Resultats de la cerca
Es mostren 111 resultats
adjectivació
Gramàtica
Fenomen pel qual un mot (especialment un substantiu) que normalment no té una funció d’adjectiu, passa a assumir aquest ofici.
Hi ha exemples en les oracions on el substantiu pren la funció sintàctica de predicat nominal o d’atribut així en el meu pare és metge , el predicat metge dóna una qualitat al subjecte substantiu, funció pròpia de l’adjectiu metge s’ha adjectivat sense deixar d’ésser essencialment substantiu Fins i tot l’adverbi pot ésser motiu d’adjectivació, en oracions com ell és així
analogia

Analogies de Delambre i Gauss: sin 1/2 (A-B) sin 1/2 c = sin 1/2 cos 1/2 C; cos 1/2 (A-B) sin 1/2 c = sin 1/2 (a+b) sin 1/2 C; sin 1/2 (A+B) sin c = cos 1/2 (a-b) cos 1/2 C; cos 1/2 (A+B) sin c = cos 1/2 (a+b) sin 1/2 C (A, B i C, angles; a, b i c, costats del triangle esfèric ABC)
© fototeca.cat
Filosofia
En sentit estricte, correlació entre cada un dels termes de dos o més ordres.
L’analogia per excellència és la proporció matemàtica —analogia de proporció— que fou definida pels matemàtics grecs Aristòtil aplicà l’analogia a l’anàlisi de l’ésser per explicar les diferents accepcions d’aquest terme, tesi que fou desenrotllada per l’escolàstica analogia de l’ens La concepció ontològica de l’analogia fonamentà la utilització a la lògica escolàstica dels termes anàlegs diferents dels termes equívocs i unívocs que possibiliten l’atribució d’un predicat amb sentits diferents, però relacionats entre ells des d’algun punt de vista determinat Els termes anàlegs…
funció gramatical
Lingüística i sociolingüística
Facultat de combinació entre els semantemes.
Les funcions gramaticals tradicionals són les de subjecte, predicat, atribut i complement
exocèntric | exocèntrica
Lingüística i sociolingüística
Dit de la construcció els components de la qual no són en relació de coordinació ni de subordinació i, per tant, poden pertànyer a una categoria diferent de la de llurs elements constituents.
N'és exemple la construcció de subjecte més predicat el nen caurà
ubiqüitat
Filosofia
Cristianisme
Qualitat de l’ésser que està present, tot ell, simultàniament, a tot arreu.
Predicat originàriament de Déu, com a ésser infinit i omnipresent, el concepte d’ubiqüitat fou emprat també pels ubiqüitaris ubiqüisme amb relació a la presència del Crist en la forma eucarística
categòric | categòrica
Filosofia
Dit de les proposicions simples d’índole predicativa o atributiva.
Kant anomena categòric el judici que afirma o nega simplement un predicat d’un subjecte, i, en ètica, l’imperatiu moral incondicionat, que és vàlid per a tot home imperatiu categòric
apòfansi
Lògica
Teoria lògica dels enunciats apofàntics.
La doctrina de l’apòfansi ha estat el fonament de la lògica aristotèlica, puix que aquesta considerava que la forma essencial del pensament era l’atribució d’un predicat a un subjecte, del qual resulta una proposició veritable o falsa
Joan Clarà
Cristianisme
Bisbe de Bosa (1327-40).
Religiós carmelità, fou catedràtic de teologia a la Universitat de Montpeller i provincial del seu orde 1327 Autor de diversos llibres de sermons, alguns dels quals havia predicat davant els papes d’Avinyó, i d’altres escrits de caràcter teològic
Mateu Cànaves
Cristianisme
Prior dels convents augustinians de Palma i de Felanitx, i vicari general i visitador de l’orde, i catedràtic de teologia a la Universitat de Mallorca.
Publicà, en castellà, ampulloses oracions fúnebres de Caterina Tomàs 1737 i del bisbe Panyelles 1744, i una glossa d’uns versicles del Llibre d’Amic e Amat , de Ramon Llull Las nobles condiciones del divino amado en el Augusto Sacramento, predicat a la seu de Mallorca el 1750
terme
Lògica
Cadascun dels tres membres que, repetits, integren el sil·logisme: terme major o primer (inclòs en la conclusió com a segon terme i en una de les dues premisses), terme menor o darrer (inclòs com a primer terme de la conclusió) i terme mitjà (repetit en les dues premisses i absent en la conclusió).
La denominació invertida de termes major o primer, i menor o darrer, als termes darrer i primer de la conclusió és deguda al fet que, en Aristòtil, una proposició no equival a “A és C”, ans a “A és predicat = és vertader de tot C” on veritablement C posseeix prioritat sobre A