Resultats de la cerca

Fou molt de temps el representant autèntic de la comèdia lleugera andalusa El 1848 triomfà a Madrid amb dos drames de Ramón Franquela El 1865 passà a formar part de la companyia del Teatro del Príncipe, on es revelà com a actor tràgic

El 1956 i el 1962 triomfà a Canes amb Il ferroviere i Divorzio all’italiana, respectivament, i el 1965 obtingué el premi al millor film amb Signore e signori Ha dirigit, encara, El cammino della speranza 1951, L’uomo di paglia 1958, Un maledetto imbroglio 1959, Sedotta e abbandonata 1963 i Serafino 1968

Bé que reconegut com a successor del seu pare a Síria, no fou acceptat a la Meca, a Medina i a Kūfa, on se li oposaren 'Abd Allāh ibn Zubayr i el pretendent xiïta Ḥusayn ibn 'Alī ibn Abī Tālib Mort aquest a Karbalā’, triomfà la causa omeia i conquerí la Meca

Amfiarau havia mort a l’expedició dels Set contra Tebes, on havia anat obligat per Erifila, que obligà així mateix Alcmèon a dirigir l’expedició dels Epígons contra Tebes Alcmèon triomfà, i tornà a la seva pàtria, on, per venjar el seu pare, donà mort a la seva mare Fou perseguit per les Erínnies

De formació artística, triomfà als festivals de Venècia, amb Ivanovo destvo ‘La infantesa d’Ivan’, 1962, i de Canes, amb Andrej Rubl’ov 1969, i es convertí en un dels millors cineastes soviètics contemporanis El seu lirisme intellectualitzat i crític prosseguí amb Solaris 1972, Zerkalo ‘El mirall’, 1975, Stalker 1979 i Offert ‘El sacrifici’, 1986

Era filla de l’actor Richard Bennett i germana de l’actriu Constance Bennett De primer fou la ingènua en films humorístics i d’aventures Després triomfà en el gènere dramàtic amb Man Hunt 1941, The Woman in the Window 1944 i The Scarlet Street 1945, de Fritz Lang, i The Woman in the Beach 1947, de Jean Renoir

Fundà i dirigí la revista “L’Avenir” Arenys de Mar, 1907 i dirigí “Bella Terra” 1923-27 Publicà poesies Aires de Llevant, 1915, i narracions Dietari d’un nedador , 1924 Claror d’Assís , 1962 Estrenà obres teatrals, amb música de Xavier Maymí, com l’opereta El rei filharmònic 1908 i la rondalla L’amor sempre triomfa 1915 Utilitzà els pseudònims Blai i Kronorrim

El 1939 debutà al ballet de l’Òpera de París La seva interpretació de Carmen la consagrà internacionalment 1949, i el 1950, amb La Croqueuse de Diamants triomfà en el music-hall Ha actuat en una dotzena de films i ha enregistrat discs Amb el seu marit, Roland Petit , dirigí el Casino de París 1969-72 posteriorment hi collaborà, amb el ballet de Marsella, que ell dirigí

El 1943 triomfà sota la direcció de JFehling al Staatstheater Berlín Després de la guerra actuà als principals teatres de Munic, Berlín, Zuric i Düsseldorf El 1959 acompanyà GGründgens al Deutsches Schauspielhaus Hamburg, on es convertí en una de les actrius amb més renom, admirada per la perfecció de la seva interpretació, per la precisió del seu gest i pel timbre cristallí de la seva veu

Escriví farses, sàtires What-d’ye-call-it ‘Com en dieu', 1715 Poems on Several Occasions, 1720 Fables , 1727 etc Triomfà amb Beggar's Opera ‘L’òpera del mendicant’, 1728, comèdia amb música composta i adaptada per JC Pepusch, paròdia del teatre sentimental i del drama musical italià, precedent de la Dreigroschenoper , de Brecht Altres obres seves són Polly 1728 i Acis and Galatea 1723, amb música de Händel