Resultats de la cerca

Es doctorà en dret a la Universitat de Lleida, on fou catedràtic de dret romà 1650 Fiscal patrimonial a Sardenya i després a Barcelona, i regent de l’audiència de Catalunya És autor de Decisiones cancellarii et Sacri Regni Senatus Cathaloniae 1661-65, important per al coneixement de la legislació dels estats de la corona catalanoaragonesa i del dret canònic, reeditada a Lió 1692 i Venècia 1727, i d’un Alegado en defensa del patronat reial, contra l’abat del monestir de Bellpuig de les Avellanes 1671

El papa Innocenci III n'aprovà les regles el 1212 pobresa absoluta, fins a la mendicitat, castedat, predicació contra els heretges, l’ofici canònic i submissió a la jerarquia eclesiàstica Vestien amb túniques blanques o grises S'establiren bàsicament a la diòcesi d’Elna i a Occitània Malgrat l’aprovació pontifícia i les seves obres de caritat i assistència pública, foren sempre considerats sospitosos per les autoritats eclesiàstiques catalanes i occitanes Se separaren del control de l’Església i es dissolgueren lentament a partir dels volts del 1250, un cop mort el seu fundador

En el dret civil català tradicional, a manca de disposicions dels organismes legislatius del Principat, les causes s’havien de decidir per les disposicions del dret canònic i, a manca d’aquestes, per les del dret civil o dret romà i doctrina dels doctors Per la vigent compilació, en allò que aquesta no preveu, són aplicats els preceptes del Codi Civil espanyol que no s’oposin als principis generals, que informen l’ordenament jurídic català i com a dret supletori regeix el costum local i, si no n'hi ha, els principis generals de dret

L’incest, considerat delicte per la quasi totalitat de codis, és un fet la punibilitat del qual ha estat molt discutida Admès antigament a l’Egipte, a l’Amèrica precolombina i entre els fenicis, fou castigat entre els romans i els hebreus i assolí la màxima penalització en les disposicions del dret canònic, les consideracions morals derivades del qual han afavorit, entre altres, la creença —no sempre fonamentada científicament— que la unió incestuosa engendra descendents degenerats Quant a les relacions incestuoses, l’únic tabú veritablement universal ha estat el que prohibeix la unió mare-…

Era diferent del caput scholae o cabiscol Els concilis lateranenses de 1162, 1215 i 1515 legalitzaren el càrrec en imposar la creació d’escoles separades de la catedral però sota el magisteri del mestrescola En les primeres universitats tingueren càrrecs importants, com en la de Lleida, de la qual foren els cancellers, prerrogativa que en part passà després a la Universitat de Cervera El concili tridentí manà que fossin ordenats d’ordes majors i nomenats doctors o llicenciats en teologia i dret canònic En crear-se els seminaris, foren normalment professors titulars de teologia

En dret civil, el jutge de primera instància pot dispensar els impediments d’edat fins els catorze anys i de parentiu entre collaterals per consanguinitat del grau tercer, i el ministre de justícia el de mort dolosa del cònjuge anterior En dret canònic, el bisbe pot dispensar els impediments d’impotència, edat, disparitat de culte, rapte i parentiu entre collaterals per consanguinitat dels graus tercer i quart queden reservats a la Santa Seu els impediments d’ordre sagrat, de vot perpetu de castedat en un institut religiós de dret pontifici i el de crim

Ordenat de sacerdot 1866 i doctor en dret civil i canònic 1870, passà directament a la cúria A la nunciatura de Madrid fou conseller 1875-77 i nunci 1882-87 Com a cardenal-secretari d’estat de Lleó XIII 1887-1903 cercà la independència de la Santa Seu mitjançant un inseriment en la comunitat internacional afavorí l’adhesió dels catòlics francesos a la república, la dels espanyols a la monarquia restaurada i la dels italians al nou sistema, política que li valgué el veto d’Àustria en el conclave del 1903

Entre el 1896 i el 1901 ocupà al Seminari de València la càtedra de dret natural i ètica, i posteriorment fou professor i vicecanceller de la Universitat de València Elegit bisbe de Girona el 1925, regí aquesta diòcesi fins a la seva mort Publicà nombrosos articles en revistes i periòdics i fou autor d’una gran quantitat de treballs en llatí, castellà i català L’any 1896 publicà De ratione linguae latinae addiscendae i el 1924, el Manual de prelados , comentari al títol XI del llibre II del codi de dret canònic