Resultats de la cerca
Es mostren 256 resultats
noh
Música
Forma teatral japonesa en què la dansa, la música i el mim es presenten íntimament associats amb la trama argumental.
El noh es desenvolupà especialment al llarg dels segles XIV i XV com a evolució d’anteriors formes de drames dansats amb rerefons religiós procedents dels segles XII i XIII i derivats del san-yue xinès, introduït al Japó al segle VIII La temàtica del teatre noh pot ser de tipus religiós, llegendari o realista Els actors, més que no pas representar el seu paper en el sentit del teatre occidental, suggereixen mitjançant l’ús constant d’elements simbòlics i metafòrics la trama argumental, que el públic, generalment, ja coneix d’antuvi Per això els diàlegs, complementats amb la…
Antoni Ferragut i Llinàs
Escultura
Escultor.
Resident a Mallorca des dels dos anys, és considerat un dels artistes més importants de l’escultura contemporània de les Illes De formació autodidàctica, començà collaborant amb el Centre d’Investigacions i Activitats Artístiques de Xavier Corberó a Esplugues de Llobregat Barcelona Bona part de la seva producció pot classificar-se en l’àmbit de l’abstracció, tot i que sovint es detecten referències figuratives, algunes de caràcter zoomòrfic El ferro és un dels seus materials predilectes, tot i que també treballa l’acer, el metacrilat, la fusta, el marbre i el bronze, entre d’altres El seu…
música de saló
Música
Repertori cambrístic o per a solista creat per als salons de la burgesia vuitcentista.
El terme no és coincident amb el concepte de la hausmusik , perquè aquesta darrera es limitava a les obres íntimes, i tenia un origen anterior Sovint s’atribueix a la música de saló una qualitat estètica menor, pel fet d’incloure obres de característiques tècniques simples i sense pretensions concebudes per a un consum immediat a partir de les publicacions musicals del segle XIX De fet, caldria distingir dos tipus de repertori, ja que els concerts als salons privats tingueren una importància cabdal durant la primera meitat del XIX un repertori de major qualitat concebut per als salons, i un…
Nigel Williams
Teatre
Novel·lista i autor teatral anglès.
En les seves primeres obres explorà les relacions entre grups individuals aïllats per voluntat pròpia o bé per alguna altra circumstància Tot i que els principals temes tractats són la raça, el sexe o les classes socials, sempre hi ha un rerefons clarament polític Respecte al llenguatge, ha evolucionat des d’un ús de diversos registres inclòs el cockney amb una voluntat naturalista o realista, vers una fluïdesa formal i una certa estilització, principalment en l’obra Country Dancing 1987, que representà un canvi en la seva línia d’actuació De les seves obres destaquen, a part de…
Arthur Schopenhauer
Música
Filòsof alemany.
No fou fins després del suïcidi del seu pare que pogué dedicar-se a la filosofia Esdevingué més tard professor a la Universitat de Berlín, abans d’installar-se definitivament a Frankfurt Per a Schopenhauer la música era l’únic art capaç de fer-se ressò del fons de l’ésser de la força anònima i sempre idèntica que viu en el cor de tota cosa i que l’empeny a perseverar en l’ésser El contingut íntim de la música és, doncs, metafísic La metafísica de la música de Schopenhauer, que exposà sobretot en el seu llibre més rellevant, Die Welt als Wille und Vorstellung 'El món com a voluntat i…
Vasco Pratolini
Literatura italiana
Escriptor italià.
D’origen humil, es donà a conèixer en els ambients de Letteratura i altres revistes florentines, en les quals collaborà com a redactor En les seves primeres narracions —recollides el 1956 sota el títol de Diario sentimentale — hom troba ja els motius principals de la seva temàtica els records d’infantesa, l’interès per la vida dels pobres i la gent senzilla de la seva ciutat i dels seus barris, així com els trets definidors del seu art el lirisme evocador, gairebé elegíac, i el realisme La seva visió lírica el portà a escriure un conjunt de pàgines autobiogràfiques com les de Cronaca…
Joan Pons i Pons
Literatura catalana
Novel·lista.
Fundador de la Revista Postal Ha publicat el llibre de narracions No cregui el que diuen de mi 1991 i les novelles Nàufrags 1993, premi Ateneu de Maó 1992 i la juvenil Els ecos de l’horitzó 1999, mentre que amb Remant al sol 2001 guanyà el Joaquim Ruyra de narrativa juvenil 2000 Amb El laberint de les girafes 1999, que recrea la història d’una família al llarg del segle XX, la seva narrativa obre un nou tombant, que continua amb Homes sols 2001, premi Fundació Enciclopèdia Catalana de narrativa 1998, Sorra a les sabates 2005 i Barba-rossa 2006, novella històrica amb rerefons…
,
Robert Altman

Robert Altman
© Fototeca.cat
Cinematografia
Realitzador cinematogràfic nord-americà.
Anà a Hollywood el 1946, i el 1948 participà en el guió i com a actor en The Bodyguard , de R Fleischer Posteriorment, durant alguns anys produí i realitzà documentals per a formació de personal a la indústria El 1957 estrenà un film de baix pressupost, The Delinquents , que el donà a conèixer i gràcies al qual Alfred Hitchcock el contractà per dirigir alguns episodis de la sèrie Alfred Hitchcock Presents Després de dirigir altres sèries a la televisió el 1970 estrenà la sàtira antibèllica MASH , guardonada al festival de Canes, que el projectà internacionalment Entre els seus films…
Alejo Carpentier
Literatura
Novel·lista cubà.
Començà l’activitat literària com a periodista Fou empresonat per motius polítics sota el règim de Machado, se n'anà clandestinament a França el 1928 i tornà a Cuba el 1939 sis anys més tard s’establí a Veneçuela, i el 1959 s’incorporà al govern revolucionari de Cuba La seva obra, molt reduïda en quantitat, tracta, amb una prosa sumptuària i barroca, molt influïda pels clàssics castellans, de la problemàtica vital i política del continent americà Deixant de banda Ecué-Yamba-O 1933, El reino de este mundo 1949 i les narracions de Guerra del tiempo 1958, les seves novelles més importants són…
David Carradine

David Carradine
© Detroit Public TV
Cinematografia
Actor cinematogràfic nord-americà.
Fill i germà d’actors, estudià música al San Francisco State College, s’inicià en el teatre a Broadway i posteriorment retornà a Hollywood, on començà a actuar en sèries de televisió des de mitjan anys seixanta Del 1972 al 1975 protagonitzà la sèrie Kung Fu , barreja de western i del gènere de les arts marcials amb un cert rerefons filosòfic que el projectà a la fama Posteriorment passà també al cinema, en què participà, entre altres films, en Bound for Glory 1976, de H Ashby The Long Riders 1980, de W Hill Americana 1983, també dirigit per ell i que li valgué un premi…