Resultats de la cerca

Dirigí l’escola lulliana d’Alcoi fundada per privilegi de Pere III el 1369, privilegi renovat a favor d’ell el 1393 i el 1399 per Joan I i Martí I respectivament L’inquisidor Eimeric el considerà el màxim cap dels lullistes valencians Li ha estat atribuïda l’obra Super BRaymundi Lulli scriptis commentaria , de la qual no ha quedat rastre

L’any 1659 féu representar la Pastorale d’Issy , amb música de Robert Cambert, associat amb el qual féu nous assaigs que anuncien la creació de l’òpera francesa Juntament amb Cambert obtingué privilegi reial per a fundar l’Académie de Musique de París, inaugurada amb Pomone 1671, però, arruïnats tots dos, fou empresonat per deutes 1672 fou alliberat quan Lulli adquirí el privilegi de representar

Guardià dels convents franciscans d’Alaior, Ciutadella i Alcúdia i definidor de l’orde, escriví l' Archielogium vitae, doctrinae et martyrii Raymundi Lulli 1643, afegit, dos anys després, a l’edició de l' Ars generalis ultima de Francesc Marçal L’autor hi reivindicà l’ortodòxia de Llull Escriví, també, De rebus Majoricarum , obra perduda, i l' Epítome del reino baleárico , inclòs per Damián Cornejo a la Crónica seráfica 1686

Doctor en medicina La defensa de les seves tesis, Theses hipocratico-galenico-lullisticae Palma, 1742, provocà una encesa polèmica entre els metges mallorquins Maties Armengual i Andreu Oliver sortiren en la seva defensa, però foren impugnades per Josep Ferrer i l’any següent per Pere Antoni Binimelis, Jaume Llinars i Joaquim Oliver Hi intervingué també el professor de fisiologia de la Universitat Lulliana Rafael Armengol en Veritas investigata doctrinae Raymundi Lulli 1743

És autor d’uns Commentaria in primordiale evangelium s Joannis, seguits d’una Epistola in vitam Raymundi Lulli Eremitae 1511, primera biografia impresa de Ramon Llull, feta damunt l’anònima coetània, i que tingué diverses edicions fins al s XVIII Relacionat amb el lullista mallorquí Nicolau de Pacs, li contestà amb les Responsiones ad novem quaesita Nicolai Paxi 1521 Pertany al nucli d’humanistes francesos estudiosos de Ramon Llull, sense arribar, però, a ésser-ne adeptes

Fou canonge de la seu de Mallorca El 1688 publicà un Breve ac compendiosum rescriptum nativitatem, vitam, martyrium, pii heremitae Raymundi Lulli complectens , dedicat al papa Innocenci XI, on es defineix com a defensor de l’ortodòxia lulliana condemnada pel Sant Ofici de Roma 1690 i posada a l' Índex de llibres prohibits, l’obra continuà, tanmateix, circulant El 1691 publicà, en castellà, un memorial a Carles II que és, en part, la traducció de l’obra condemnada

Fou emprat —sense una base musicològica— als s XVII i XVIII per a fer més variats els espectacles musicals Lulli, Rameau, etc Una varietat cèlebre fou la “música turca”, obtinguda afegint címbals i triangles a l’orquestra Mozart, en El rapte del serrall Al s XIX els estudis musicològics permeteren imitacions més fidels Amb Le Désert 1844, Félicien David posà de moda un exotisme que adoptà formes diverses en autors com Bizet, Verdi, Delibes, Debussy, Puccini, etc, i que desvetllà l’interès per la música folklòrica eslava, hispànica, etc

S’identifica amb l' intermedio italià, tot i mostrar una major presència coreogràfica Aparegué a França al segle XVI, vinculat a la tradició de les mascherate italianes i dels espectacles musicals i coreogràfics que amenitzaven els convits a la cort anomenats entremets A la segona meitat del segle XVII s’interpretaren intermèdes entre els cinc actes de les obres llatines, sobretot a París, i a partir del 1687 arribaren a tenir l’abast d’una òpera sencera Entre els autors d' intermèdes destaquen MA Charpentier, A Capra i GB Lulli

D’estil semblant al de la giga , sorgí al segle XVI i fou molt popular durant el XVII Diego Pisador la cità per primera vegada el 1552 Ben aviat arribà a França, on es consolidà pel seu caràcter exòtic T Arbeau en parla a l' Orchésographie 1588 "advertiu que els passatges són animats, encara que estranys i extravagants, propers a les danses dels salvatges" Posteriorment, C Negri i M Praetorius l’inclogueren als seus reculls de danses Altres compositors com H Purcell, GB Lulli i Couperin també l’empraren en la seva producció

Es féu franciscà a la ciutat de Mallorca a instigació del seu amic Alfonso Rodríguez El 1616 fou nomenat pels jurats síndic de la causa lulliana a Roma com a continuador de les gestions fetes per Antoni Bosquets El 1617 dirigí un memorial al papa, però les circumstàncies li foren poc favorables i aquest fou prohibit i a l’autor li fou imposat el silenci Malgrat això, el 1627 publicà, simultàniament a Roma i a la ciutat de Mallorca, un Transumptum memorialis in causa pii eremitae et martyris Raymundi Lulli Residí a Roma fins a la mort