Resultats de la cerca

Es dedicà a l’estudi i a la reproducció de texts castellans antics i fou director de la Biblioteca Nacional de Madrid La seva investigació donà una Colección de Romances Antiguos i el Romancero General o de Durán Inspirat en aquests treballs, compongué algunes llegendes, com La infantina de Francia

El 1791 compongué l’himne dit més tard La Marseillaise , que ell dedicà originalment a l’exèrcit del Rin, sense cap intenció republicanista fou empresonat com a lleial a la monarquia el 1793 Després de la Revolució compongué altres himnes Chant du combat , 1800, romances per a piano i corda, cançons, etc

Estudià piano amb Joan Barrau i composició amb Marià Obiols El 1866 fou nomenat professor del Conservatori del Liceu Entre les seves obres destaquen Barcarola, Rapsòdia i altres peces per a piano, com també romances Traduí a l’italià els llibrets de les òperes Henry Clifford , d’Isaac Albéniz, i Els Pirineus , de Felip Pedrell

Músic al servei de Francisco de Zúñiga i Avellaneda, és autor del Libro de música de vihuela, intitulado Silva de Sirenas 1547, conservat a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, obra important per les fantasies i glosses de cançons castellanes i cançons neerlandeses, i Musisdicatum sd, collecció de motets, villancicos , romances, cançons, fantasies i sonates per a viola

Investigà sobre el folklore de Galícia, d’Extremadura i de Mèxic Publicà Folklore musical de Mélida 1933, Romances y Villancicos españoles del siglo XVI 1939, un llibre sobre Chopin 1959, una transcripció del Cançoner d’Uppsala , etc Compongué 30 canciones de Lope de Vega 1935, una sonata per a clarinet 1947 i un concerto barroco 1951

Apareix en els anomenats romances fronterizos i, novellat, en l’ Inventario d’Antonio de Villegas, escrit el 1551 Alguns anys més tard, el 1559, Jorge de Montemor recollí el tema a la Diana Inspirà, finalment, Joan Timoneda i, sobretot, Lope de Vega, el qual l’aprofità en La Dorotea i l’escenificà en El remedio en la desdicha

Autor de música per a l’escena i d’òperes còmiques, que obtingueren gran èxit Escriví, també, nombroses romances, la més popular de les quals fou Solovej ‘El rossinyol’, interpretada sovint en l’escena de la lliçó de cant de Il barbiere de Siviglia de Rossini En les seves obres utilitzà elements melòdics russos, que harmonitzà a la manera italiana

Tal com el presenten els texts èpics no correspon marcadament a cap personatge històric, però té com a antecedent remotíssim la figura del comte Unifred, dit Bernat de Ribagorça a 920-~952 Les antigues tradicions de l’occident català vers la fi del s XI el presenten com un dels principals capitosts de la reconquesta de Ribagorça i com a pertanyent al llinatge de Carlemany però al s XIII, a través de Lluc de Tui 1236 i de Roderic Ximénez de Rada 1243, hom el troba convertit en un heroi lleonès, fill del comte de Saldaña Sancho Díaz i de Ximena, germana d’Alfons el Cast d’Astúries La Primera…

Estudià piano i composició al Conservatori del Liceu El 1866 fou nomenat professor d’aquest centre, però dimití i es dedicà a l’ensenyament privat Tingué com a deixebles E Bosch i M Rodríguez d’Alcàntara Entre les seves obres destaquen Barcarola , Rapsòdia i altres peces per a piano, així com alguns romances Traduí a l’italià llibrets de les òperes Henry Clifford , d’Isaac Albéniz, i Els Pirineus , de Felip Pedrell

Des de la seva primera novella, Lady Black 1971, el tema de l’homosexualitat fou una constant en la seva obra Evolène 1972, Les loukoums 1973, Le coeur qui cogne 1973, Killer 1975, Kurwenal 1977, Je vis où je m'attache 1978, Portrait de Julien devant la fenêtre 1979, Le jardin d’acclimatation 1980, premi Goncourt, Romances sans paroles 1983 i L’espérance de beaux voyages 1984-85 Publicà també tres volums de Théâtre 1974-75, 1976 i 1981