Resultats de la cerca

Director d’orquestra i compositor de bandes sonores per al teatre i el cinema The French Lieutenant's Woman , 1981 Widow's Peak , 1994 De la seva obra destaquen les bandes sonores fetes per a films de l’època muda Napoleon d’AGance, The Wind de VSjöström, The Big Parade de KVidor, Intolerance de DWGriffith, etc

El seu estil es caracteritza per l’agut sentit de l’humor amb què satiritza la societat moderna, i els seus gags es basen en l’observació de la gent, llurs tics i llur parla El 1958 fou premiat al festival de Canes per Mon oncle Altres films seus són Jour de fête 1949, Les vacances de Monsieur Hulot 1953, la seva obra cabdal, Playtime 1967, Trafic 1970 i Parade 1974

Exponent màxim del cinema social dels anys vint i trenta, destaca sobretot pel to grandiós amb què sabé dotar els seus films, sovint dramàtiques epopeies sobre l’aventura humana i el seu destí De la seva obra, desigual, cal destacar The Big Parade 1925, The Crowd 1928, Hallelujah 1929, Billy the Kid 1930, Our Daily Bread 1934, Duel in the Sun 1946, The Fountainhead 1949, War and Peace 1956 i Solomon and the Queen of Sheba 1959

Dins una atmosfera surrealista, la seva obra inicial interpretava màquines i productes industrials Parade , 1930, Museum of Modern Art, Nova York És autor de The Eternal City 1934-37, Museum of Modern Art, evocació sarcàstica de la Roma mussoliniana Posteriorment preferí la interpretació d’elements naturals dins un cert realisme màgic Key West Beach , 1940, collecció Thrall Soby L’any 1972 féu una sèrie de bronzes sobre la bellesa i la sensualitat, els Bronzes de Venus , a partir del tema clàssic grec

Després d’un inici brillant a Alemanya Carmen, 1918 Madame Dubarry , 1919 Anna Boleyn , 1920, fou cridat a Hollywood, on s’installà el 1923 Hi començà una carrera que el situà com un dels millors realitzadors de la comèdia lleugera i d’humor, que de vegades incloïa una sàtira política Durant aquest període dirigí Lady Windermere's Fan 1925, The Love Parade 1929, The Smiling Lieutenant 1931, Angel 1937, Ninotchka 1939, la sàtira antihitleriana To be or not to be 1942 i Heaven can Wait 1943

Inicià estudis de piano de petit i aviat tocà en orquestres de jazz Acompanyà solistes com Bobby Hackett, Jo Jones i Vic Dickenson Els anys cinquanta del segle XX obrí dos clubs, i engegà el segell discogràfic Storyville El 1954 fundà el Newport Jazz Festival Més endavant n’organitzà d’altres, com ara la Grande Parade du Jazz de Nice, i creà una empresa per a dirigir-los Com a pianista es presentà sovint al capdavant del grup Newport Festival All Stars, que inclogué músics com Buck Clayton, Buddy Tate, Warren Vaché, Oliver Jackson i Slam Stewart

Feu el seu debut professional a Washington el 1928 El 1933 entrà a l’orquestra d’Earl Hines i del 1937 al 1943 formà part de l’orquestra de Jimmie Lunceford, de la qual fou un dels millors solistes Després participà en gires de Jazz at the Philharmonic i el 1952 s’incorporà als All Stars de Louis Armstrong, on romangué fins el 1964 Després d’un període de retir a Hawaii, tornà a actuar en festivals integrat en diverses formacions Durant la seva estança a l’orquestra de Lunceford, Young es donà a conèixer com un dels trombonistes més brillants i de millor nivell tècnic D’aquesta època…

Estudià en el conservatori de París i, ja adult, reprengué els estudis a la Schola Cantorum 1905-1915 En la seva primera etapa de creació compongué 3 Sarabandes 1887, Gymnopédies 1888, Trois Gnosiennes 1890 i La Missa dels pobres , per a orgue 1895 Cap al 1900 compongué algunes cançons de cafè concert i tot d’òperes pianístiques de títols insòlits En una segona etapa, molt més sòbria, escriví el drama per a veus i piano o orquestra Socrate 1916, Le Piège de Méduse , comèdia lírica en un acte 1913, la pantomima Jack in the Box 1917 i el ballet Parade 1917, encàrrec de SDiaghilev…

Es formà al Royal Manchester College of Music i a la Universitat de Manchester Fou membre de l’orquestra de la Royal Opera House en 1958-63 i, posteriorment, de la Royal Philharmonic Orchestra 1963-69 i de la London Sinfonietta 1968-71 Des del 1970 compaginà la seva activitat concertística amb la direcció d’orquestra i, entre moltes altres agrupacions, dirigí la London Sinfonietta, amb la qual feu una gira pel Japó, i l’Orquestra Filharmònica d’Estocolm El 1978 dirigí l’estrena de Le grand macabre , de G Ligeti, a la capital sueca Del 1985 al 1988 fou director principal convidat de l’Opera…

Es formà a la Rambert Ballet School de Londres i amb el mim Marcel Marceau a París El 1962 fundà la seva companyia, que es feu un nom amb espectacles anticonvencionals, fusió de mim, dansa, teatre i òpera, que incloïen tant produccions pròpies Turquoise Pantomime , Mr Punch’s Pantomime com versions de clàssics del teatre com ara Woyzeck , de Georg Büchner o Salome , d’Oscar Wilde La producció més representativa de la seva filosofia de les arts escèniques i la més famosa és, però, Flowers 1974, basada en la novella Nôtre Dame des Fleurs , de Jean Genet, una de les seves referències…