Resultats de la cerca

Gairebé desconegut en poesia catalana antiga, les Leis d’amor el consideren el resultat d’una fusió de dos versos de 5 i 6 o de 6 i 5 síllabes Modernament és format per la unió de dos versos, el primer dels quals té final femení L’hendecasíllab català no correspon a l’italià, que ha estat el vers més usat en aquesta llengua, per tal com en català hom compta les síllabes del vers fins a la darrera síllaba accentuada, i l’italià les compta fins a la síllaba àtona que segueix la darrera síllaba accentuada Per tant, l’hendecasíllab italià dóna en català el decasíllab sense cesura

A l’antiga literatura catalana gaudí de poca fortuna A la fi del segle XV, difós ja el vers castellà d' arte mayor , Bernat Fenollar, entre altres, el feu servir com a vers final de l’estrofa Emprat pels poetes castellans en les petites composicions líriques, fou assimilat pels poetes catalans de la Decadència i de la Renaixença Josep Romaguera, cançons del segle XVIII, M Antoni Martí, i Jacint Verdaguer mateix en les èglogues místiques, el Canigó , etc

Era ja emprat pels trobadors provençals i pels antics poetes italians, que en feren el vers preferit Apareix en Ramon Llull i és habitual en els poetes catalans del s XV, Ausiàs Marc i en tots els successius A causa de la seva extensió, s’ajusta a les frases i als ritmes de la prosòdia habitual Modernament l’han conreat tots els poetes, en composicions rimades o en versos blancs, o estramps, sense rima El vers decasíllab comporta dos accents principals, un a la síllaba desena i un altre a la quarta, seguida o no de cesura si no hi ha cesura, demana un altre accent secundari a la vuitena La…

És anomenat també vers alexandrí

Pot ésser de ritme trocaic, dactílic o mixt diverses combinacions dels dos tipus anteriors