Resultats de la cerca

Després d’estudiar a l’escola de Llotja, fou pensionat per la Junta de Comerç de Barcelona l’any 1790 per tal de perfeccionar-se a Madrid amb Salvador Carmona Restà a Madrid i ocupà diversos càrrecs oficials Mostres de la seva eficient collaboració amb els millors dibuixants de l’època són les illustracions per a diferents llibres de Sallusti Crisp, Francisco de Quevedo, Manuel José Quintana, però és més important per la seva interpretació d’obres cabdals de la pintura espanyola i d’altres escoles, amb dibuix segur i tècnica fidel, com els gravats que féu de quadres de Velázquez, Ribera,…

Es formà a Llotja Ha conreat especialment l’aquarella Dedicat a la restauració, amplià estudis a França pensionat per l’ajuntament de Barcelona i, per la Junta de Museus, a Itàlia Director dels tallers de restauració de l’Exposició Internacional de Barcelona 1929, cap del mateix servei als Museus de Barcelona, restaurador del Patrimonio Nacional i professor de la seva especialitat a l’escola de Belles Arts de Sant Jordi Ha restaurat les obres d’El Greco d’El Cau Ferrat, una bona part dels murals de Sert a la catedral de Vic i els frescs de Goya a San Antonio de la Florida

Vida Llicenciat en història de l’art per la Universitat de Barcelona 1975, treballà d’actor teatral i d’illuminador en muntatges de Ricard Salvat, Víctor García i Pere Planella, alhora que s’inicià en el cinema com a realitzador de curts Anta 3 , 1973 i exercint d’actor secundari i de secretari de rodatge en films professionals Després de dirigir els curtmetratges  Anta mujer 1975, Al Mayurka 1976-79 i Laberint 1979, premi Sant Jordi de Cinematografia 1980 al millor curt espanyol, feu de director artístic en diversos films, entre els quals hi ha La plaça del Diamant 1981-82, Francesc Betriu…

Vida i obra Llicenciada en història contemporània per la Universitat de Barcelona 1983 amb una tesina sobre el cinema de la dècada de 1970, escriví guions de còmic per a l’Editorial Bruguera 1979 i articles cinematogràfics per a Sal común i Fotogramas 1980-84 Ajudant de muntatge a Nunca en horas de clase 1978, José Antonio de la Loma i guionista de Morbus, o bon profit  1982, Ignasi P Ferré, fou directora creativa de les agències de publicitat JWT 1985 i Target 1988-90 El 1990 fundà, amb Lluís Miñarro i Juan Peláez, la productora Eddie Saeta, per a la qual realitzà nombrosos espots…

D’una gran ductilitat dramàtica, interpretà nombrosos films, entre els quals destaquen Hay un camino a la derecha FRovira i Beleta, 1953, Nazarín 1958, Viridiana 1961 i Belle de jour 1966 de LBuñuel, Cabezas cortadas GRocha, 1970, La Colmena 1982 i Los santos inocentes 1984, premi d’interpretació del festival de Canes de MCamus, Átame PAlmodóvar, 1990, El hombre que perdió su sombra ATanner, 1991, premi d’interpretació al Festival de Mont-real, Goya en Burdeos CSaura, 1999, Lázaro de Tormes JLGarcía Sánchez, 2000, etc Treballà també a la televisió, on destacà en la sèrie Juncal…

Considerat com el més representatiu de la seva època, ha estat comparat amb Goya pel seu estil, rude i tosc Visqué intensament els ambients populars de Madrid i d’altres poblacions de Castella, dels quals és un testimoni d’excepció Pintor de realitats essencials, els personatges de les seves obres a diferència dels de l’expressionisme del seu temps gairebé no estan deformats, i el seu expressionisme es caracteritza per la força interior i per la intensitat vital d’aquests personatges Aconseguí, en les Exposiciones Nacionales de Bellas Artes, la màxima distinció a Barcelona 1929 i…

Autor de guions televisius, dirigí posteriorment dos films comercials i obtingué un cert renom amb un tercer Mi querida señorita , 1971 En la seva trajectòria posterior, irregular, cal destacar El amor del capitán Brando 1974, Al servicio de la mujer española 1978, El nido 1980, Stico 1984, La hora bruja 1985,  Al otro lado del túnel 1994,  El palomo cojo 1995 i  14, Fabian Road 2008, la seva darrera pellícula, i les sèries televisives Juncal 1988 i Una gloria nacional 1992 És autor del guió de El día que nací yo 1992, de P Olea El 2000 publicà les memòries La dulce España Entre d’altres,…

Representa els afusellaments per part de les tropes franceses d’un grup de madrilenys que resistien l’ocupació Fa parella amb El Dos de Maig a la Puerta del Sol Prado, i l’autor els feu potser per tal de fer oblidar al règim de Ferran VII el seu ambigu collaboracionisme amb Josep Bonaparte Cal considerar l’obra com una renovació absoluta del quadre d’història, la irrupció en l’art d’un realisme sagnant i d’una llibertat tècnica sense precedents que obre el camí no sols al Romanticisme —especialment el francès— sinó a tota la pintura moderna

Vida Estudià disseny industrial a l’escola Eina de Barcelona El 1971 marxà a França atret pel Grup Català de París, que formaven els artistes Jaume Xifra, Joan Rabascall, Antoni Miralda i el seu cosí Benet Rossell A Madrid conegué Francesc Betriu, que temps després li proposà treballar en Furia española 1974 com a ajudant de decoració Després de treballar en diversos films més com a ajudant, de vegades sota les ordres de Ramon B Ivars, realitzà feines d’ambientació en La verdad sobre el caso Savolta 1978-79, Antonio Drove i Rèquiem per un camperol Réquiem por un campesino español , 1985, F…

Cursà dret i belles arts Dirigí les revistes “Arte Moderno” 1900, “Valencia Artística” 1903 i “Impresiones” 1909 Exercí de crític d’art a “El Mercantil Valenciano”, “Las Provincias”, “La Esfera” i “Museum” Fou caricaturista, pintor, docent i colleccionista de ceràmica Publicà diversos estudis sobre temes artístics, com Goya en Valencia 1920, Joanes L’enigma de la seua vida 1926 i Cerámica del Levante español 1944-52 Com a narrador publicà quatre volums titulats Contes del pla i de la muntanya 1947-65, els quals constitueixen un retaule històric de València entre l’època medieval…