de Ferrières i de Joan Escot Eriúgena

Franciscà, fou mestre de teologia a París i arquebisbe d’Ais de Provença Oposat a Tomàs d’Aquino i al mateix mestre de l’orde, Duns Escot, defensà una doctrina considerada com a precursora de la de Guillem d’Occam La seva obra principal són els Commentaria in quatuor libros sententiarum

Fou llicenciat en teologia per París i deixeble immediat de Duns Escot Entre el 1321 i el 1323 era lector de la província d’Aragó, al convent de Barcelona Presentà en una disputa d’Avinyó un escrit sobre la pobresa de Crist i dels apòstols 1322 És autor d’una exposició dels dos llibres primers de les Sentències 1325

Deixeble de Duns Escot Fou canonge de Tortosa i mestre d’arts a Tolosa Escriví sobre els llibres de les Sentències, qüestions dialèctiques i disputades, i sobre la física d’Aristòtil, que, amb el títol Quaestiones super octo libros Physicorum Aristotelis , fou imprès a Pàdua el 1475 i reimprès set vegades a Venècia fins el 1520

Franciscà a Matazinhos, prop de Porto 1608, i sacerdot 1613, fou prepòsit del collegi irlandès de Salamanca 1617 Tramès com a teòleg a Roma per promoure la definició de la Immaculada Concepció 1618, hi fundà dos collegis eclesiàstics, que foren centre del renaixent escotisme Historiador dels franciscans, edità l’obra completa de Joan Duns Escot i publicà els Annales Ordinis Minorum 1625-54

Procedent del cinema amateur, entre 1974 i 1976 estudià cinema a París De retorn a Catalunya, treballà com a ajudant de direcció i dirigí dos curtmetratges El 1986 acceptà dirigir el llargmetratge L’escot —adaptació d’una novella de Maria Jaen— com a pas previ dels retrats històrics La teranyina 1989 i Havanera 1992 Posteriorment realitzà Parella de tres 1995

Potser d’origen precèltic, resistiren la dominació dels romans que els donaren aquest nom per tal com anaven pintats Al s III dC reberen influències romanes i cristianes, però la cristianització culminà amb sant Columbà 663 Els set regnes o grups que formaven foren unificats per Angus Mac Fergus 731-761 Les invasions escandinaves els obligaren a unir-se amb els escots escot, sota l’autoritat de Kenneth I d’Escòcia 844-846

Franciscà, arribà a ésser provincial de la província d’Aragó La tradició el fa deixeble de Duns Escot només se sap, però, que fou deixeble a París de l’escotista Francesc de Marchia, les lliçons del qual transcriví en un còdex que es conserva a Roma Mestre de teologia a París, al seu curs sobre el llibre de les Sentències 1334 figuren les tendències criticistes imperants a la seva època Fou publicat el 1518 sota el títol Disputationes in quattuor libros Magistri Sententiarum

Fou originat per dos petits regnes del nord-est d’Irlanda, d’on emigraren a Argyll alguns grups d’escots dirigits per Fergus Mor al segle V Després de lluitar contra angles, pictes i bretons, el regne s’imposà vers el 843 per la fusió de pictes i escots i originà el regne d’Alba i, més tard, d’Escòcia