Resultats de la cerca
Es mostren 158 resultats
estrígil
Escultura
Estria en forma d’essa emprada en l’art romà i paleocristià per a decorar sarcòfags.
Antoni Bach i Riu
Historiografia catalana
Historiador i prevere.
Es formà al Seminari de Solsona i posteriorment cursà estudis d’arxivística, paleografia, diplomàtica i art paleocristià al Vaticà Des del 1977 ha tingut cura del Museu Diocesà de Solsona i, d’ençà del 1991, de l’Arxiu Diocesà Com a historiador, ha conreat la història local de les comarques de la Catalunya Central i de les terres de Lleida Entre la seva bibliografia destaquen les obres Bellpuig i la seva baronia al Pla d’Urgell 1971, Història d’Anglesola 1987, Collecció diplomàtica de Santa Maria de Solsona 1987, Història de Cardona 1992, Masies del Solsonès 1995 i La baronia de Rialb 1995
Calixt I
Cristianisme
Papa (217-222).
Fou un destacat organitzador de la comunitat cristiana romana, i dedicà una atenció especial al cementiri que porta el seu nom, a la via Àpia Adoptà una actitud benèvola en matèria penitencial, la qual cosa li valgué l’acusació d’Hipòlit Condemnà el modalisme de Sabeli És commemorat com a màrtir El cementiri de Calixt o catacumba de Sant Calixt , a la via Àpia, conté la “capella dels papes”, el “sepulcre de santa Cecília” i pintures al fresc dels segles III i IV, que figuren entre les més importants de l’art paleocristià La seva festa se celebra el 14 d’octubre
castell de Vallalta
Història
Antiga fortificació prefeudal denominada força de Vallalta o de Sant Feliu, dins de l’actual terme municipal de Sant Iscle de Vallalta (Maresme).
A la fi del segle X hom té noticies ja del terme del castell, sota el domini de la nissaga Goscons, que entroncà amb la dels Arquer al segle XIII, i els transferí així la senyoria i els seus vincles L’edificació mantingué fins a mitjan segle XIX una important torre i una capella sota l’advocació de sant Feliu La imatge, que fou traslladada a la seu parroquial, presideix el temple juntament amb sant Pere i sant Iscle Al final dels anys 1970, el Dr Maluquer de Motes dugué a terme unes excavacions als fonaments del castell que mostraren les restes d’un absis paleocristià al lloc
Jonàs
Bíblia
Protagonista d’un dels llibres profètics menors (escrit abans del 200 aC) que porta el nom d’un profeta del temps de JeroboamII (793-753 aC).
L’obreta es proposa d’ensenyar que Déu no salva únicament el poble d’Israel, sinó també els altres pobles que escolten la crida a la conversió L’autor ridiculitza la resistència d’un sector israelita a reconèixer aquesta veritat representant amb formes llegendàries la resistència del profeta El signe de Jonàs que Jesús donava a la seva generació era predicar senzillament la conversió, però en la redacció de Mateu aquest signe és la resurrecció de Jesús, sortit de la terra al cap de tres dies, com Jonàs del peix Aquest tema fou molt representat en l’art paleocristià, en relació sobretot amb…
Ester
Bíblia
Heroïna jueva, personatge principal del llibre bíblic del mateix nom.
Esposada pel rei persa Assuer , aconseguí de salvar la vida dels seus correligionaris i de frustrar, així, els plans d’extermini del primer ministre Aman, i féu girar la voluntat reial contra els perseguidors dels jueus Aquests fets, de poca versemblança històrica, semblen ésser l’origen de la festa jueva dels Purim La història d’Ester apareix representada al baptisteri paleocristià de Dura-Europos s III Les illustracions posteriors d’aquest tema o bé segueixen cicles narratius —arquivoltes de la portalada nord de la catedral de Chartres s XIII, tapissos flamencs s XV-XVII i francesos de…
Joan Ferrando i Roig
Arqueologia
Arqueòleg.
Llicenciat en teologia, a Tarragona, i en arqueologia a Roma Professor a Barcelona i a Salamanca Autor de les monografies marianes El santuario del Hort 1940, La basílica de la Merced i La Virgen del Vinyet 1941, dels llibres Iconografía de los santos 1950 —molt consultat—, Los primeros cristianos 1955 i Simbología cristiana 1958 i del capítol de l’art paleocristià de L’art català 1955 Ja abans del concili II del Vaticà promogué la dignitat de l’art litúrgic i de l’art nou a les esglésies Normas eclesiásticas sobre arte clásico , 1940 El arte religioso actual en Cataluña , 1952 Construcción…
orant
Art
Arqueologia
Representació d’una figura humana amb els braços estesos, en actitud de pregària, freqüent en l’art paleocristià.
Ultra figures bíbliques com Noè, Abraham, Daniel, els tres minyons dins la fornal, etc, la representació més freqüent sol ésser la d’una dona que simbolitza Maria o l’Església
Emili Pérez i Piñero
Arquitectura
Arquitecte.
El 1961 guanyà el primer premi en el concurs d’estudiants al Sisè Congrés de la UIA a Londres amb una estructura per a un “teatre plegable” En essència presentava les principals aportacions de les seves estructures articulades i plegables juxtaposició de tetràedres incomplets —formats per políedres complexos articulats—, nusos tridimensionals, rigidesa de l’estructura —que aconseguí per un sistema d’autocontrol de la mateixa estructura— i utilització repetitiva dels mòduls bàsics Obtingué molts premis i realitzà dues obres que deixà inacabades la cúpula del Museu Dalí, a Figueres 1971, i la…
nau
Les naus de Santa Maria del Mar de Barcelona
© Fototeca.cat
Arquitectura
En una església, espai comprès entre parets, arcades o fileres de pilars o columnes.
Les esglésies poden tenir una sola nau cas freqüent en el gòtic català per exemple, la catedral de Girona, tres naus, que és el cas més corrent, i cinc naus, com la basílica de Sant Pau Extramurs de Roma Si hi ha més d’una nau, aquestes reben diferents noms la nau principal, és la nau central, que sol ésser la major d’una església i a la qual dóna el portal principal les naus laterals o menors són a cadascun dels costats de la nau principal i solen ésser més baixes que aquella la nau transversal és perpendicular a la principal, en la intersecció de la qual es forma el creuer no sempre hi és…