Resultats de la cerca
Es mostren 41 resultats
Alberto Sordi
Cinematografia
Actor i director cinematogràfic italià.
Treballà en el teatre de varietats i en la ràdio i, després, es dedicà definitivament al cinema Actor còmic, gairebé en totes les pellícules donà vida al protagonista d’una situació tragicòmica de la petita burgesia italiana El 1952 interpretà a les ordres de Fellini Lo sceicco bianco , i I vitelloni el 1953 Ultra les pellícules ja esmentades cal destacar Un americano a Roma 1954, de Steno, La grande guerra 1959, de M Monicelli Tutti a casa 1960, de L Comencini, Una vita difficile , de D Risi, Il medico della mutua 1968, de L Zampa, Un borghese piccolo piccolo 1977, de M…
Marcello Mastroianni
Cinematografia
Actor cinematogràfic italià.
Debutà el 1949 i en pocs anys esdevingué un dels actors europeus més populars Actor flexible, representà encertadament personatges de diversos tipus en films dirigits per Antonioni, Visconti, Fellini, De Sica, etc El seu repertori és molt extens I soliti ignoti, La dolce vita 1960, La notte 1961, Divorzio all’italiana 1962, Otto e mezzo 1962, Casanova 70 1965, premi al Festival de Sant Sebastià, Lo straniero 1967, Dramma della gelosia 1970, premi al Festival de Canes, Roma 1973, La grande bouffe 1973, Ciao maschio 1977, Una giornata particolare 1977, La città delle donne 1979, La…
Claudia Cardinale
Cinematografia
Teatre
Actriu cinematogràfica italiana.
Considerada una llegenda del cinema italià, la seva interpretació és de gran ductilitat Debutà el 1958 amb I soliti ignoti 1958, de Mario Monicelli, al costat de Marcello Mastroianni i Vittorio Gassman Entre el quasi centenar de films que interpretà es destaquen Il bell’Antonio 1960 i La Viaccia 1961, de Mauro Bolognini, Rocco e i suoi fratelli 1960, Il gattopardo 1963 i Vaghe Stelle dell’Orsa 1965, de Luchino Visconti, La ragazza con la valigia 1961, de Valerio Zurlini, 8½ Otto e mezzo , 1963, de Federico Fellini, L’udienza 1971 de Marco Ferreri, Fitzcarraldo 1982 i el documental…
Tullio Pinelli
Cinematografia
Dramaturg i guionista italià.
Estudià dret, però abandonà l’exerci de la professió per a dedicar-se al teatre i a escriure guions Debutà en el teatre amb La pulce d’oro 1935 Obres destacades posteriors són Lo stilita 1937, I padri etruschi 1941, Lotta con l’angelo 1942 i Gorgonio ovvero il Tirso 1952 Començà en el cinema collaborant en films de R Rossellini, M Soldati , A Lattuada i altres directors El 1947 conegué Federico Fellini , amb el qual collaborà estretament en alguns dels films de més projecció Luci del varietà , 1950 I vitelloni , 1953 La strada , 1954 Il bidone , 1955 Le notti di Cabiria , 1957,…
Anouk Aimée
Cinematografia
Teatre
Pseudònim de Françoise Sorya, actriu de cinema francesa.
S’inicià el 1946 amb La maison sous la mer de Henri Calef Destacà a Les amants de Vérone 1948, de Jacques Prévert i A Cayatte Més tard protagonitzà, entre d’altres, Montparnasse 19 1957, de Jacques Becker La dolce vita 1959 i 8 1 / 2 1962, de Federico Fellini Lola 1960, de Jacques Demy Un homme et une femme 1966, Globus d’Or a la millor actriu dramàtica i premi BAFTA a la millor actriu i les seqüeles Un homme et une femme vingt ans déjà 1985 i Les plus belles années d’une vie 2019, de Claude Lelouch Un soir, un train 1968, d’André Delvaux Justine 1969, de George Cukor …
Jean-Louis Comolli
Cinematografia
Crític i realitzador cinematogràfic francès d’origen algerià.
