Resultats de la cerca
Es mostren 598 resultats
Pèire Roqueta
Literatura
Escriptor occità.
Escriví la seva obra en occità, català i francès S’interessà per la cultura catalana i la divulgà Dirigí la Revue de la Catalogne , de Marsella Publicà els volums de poesia de tendència modernista Secret del temps 1951 i De paraules e d’images 1969, en què fusiona la tradició provençal i la catalana El 1945 participà en la fundació clandestina de l’Institut d’Estudis Occitans, del qual formà part També collaborà en revistes com Oc i Gai Saber , entre d’altres
,
Jean-Josèp Cassanèa de Mondonville
Música
Compositor occità.
Estudià amb el seu pare El 1734 debutà com a violinista al Concert Spirituel que dirigí més tard, en 1755-62 Epígon de Rameau, la seva òpera Triton et l’Aurore 1753 fou defensada pels partidaris de l’òpera francesa en la querelle des bouffons i fou oposada a la italiana Escriví una pastoral en occità, Dafnís e Alcimadura 1754, representada centenars de cops a París i per tot Occitània durant mig segle També deixà obres religioses Cantate Domino , peces per a clavecí i oratoris, el gust pels quals introduí a França
Jùli Rounjat
Lingüística i sociolingüística
Lingüista occità.
Professor de la Universitat de Ginebra i majoral del felibritge Com a baile fou 1902-09 lloctinent del capolièr Dévoluy en la direcció del moviment felibrenc Esdevingué un dels collaboradors més assidus de la Revue des Langues Romanes i el 1913 defensà les seves tesis sobre la sintaxi dels parlars provençals moderns i sobre el desenvolupament del llenguatge en l’infant bilingüe La seva Grammaire istorique des parlers provençaux modernes 1930-41, publicada pòstumament, a cura de Grammont i de Wartburg, roman la summa encara no superada de la lingüística diacrònica de l’occità
Pèire Bec

Pèire Bec
© Fototeca.cat
Lingüística i sociolingüística
Literatura
Filòleg i escriptor occità.
Passà la infantesa a Comenge Deportat a Alemanya del 1943 al 1945, quan en tornà estudià a París i s’hi doctorà el 1959 Fou cofundador 1945 i president de l’ Institut d’Estudis Occitans IEO del 1961 al 1980, professor titular de la Universitat de Poitiers i director adjunt del Centre d’Études Supérieures de Civilisation Médiévale, també de Poitiers, fins a la jubilació 1989 Especialista en dialectologia de la llengua d’oc i literatura occitana medieval, la seva activitat fou compartida per l’acció occitanista, la recerca filològica i la creació literària Des de l'IEO va participar activament…
Pèire Pessamessa
Literatura
Escriptor occità.
La seva obra juvenil, Nhòcas e bachòcas 1957, obrí la via d’una nova prosa provençal, realista i molt idiomàtica, sobre el tema de la protesta social d’una joventut marginada És autor també de la novella La tèrra acampassida 1963, d’obres breus i d’una llarga crònica de la generació de postguerra De fuòc amb de cendre 1973-78 Com a periodista, té una obra abundant Escrichs 1977 Fou president del Cercle d’Agermanament Occitanocatalà 2002-15 i promotor de la ràdio i el cinema en occità L’any 2005 fou guardonat amb el premi Batista i Roca i el 2012 amb el Gran Premi Literari de…
Ives Roqueta
Literatura
Escriptor i activista occità.
Animador destacat del moviment polític i cultural occità, a la dècada dels setanta les seves posicions antiacadèmiques el situaren al centre de les polèmiques que sumiren l' Institut d’Estudis Occitans en una greu crisi, que culminà en l'escissió de l'entitat 1981 Fundador de la revista Viure 1965-1973 fou un dels principals impulsors del moviment "Volèm viure al païs" autonomista i socialista Creà també l'empresa discogràfica Ventadorn 1969, dedicada a la difusió de la cançó occitana, i el 1974 cofundà el Centre Internacional de Documentacion Occitana, esdevingut Centre Inter-…
Loïs Alibèrt
Lingüística i sociolingüística
Filòleg occità.
Es dedicà a la restauració i la normalització de la llengua occitana moderna, sobre la base deixada per Mistral, Perbosc i Estieu Fou secretari general de la Societat d’Estudis Occitans, creada a Tolosa el 1930, i seguí de prop els mètodes de l’Institut d’Estudis Catalans El 1935 l’Oficina de Relacions Meridionals de la Generalitat li publicà a Barcelona la Gramatica Occitana , dedicada exclusivament als parlars llenguadocians, la qual fou la base per a la depuració de la resta dels dialectes occitans Així iniciava el camí cap a la creació d’una llengua literària comuna, assolida parcialment…
Marius André
Història
Literatura
Política
Escriptor i diplomàtic occità.
Com a cònsol francès, residí més de deu anys a la península Ibèrica, es distingí per la seva activitat d’hispanista i exercí una certa influència a Catalunya Collaborà a “La Veu de Catalunya”, escriví La Catalogne et les germanophiles , text bilingüe francès-català sobre la Primera Guerra Mundial, en el qual atacà Eugeni d’Ors traduí Góngora i El català de la Manxa , de Rusiñol, i deixà assaigs com Le bienheureux Raymond Lulle 1900, La fin de l’empire espagnol d’Amérique 1922 amb pròleg de Charles Maurras, etc La seva obra de creació, en occità, comprèn poemes com Plòu e souleio…
Joan Monné
Literatura catalana
Escriptor occità d’origen rossellonès.
Fou funcionari d’obres públiques de l’Estat francès A partir del 1846 visqué quasi sempre a Marsella, on portà el pes de la revista Lo Felibrige 1887-1902 Ja de gran publicà drames en vers Casau , 1892, Espigueta , un recull de sonets Rosari d’amor , 1906, i el poema en dotze cants Mentina 1907 El 1876 obtingué un accèssit als Jocs Florals de Barcelona pel poema Clemenço Isauro en Mount-pelié El seu lirisme, de vegades estimable, presenta un excés de tòpics felibrencs Traduí a l’occità, en prosa 1888, L’Atlàntida de Verdaguer, amb qui es cartejà, i algun poema de Joaquim…
,
Marie-Joseph-Alexandre Déodat de Séverac
Música
Compositor occità.
Vida De mare aragonesa, estudià al conservatori de Tolosa abans d’entrar a la Schola Cantorum de París, on fou alumne de V d’Indy composició i d’I Albéniz piano Més tard esdevingué assistent d’aquest darrer compositor i, després de la mort d’Albéniz, completà la seva obra per a piano Navarra A París, a més, conegué l’escultor M Hugué i el cercle artístic de P Picasso Fascinat per l’ambient mediterrani natal, abandonà la capital francesa i es traslladà a Ceret, com també feren, temporalment, altres membres de l’avantguarda artística del moment, com ara G Braque, J Gris o P Picasso Viatjà…