Resultats de la cerca

Doctorat en dret, treballà al bufet de José Canalejas, que l’introduí a “El Heraldo de Madrid”, i fou corresponsal d’aquest diari a les Filipines durant la guerra independentista Després fou diputat, senador 1907-18, director del “Diario Universal” i fundador i director de la revista “El Mundo”, a Madrid

Deixeble de RPascual, amplià estudis a Madrid, on el 1885 fou nomenat professor d’harmonia del Conservatorio de María Cristina Pensionat a Roma 1888, tornà a Madrid, on ocupà la càtedra d’harmonia 1904 Dirigí orquestres de diversos teatres de Madrid i escriví diverses sarsueles, com Entre naranjos, La barraca del Turia i altres

Germà de Miquel Santonja i Cantó Iniciat a la seva ciutat, anà després a Madrid a estudiar amb Emili Sala Els seus contactes amb ell i amb el seu company Adolf Durà li facilitaren feines com portades i illustracions per a Blanco y Negro i Nuevo Mundo Cal esmentar, entre la seva no gaire extensa producció, els quadres El darrer bes, El primer amor —que figurà a l’exposició alacantina del 1894—, Sense tabac, El retorn del ramat i Estic bé així

D’infant passà, amb la seva família, a València, on ja era empadronat el 1853 Molt jove, ingressà a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, on fou tutelat i iniciat en el dibuix pel catedràtic Plàcid Francès, cosí germà seu Acabà la carrera, amb un excellent expedient, el 1871 Després d’alguns premis locals, el mateix any obtingué segona medalla a l’Exposición Nacional amb Presó del Príncep de Viana És l’època de triomf de la pintura d’història i, malgrat que ell aviat desembocà en conceptes molt més amplis de l’art, també s’adscriví a la moda Guillem de Vinatea exigint d’Alfons IV la…

El 1856 estudià a l’Escola de Sant Carles de València Fou deixeble, a Madrid, de Federico de Madrazo El 1864 guanyà una tercera medalla pel quadre Jesús i la mare de sant Jaume i sant Joan , i rebé encàrrecs de l’Academia de San Fernando Guanyà 1866 la càtedra de dibuix de l’Escuela de Bellas Artes de Cadis on pintà quadres per a l’església parroquial de San Antonio Catedràtic a València, en ser cessat per la Revolució de Setembre viatjà per Itàlia, on pintà Pius IX i l' Enterrament del papa sant Esteve a les catacumbes , si bé després de l’abdicació d’Amadeu I recuperà la càtedra Membre de l…

Format a Sant Carles Obrí taller d’estampació litogràfica el 1829 Traslladat a València 1839, fou condecorat per les seves acurades produccions el 1845 i el 1850, i el 1851 exposà en un certamen internacional a Londres S'especialitzà en països de ventalls, làmines religioses —sovint en colors— i auques, a part tota mena d’impresos Una ambiciosa estampació del pla de València li valgué el títol de litògraf oficial de l’ajuntament Continuaren l’obrador els seus fills Eleuteri-Godofred, Alexandra, Matilde i sobretot Isabel Pascual-Abad i Francés , pintora, que concorregué a exposicions

Graduada en dansa espanyola i clàssica pel conservatori Òscar Esplà d’Alacant, completà la formació a La Fàbrica Espai de Dansa de Barcelona 1986-88, a La Ménagerie de Verre de París 1988-89 i al Movement Research de Nova York 1997 El 1994 creà la seva pròpia companyia Els seus espectacles de dansa contemporània són originals, iconoclastes i multidisciplinaris dansa, teatre, òpera, etc  Diversos animals 1992,  Pevequi 1993, Peve, espectacular dance poemato 1994, Spitbrides 1995, La bèstia , Razona la vaca  1996, Love is fastic 1997, Del planeta basura 1997, END Esto no danza 1998, DVA Dudoso…

Fill del gravador originari d’Albarrasí Pedro Navarrete Romero i germà del gravador Frederic Navarrete i Fos Format a l’escola de Sant Carles de València i a la de San Fernando de Madrid Pensionat a Roma dues vegades, la primera ~1860 amb una ajuda del ministeri de foment, hi pintà Caputxins al cor cantant les vespres , premiat amb una tercera medalla nacional el 1867, que li valgué especial fama com a pintor d’interiors i assumptes costumistes Fou jurat a diverses Exposiciones Nacionales de Madrid Guanyà una medalla d’or a l’Exposició Internacional de Viena del 1873 Fou condecorat amb les…

Ingressà en la Companyia de Jesús 1887, es llicencià en ciències físicoquímiques a València 1896 i es doctorà en química a Lovaina 1904 Fundà el Laboratori de l’Ebre, a Tortosa 1905, on investigà, dirigí tesis doctorals i feu publicacions importants, com un Manual de química moderna 1910, en castellà, que assolí catorze edicions, amb més de cent mil exemplars Fundà l’ Institut Químic de Sarrià 1916, que dirigí durant quaranta anys Fou president en dues ocasions de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona El 1921 inicià la publicació de la revista de química Afinidad

Prengué el nom artístic pel fet de ser el sisè Camilo de la seva família fins el 1971 amb la grafia Sexto Formà el grup de pop Los Dayton, amb el qual enregistrà No la canteu més , versió de Don’t Play that Song , de Ben E King Resident a Madrid des del 1965, l’any següent passà a formar part del grup Los Botines El 1970 començà la carrera en solitari, i aconseguí una gran popularitat com a cantant melòdic d’estil romàntic Actuà també a l’Amèrica Llatina, als Estats Units i a Europa Cançons seves com ara  Amor mío, Qué me has heho o Vivir así es morir de amor es convertiren en èxits del…