Resultats de la cerca

La fuga es caracteritza per un procés de creixement continuat i acumulatiu, aliè al seccionament, a les articulacions acusades o a l’ús del contrast, propis d’altres formes com ara la sonata S’ha dit que la fuga és una composició en expansió, que en el pla contrapuntístic té lloc gràcies a l’acumulació de les diferents veus i els posteriors artificis, com per exemple els stretti , i que en el pla tonal té lloc a través de les diferents tonalitats per les quals la fuga transita Aproximació teòrica La fuga, que gaudí d’un gran prestigi i fou considerada la pedra de toc per a mesurar l’ofici d’…

El concepte s’aplica a tots els àmbits de la vida i de l’art La paraula prové del llatí stilus , nom que rebia el punxó amb què es gravaven les taules de cera per a escriure-hi al damunt La metonímia que es produeix en anomenar la forma personal en què un escriu amb l’objecte que fa servir per a fer-ho no és irrellevant en el llenguatge parlat i escrit pot fer-se la comunament acceptada separació entre significat i significant, distingint-se la idea que es vol expressar, de les paraules o del tipus de construcció gramatical utilitzada amb aquesta finalitat Però aquesta separació és difícil…

Com altres gèneres en què es combinen cordes i piano, té l’origen en la sonata barroca La sonata per a violí amb baix continu demana pròpiament tres intèrprets per al continu, un de teclat i un de corda La nova manera d’entendre la conducció de les veus i el fet que en la concepció de l’estructura tonal i harmònica el baix continu deixés de ser imprescindible a mitjan segle XVIII obriren el camí a una major activitat i independència de cadascun dels tres components del conjunt En els seus inicis, però, la música per a trio amb piano caigué sovint en el terreny de la música per a piano o…

Mentre que un catàleg no temàtic pot identificar una obra pel seu compositor, títol, número d’opus, tonalitat, instrumentació, data de composició, etc, cap d’aquests camps no proporciona una identificació amb la seguretat que ho fa un íncipit Contràriament al que es desprèn de l’etimologia, la majoria dels catàlegs temàtics té més a veure amb els íncipits que amb els temes La confusió semàntica es remunta al final del segle XVIII, moment en què començà a usar-se el terme tema en sentit modern Els seus límits no eren encara prou clars i això el feu virtualment sinònim d’inici D’aquí en sorgí…

Forma binària tipus suite amb tres frases © Fototecacat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura És, juntament amb la forma ternària, un dels models formals més importants de la música i fou molt utilitzada en els moviments de dansa de la suite barroca Les dues parts d’una forma binària, que s’acostumen a representar per || A || A’ || o per || A || B ||, es caracteritzen per una complementarietat harmonicotonal, un parallelisme temàtic, una clara delimitació cadencial final i una relativa equivalència quant a dimensions ex 2 La repetició de cadascuna de les parts subratlla el seu caràcter bipartit D’altra…

De fet, el terme harmonia que pot ser també sinònim d''acord’ en expressions com ’notes estranyes a l’harmonia' es reserva de manera més específica per a les relacions acòrdiques dins el sistema tonal tonalitat Aquesta identificació entre harmonia i tonalitat queda palesa en el fet que les obres d’autors renaixentistes com ara Palestrina, que admeten una descripció en termes d’acords però que encara s’inscriuen en el sistema modal, no són, en general, objecte d’atenció en els manuals dits d''harmonia', paraula que en aquest context també designa el conjunt de normes i teories que regulen i…

El fenomen contrapuntístic es basa en la capacitat de l’oïda per a percebre, de manera distinta, diferents fenòmens musicals combinats sense perdre de vista la combinació mateixa Així, l’oïda distingeix la melodia i l’acompanyament d’una cançó, o les dues veus que formen un cànon, sense deixar de sentir-ne la suma, és a dir, la cançó o el cànon La capacitat de combinar de manera simultània diferents elements en un tot orgànic és un dels trets més distintius de la música, que segurament no té un equivalent en les altres arts Exemple 1 c i d © Fototecacat/ Jesús Alises D’altra banda, es…

És, juntament amb la forma binària, un dels models formals més fonamentals de la música i fou molt emprada en algunes danses del Barroc i del Classicisme, com també en la gran majoria de les peces de caràcter romàntic Les tres parts d’una forma ternària, que s’acostumen a representar per A B A o A B A’, es caracteritzen per mantenir entre A i B una relació de contrast, i entre A i A o A i A’ una relació d’identitat que no exclou la possibilitat de variants Exemple 2 - FJ Haydn Sonata núm 35 , III Finale compassos 1-25 © Fototecacat/ Jesús Alises La forma ternària pot servir, tot i que…

A les capes baixes de l’atmosfera, l’aire perfectament sec té, a 0°C i a 760 mm de pressió, amb variacions mínimes, la següent composició en volum nitrogen 78,084%, oxigen 20,946%, argó 0,934%, diòxid de carboni 0,033%, altres gasos rars 0,002% Durant molts segles l’aire fou considerat un element Les primeres proves que era una substància complexa foren donades per John Mayow 1674 La presència de petites quantitats de diòxid de carboni fou establerta per Joseph Black 1755 Pel que fa a la natura de l’aire, Lavoisier demostrà 1774 que és format per nitrogen i oxigen La primera determinació…

A l’Edat Mitjana i al Renaixement la paraula italiana sonata i els seus equivalents o adaptacions en altres llengües sonnade , sonada , sonado , sennet , etc s’utilitzaren per a denominar peces instrumentals en general en oposició a la cantata , peça per a ser cantada Al llarg dels segles XVII i XVIII, però, l’ús del terme s’anà especialitzant i acabà aplicant-se de manera quasi exclusiva a obres per a un sol instrumentista o de cambra Amb el temps es va limitar -de forma potser arbitrària- a peces per a un màxim de dos instruments la resta sol anomenar-se trio, quartet, etc L’origen de la…