Resultats de la cerca

Fou cap polític de les províncies de Terol, Castelló i València, diputat a corts per aquests districtes 1840-43 i ministre de governació 1844 Publicà Historia de la guerra última en Aragón y Valencia 1845-46

Addicte a Felip IV de Castella, s’oposà activament a la revolta de Catalunya del 1640 perseguit, però, es refugià a Barbastre

Virrei de Mèxic 1813-16, en esclatar la rebellió d’Hidalgo, el derrotà a Puente de Calderón 1811 amb un exèrcit de mexicans addictes a la metròpolis Fins a l’adveniment de Ferran VII implantà les decisions de les corts de Cadis, però després anullà totes les reformes i es mostrà autoritari feu afusellar JM Morelos el 1815 Desterrat a Mallorca pels liberals, el 1823 fou destinat a València

Fill segon de Joan I de Castella i d’ Elionor d’Aragó i net, per tant, del rei Pere el Cerimoniós, es formà i residí a Castella fins a 32 anys Entre el seu heretatge d’infant i el patrimoni que li aportà la seva muller Elionor d’Alburquerque , La Ricahembra , amb qui es casà el 1395, reuní uns dominis extensíssims, que travessaven tot Castella, en els quals es basà la seva força política i, després, la dels seus fills, els infants d’Aragó En morir el seu germà, el rei Enric III de Castella , el 1406, assumí la regència del seu nebot Joan II, juntament amb la mare d’…

Des del 1971 resideix a Barcelona En els seus inicis s’integrà en el grup relacionat amb la revista El Rrollo Enmascarado , i més endavant la seva obra aparegué a El Víbora i Makoki Entre els diversos àlbums publicats destaquen les sèries d’ Anarcoma 1984 i 1987, editades també a França, Alemanya i els EUA, i Mujeres raras 1988 Els seus dibuixos i les seves històries conserven el regust underground , pels temes lligats a l’homosexualitat i als sectors marginals urbans, amb què se singularitzà durant la dècada dels anys setanta

Filla petita de Ferran I de Catalunya-Aragó i d’ Elionor d’Alburquerque Fou casada 1428 amb l’infant Eduard de Portugal des del 1433, Eduard I , que li dedicà la seva obra O leal conselheiro Vídua 1438, fou regent del seu fill Alfons V , i hagué de fer cara a les lluites familiars Són notables el seu túmul i el del seu marit al monestir de Batalha

Tingué una primera època fins al febrer de 1861 políticament progressista, sota la direcció dels seus fundadors, Luis de la Loma Corradi i Marià Carreras i González Adquirit per Josep Campo, marquès de Campo, esdevingué òrgan del partit conservador i fou dirigit per TLlorente i Olivares En voler Campo suprimir el periòdic, l’adquirí, amb la impremta, Josep Domènech i Taverner, que, amb Llorente, substituí la capçalera per Las Provincias

Filla del comte Sanç d’Alburquerque germà d’Enric II de Castella i de Beatriu de Portugal, hom l’anomenava, per la seva riquesa, La Ricahembra Fou casada 1393 amb l’infant Ferran de Castella, fill del seu cosí germà, el rei Joan I de Castella, a qui aportà en dot un extens patrimoni a La Rioja, a la regió del baix Tormes i a Extremadura i a qui ajudà econòmicament a ésser elegit rei de la corona catalanoaragonesa en el Compromís de Casp 1412 Mantingué una seguida correspondència amb la priora de Santo Domingo de Toledo Teresa de Ayala sobre el Cisma d’Occident i influí sobre el seu marit…

Fou diputat per Astúries 1808 i membre de la Suprema Junta Central Nomenat secretari de guerra 1814 i 1815-17, fou destituït pel fet de negar-se a signar la condemna a mort del general Lacy Fou tres cops capità general de Catalunya 1814, 1824, 1826-27 protegí els liberals barcelonins de la repressió absolutista i dirigí l’exèrcit que combaté l’alçament dels Malcontents Féu portar les aigües de Montcada a Barcelona, fet que commemora el monument que li fou dedicat al pla de Palau 1856

Lluità a Catalunya durant la guerra del Francès La seva actuació demagògica li valgué d’ésser nomenat capità general de Catalunya 1811 pels resistents tarragonins Fracassà en els intents de recuperar Barcelona i de socórrer Figueres, i perdé Tarragona quan hi tornà atacà els francesos però no pogué salvar la ciutat En la junta de generals, a Cervera juliol del 1811 decidí d’abandonar el Principat i contribuí a dissoldre l’exèrcit Empresonat per Ferran VII 1814, fou alliberat pels constitucionalistes i nomenat capità general de Granada 1820