Redactor de Cahiers du Cinéma 1961-78, revista de la qual fou redactor en cap 1966-71, dirigí programes cinematogràfics per a la televisió abans de rodar el documental Les deux marsellaises 1968, al qual seguiren, entre d’altres, La Cecilia 1975, Carnets de bal 1980, L’ombre rouge 1981, La campagne de Provence 1992, Marseille contre Marseille 1996, Jeux de rôles a Carpentras 1998, Durruti, portrait d’un anarchiste 2000, Nos deux marseillaises 2001 i Rêves de France à Marseille 2003, tots sobre temes socials i polítics Fora d’aquest gènere rodà Le bal d’Irène 1986, Jeune…
Pepe Otal
Arts de l'espectacle (altres)
Nom amb què és conegut el titellaire José Antonio Otal Montesinos.
Després d’estudiar enginyeria industrial a Saragossa i belles arts a València, el 1972 ingressà a l’Institut del Teatre de Barcelona per cursar direcció d’actors, si bé el 1973 s’integrà al departament de teatre de titelles, dirigit per Harry VTozer, amb qui trencà el 1974 Amb la voluntat de popularitzar el missatge social del titella de fil mitjançant les representacions al carrer, el mateix any fundà el Grupo Taller de Marionetas, de composició oberta i artísticament eclèctic, on el 1977 coincidí amb Carles Cañellas, Teo Escarpa, Luis Fellini i el llavors músic Jordi Bertran El…
Pilar Pedraza Martínez
Literatura
Narradora, assagista i traductora.
Es doctorà en història a la Universitat de València el 1982, i des de llavors hi treballa com a professora d’història de l’art i del cinema Ha estat assessora de cultura de la Generalitat Valenciana El seu vessant narratiu se situa dins la novella gòtica, expressionista i de terror Entre les seves novelles i reculls de contes s’inclouen Las joyas de la serpiente 1984, Necrópolis 1985, La fase del rubí 1987, Mater Tenebrarum 1987, La pequeña pasión 1990, El gato encantado 1992, Las novias inmóviles 1994, Paisaje con reptiles 1996, Piel de sátiro 1997, Arcano 13 cuentos crueles 2000, Fantástico…
neorealisme
Cinematografia
Moviment cinematogràfic italià que sorgí el 1945, a l’acabament de la Segona Guerra Mundial i del feixisme, i durà fins cap al 1952, quan el profund canvi econòmic, polític i social que experimentà el país canvià les orientacions cinematogràfiques.
Al principi les veus d’alguns realitzadors joves del Centro Sperimentale di Cinematografia s’aixecaren contra les imposicions de la censura feixista eco d’aquestes veus foren Ossessione 1942, de Luchino Visconti, Quattro passi tra le nuvole 1942, d’Alessandro Blasetti, i I bambini ci guardano 1943, del binomi De Sica-Zavattini El 1945, amb Roma, città aperta , de Roberto Rossellini, el neorealisme obtingué la carta de presentació en la història del cinema, i a partir d’aleshores es definí amb uns trets característics i uns noms clau Amb el neorealisme hom fugí de la buida grandiloqüència…
Giacomo Girolamo Casanova
Giacomo Girolamo Casanova en un gravat de l’època
© Fototeca.cat
Història
Literatura
Escriptor i aventurer venecià.
Interrompé successivament les carreres eclesiàstica i militar i menà una vida desordenada i accidentada Reclòs a la presó anomenada dels Ploms de Venècia, acusat de pràctiques ocultistes 1755, aconseguí una espectacular evasió, que narrà a la Histoire de ma fuite 1787-88 Viatjà per tot Europa —fou empresonat a la Ciutadella de Barcelona 1768 pel comte de Ricla, capità general de Catalunya— i conegué els personatges i ambients més refinats de l’època Home típic de la illustració setcentista, epicuri i racionalista, és recordat sobretot, i injustament, per la varietat de les seves aventures…
