Resultats de la cerca

La seva forma més antiga és irregular, i és determinada pel text Posteriorment assolí una estructura simètrica, de dos períodes de quatre compassos cadascun Durant el segle XIX adquirí força popularitat, desenvolupant-se una versió estilitzada en forma ternària, amb una part central contrastant en tempo lent Fou conreada per autors com ara F Chopin o M Glinka

La retransició està associada, principalment, a l’última part de la secció de desenvolupament de la forma sonata WA Mozart Quartet amb piano , KV 478, I Allegro, compàs 133 i següents, tot i que també pot trobar-se en la forma ternària vegeu exemple 4, compassos 20-21, de forma ternària Aquests passatges acostumen a finalitzar amb un estancament sobre la dominant del to principal J Haydn Sonata per a piano en si♭ M, Hob XVI 41, I Allegro, compàs 91 i següents i, en ocasions, poden reduir-se a aquest estancament Mozart Sonata per a piano en si♭ M, KV 333, I Allegro, compàs 87 i següents…

Aquest terme, present sobretot en la segona meitat del segle XVIII i al principi del XIX, es pot donar, entre d’altres, en unes variacions L van Beethoven, Sis variacions , WoO 70, var 4, o en la part central d’una forma ternària J Haydn, Sonata per a piano , Hob XVI32, minuet Tanmateix, un canvi cap a una tonalitat menor no sempre és acompanyat del terme minore Beethoven, 15 Variacions , opus 35, var VI

Constitueix la cinquena part o secció de l’Ordinari de la missa El text consisteix en tres invocacions breus que comencen sempre per les paraules Agnusdei ‘Anyell de Déu’ Musicalment no té cap forma concreta, per bé que en general sol respectar l’estructura ternària i repetitiva del text Sembla que fou introduït en el ritu llatí durant el segle VII pel papa Sergi I 687-701 Juntament amb el credo és un dels cants de la missa llatina d’introducció més moderna

Quan aquesta relació era ternària, és a dir, quan el valor d’una brevis era el mateix que el de tres semibrevis , el tempus s’anomenava perfectum quan era binària rebia el nom d' imperfectum Als segles XIII i XIV, el terme tempus s’emprà també per a denominar pràcticament el mateix que, als segles XV i XVI, designà el terme tactus la unitat de temps o pulsació bàsica d’una obra, representada primer per una brevis i després per una semibrevis

Quan la repetició s’acaba al mot fine , sovint s’utilitza l’expressió da capo al fine , i quan es repeteix fins al signe s’indica da capo al segno o, fins i tot, da capo al segno e poi la coda És molt freqüent l’aparició d’un da capo en composicions de forma ternària reexpositiva ABA, com ara els tercers moviments de simfonies, sonates i quartets generalment formats per minuet-trio-minuet da capo , o el tipus d’ària que precisament s’anomena aria da capo Exemple 1/ Exemple 2 © Fototecacat/ Jesús Alises

Aparegué en l’òpera de l’escola veneciana s XVII en forma binària un temps lent i un altre allegro Aquest model passà a França per obra de Lulli, i formà l’anomenada obertura francesa , on la part allegro era un fugat i després tornava el temps lent del principi A Itàlia adquirí forma ternària allegro-adagio-allegro i contribuí a la formació de la simfonia, nom amb el qual hom anomenà sovint l’obertura fins al s XIX Són especialment cèlebres les de Mozart, Rossini, Weber, Beethoven, Gluck, etc També n'hi ha, al s XIX, d’escrites com a peces de concert, com les de Mendelssohn

Marx distingí la formlied o liedsatz de dues parts forma binària i la de tres parts forma ternària , formes que es poden combinar entre elles per a assolir models més complexos com ara el minuet-trio-minuet Les aplicacions d’aquest terme, que ha caigut en desús fora de les fronteres de parla alemanya, no són unànimes, tot i que s’utilitza preferentment per a peces simples de caràcter líric D’altra banda i malgrat la presència de la paraula lied 'cançó’ en alemany en l’expressió, ni tots els lieder tenen forma lied ni totes les formes lied -de fet, el terme s’aplica preferentment al…

A diferència, però, de la pulsació actual -unitat de temps relativa, estretament lligada al tempo i al caràcter de cada peça-, el tactus era una unitat de temps relativament fixa, d’entre 1/60 i 1/70 minuts Alguns estudiosos i teòrics han volgut veure en aquesta equivalència una certa relació entre tactus i ritme cardíac Fos com fos, aquesta relativa fixació del tactus implicà l’existència, durant el Renaixement, d’una mena de tempo ’usual', uniforme i constant en tota la música, amb possibles però molt lleugeres desviacions En la partitura, la nota que normalment representava el tactus era…

Se’n distingeixen tres tipus El primer es caracteritza per ser una dansa solista, en què un o diversos dansaires alhora ballen independentment A Escòcia i Galles existí des d’antic, a Anglaterra almenys des del segle XVI, i a Irlanda, on no era una dansa autòctona, es desenvolupà en competicions El segon tipus, una dansa circular en parelles, predominà a Anglaterra des del segle XV fins al principi del XVII Finalment, el tercer tipus és una mena de country dance contradansa , típica de la segona meitat del segle XVII, que es ballava per parelles en filera i es caracteritzava pel seu ritme…