Resultats de la cerca

És autor d’una gran quantitat de sainets, entre els quals destaquen L’últim anglès 1895, en un acte i en vers La família Picarol 1934, estr 1907, i Tretze dones per un nuvi 1908 També escriví comèdies i peces breus de caràcter humorístic — A cop calent 1892, La filla del comendador 1903 i Les mitges de Paula 1904, totes tres en un acte i en vers,  Un mort ressuscitat 1891,  Un gendre de l’altre món 1910 i Gras i magre 1935, estr 1905— i algun drama, com L’exemple 1934, estr 1904 També es dedicà al teatre infantil, amb peces com El dia de rebre s d

Des d’abans del 1915 residí a Cuba, on edità les publicacions “El Eco de Mayar” i “Emancipación” i impulsà “Correu de Catalunya” Publicà les colleccions “Biblioteca Oriente” i “Avante” És autor de diverses obres teatrals d’orientació catòlica, com Deliri 1894, el monòleg en prosa El guardador del Bruc 1899, estr 1896, Lo setè no furtaràs 1904, estr 1902, el drama rural en tres actes Les aurenetes estr 1907, El primer amaràs a Déu sobre totes les coses 1910, Flor muntanyenca 1915, Sant Eudald Màrtir i de l’òpera Sigiberta 1921 Escriví també les novelles…

Vida Rebé la primera formació musical del seu pare, que era organista, i el 1843 entrà al Conservatori de Milà, on estudià fins el 1854 amb A Angeleri, A Mazzucato i L Rossi, entre d’altres Durant l’època d’estudiant ja mostrà unes aptituds excepcionals per a la composició, que li valgueren el sobrenom de genietto Essent estudiant collaborà en la composició d’una opereta Il sindaco babbeo , 1851 i escriví la seva primera obra orquestral Scena campestre , 1852 Una vegada acabats els seus estudis treballà com a organista A tan sols vint-i-dos anys presentà al Teatre Concordia de Cremona la…

Vida Es dedicà a la música gràcies als elogis que l’arxiver del Conservatori de Nàpols, Francesco Florimo, realitzà al pare de Cilea quan aquest tenia només nou anys Ingressà al Conservatori de Nàpols el 1881, on estudià piano amb B Cesi, i contrapunt i composició amb P Serrao La primera òpera que compongué, Gina , animà l’editor Sonzogno a oferir-li un contracte La tilda , una òpera d’estil verista, estrenada el 1892, no feu gaire efecte en el públic l’estil de Cilea fou sempre complex, allunyat dels patrons puccinians de melodies clares A manca de grans èxits lírics, hagué de dedicar-se a…

Signa les seves obres amb el nom Francesc Pereira El 1993 obtingué el premi Ignasi Iglésias pel monòleg Biografia 1994 Ha publicat diverses peces que giren entorn de la incomunicació, les relacions de parella i el sexe Ficus 1990, premi Adrià Gual 1989, “ Silencis ” dins Monòlegs a tres bandes , 1993, Patates 1994 i “ Primavera ” dins Homes , 1997 Entre els seus textos inèdits, es coneixen Infimitats estr 1991, 21 històries d’amor estr 1995, i Trinitat 1998 Ha escrit també novella, poesia i guions radiofònics

Vida i obra Fill d’un advocat, estudià lleis a la Universitat de València, on es doctorà en dret el 1831 Fou jutge de Catarroja 1835-40, alcalde de Sueca 1843 i 1854 i diputat a Corts 1844-45 Visqué uns quants anys a Madrid, on collaborà en periòdics humorístics com El Dómine Lucas , El Fandango  o La Risa , i a València a la segona època d’ El Fénix Una part d’aquesta producció en castellà fou recollida a El sueco 1859 En català, conreà una literatura sense pretensions cultes, satírica i marcadament dialectal en el llenguatge, que obtingué un gran ressò popular Collaborà amb Josep M Bonilla…

Vida i obra Emprà el pseudònim de Dove Fou dibuixant i caricaturista especialitzat en la premsa esportiva catalana, i sobretot, barcelonina Participà en el primer Saló d’Humoristes 1916, on obtingué el premi instituït per Cambó Collaborà a les revistes L’Esquella de la Torratxa des del 1915, Papitu des del 1916, “Xut” 1922-36 —que després de la guerra civil es convertí en “El Once” 1945-65, que ell mateix fundà i dirigí des del 1954—, El Be Negre , de la qual fou director artístic 1931-33, D’Ací i d’Allà , El Correo Catalán , La Veu de Catalunya des del 1933, L’Instant i Destino 1939-65 i…

Procedent d’una família modesta i orfe des de catorze anys, treballà d’impressor i feu la carrera de medicina Fou collaborador de l’anuari de Lo Rat Penat i, entre les seves obres teatrals en català, destaquen Honor valencià 1887, Teranyines en els ulls 1887, estr 1874 i Parents de la dona

El cognom, d’origen italià, apareix sovint sota la forma catalanitzada de Marinello Fou alcalde de Terrassa És autor, entre altres obres, de la comèdia Cristeta, l’estanquera 1866, del drama Les caramelles, o Una vara de justícia 1889 i de la peça paròdica Lo rei tranquil 1887, estr 1879, amb música de Francesc Giralt El seu germà, Josep Marinello i Bosch Terrassa 1842 — Barcelona 1887, fou actor teatral

El 1996 guanyà dos premis de teatre consecutius el Josep Ametller amb L’univers perdut i el premi Joan Santamaria amb La lluna dins un pou Ha publicat L’univers perdut 1997 i Certes mentides 1998 És autor també de Punt de fuga , Carotes nues , Sense veu totes tres estrenades el 1995 i La guerra queda oberta estr 1997, entre d’altres Ha treballat com a guionista de televisió i ha escrit diversos guions per a llargmetratges i curtmetratges