Resultats de la cerca

El promotor era el cap regional carlí de Catalunya, Mauricio de Sivatte y de Bobadilla Estava especialment implantada a Catalunya, amb pocs adherits a la resta d’Espanya El procés que dugué a la seva creació s’inicià el 1944, en dimitir Sivatte de la Junta Suprema Nacional carlina per discrepàncies amb el cap de la Comunió, Manuel Fal Conde Continuà els anys 1946-1948, sempre en la línia d’exigir un major activisme a la Comunió, la seva reorganització i una presència més gran de Don Xavier de Borbó-Parma Des d’aleshores el gruix del carlisme català, liderat per Sivatte, es mantingué distant…

Es constituí com a partit el 1992, amb seu a Barcelona Aplegà entitats catòliques i tradicionalistes no vinculades a la Comunión Tradicionalista Carlista CTC El dirigent fou Joaquín Albí, si bé la premsa atribuí un lideratge oficiós a JC G exmembre de la primera etapa de Milicia Catalana El BC es definí carlí rival de la CTC i defensor de la “Catalunya española” El març del 1994 afirmà tenir 468 seguidors, xifra, però, probablement allunyada de la seva militància real L’any següent cessà d’actuar per editar Montserrat Revista de actualidad El 1995 el seu local fou assaltat i el…

Els orígens La seva denominació genèrica procedeix dels seguidors de Don Carles M Isidre, tot i que al llarg de dos segles els seus partidaris han adoptat denominacions diverses Comunió, Partit, si bé aquesta qüestió ha estat irrellevant tant per a la direcció del moviment com per a les seves bases Els seus orígens entronquen amb l’existència d’un moviment popular i antioligàrquic, vertebrat pel manteniment d’un sentiment comunitari foral o regional, que tingué una àmplia vigència en elsestats de la monarquia plural d’Espanya dels segles XVI i XVII, com una herència de les anteriors realitats…

Viatjà pel món islàmic recollint tradicions orals, que classificà temàticament en al-Ǧāmi ‘al-Ṣaḥiḥ ‘El recull veritable’ Compongué també una Ta'rīh ‘Història’, compendi de biografies dels transmissors de tradicions

Estudià filosofia, teologia i dret Fou diputat i senador Defensà amb enardiment les seves idees en nombrosos articles periodístics i fundà El Pensamiento Español Les seves novelles pertanyen al gènere històric, encara que aquest gènere ja era periclitat quan ell les escriví Les més importants són Doña Urraca de Castilla 1849, Doña Blanca de Navarra 1874 i, sobretot, Amaya o los vascos del siglo VIII 1878, damunt la qual JGuridi escriví l’òpera Amaya 1920

Milità des de molt jove en la Comunió Tradicionalista i fou, alhora, partidari de les aspiracions polítiques i culturals de Catalunya Participà en les deliberacions de l’estatut català del 1930 que preparà la Comunió Tradicionalista Fou assassinat per elements incontrolats poc després d’esclatar la guerra de 1936-39 Dirigí el setmanari tradicionalista de Valls “Joventut” 1919-36

Fundà les revistes La Restauración València, 1843 i El Pensamiento de Valencia València, 1857, òrgans d’expressió del carlisme al País Valencià Fou diputat a corts en diverses ocasions 1858, 1865 per València i per Pamplona, i senador del regne per Guipúscoa Destacà com a orador i polemista És autor de diverses obres, entre les quals cal esmentar La cuestión dinástica 1889, de caràcter polèmic Va pertànyer al consell privat del pretendent de la corona d’Espanya, Carles VII, que li concedí el títol de comte de Santa Eugènia Fou membre de l’Academia de la Lengua i de l’Academia de Ciencias…

El 1868 s’incorporà al cos de zuaus pontificis, lluità a Roma contra els garibaldins i, de retorn a Catalunya, propugnà una croada per a restituir els Estats Pontificis a Pius IX A la tercera guerra Carlina fou auditor de guerra del general Rafael Tristany Fundà a Madrid la revista La Civilización  1874-80 Els darrers anys de la seva vida residí a Granada, on escriví una pintoresca i popular versió de la Bíblia en versos castellans Publicà Roma en el centenario de San Pedro 1867, Homenaje filial a Su Santidad el papa Pío IX 1875, biografies de Pedro de la Hoz 1866 i de l’arquebisbe de Sevilla…

Es fusionen, sota el comandament del general Franco, els partits polítics de la Falange Española i la Comunió Tradicionalista, creant-se la Falange Española Tradicionalista y de las JONS FET y de las JONS El decret va ser contestat pel carlisme i pel falangista Manuel Hedilla