Resultats de la cerca

Doctor en dret 1859 A València fou secretari de la Unió Liberal, formà part de la junta revolucionària de 1868, fou cap i fundador del partit liberal de Sagasta, inspirà els periòdics El Diario de Valencia i El Constitucional i fou governador civil 1881 A Madrid, fou governador del Banc d’Espanya i diputat Fou ministre d’ultramar 1888, gràcia i justícia i governació Figurà en el senat 1903-11 El seu fill, Trinitario Ruiz Vallarino — Madrid 1945, polític liberal, fou diversos cops ministre de gràcia i justícia, diputat i senador fins a l’adveniment de Primo de Rivera

Liberal, el 1820 formà part de la milícia nacional Després de la insurrecció del 1840, fou cap polític de la junta de govern de Terol fins el 1843 El 1851 fou diputat per Albarrasí, i durant el govern d’Espartero fou ministre de governació 1854 El 1856 ocupà el ministeri de finances, i el 1858 fou de nou elegit diputat per Albarrasí Es mostrà partidari d’O'Donnell i fou nomenat president del Tribunal de Cuentas 1858 i més tard governador del Banco de España El 1869 tornà al congrés, on defensà la unitat religiosa i es mostrà partidari d’Amadeu de Savoia Durant la Restauració encapçalà el grup…

Es formà al Reial Conservatori de Música de Madrid i finalitzà els seus estudis amb un primer premi Llicenciada en filologia romànica per la Universitat Complutense de Madrid, es perfeccionà musicalment amb Li Stadelmann a la Müsikhochschule de Munic i amb Rafael Puyana a París Després de nombroses gires de concerts per Europa, l’any 1963 debutà als Estats Units amb un concert al Metropolitan Museum de Nova York Enregistrà el Concert per a clavicèmbal de Manuel de Falla i, també del mateix compositor, El retablo de Maese Pedro , amb el qual obtingué el Grand Prix du Disque Fou professora de…

Doctor en drets per València 1598 Conseller de València el 1598 El 1594 ingressà a l’Acadèmia dels Nocturns, on prengué el nom d’ Atrevimiento , i hi llegí set poesies en castellà Fou, molt probablement, l’autor de la Segunda parte de la vida del pícaro Guzmán de Alfarache  Barcelona 1602, dirigida a Gaspar Mercader, amb el pseudònim de Mateo Luján de Sayavedra , abans que Mateo Alemán publiqués la seva segona part 1604 Martí intercalà a la trama novellesca dues narracions extenses, ambdues esdevingudes a València, una disquisició sobre l’origen i el fonament de la noblesa biscaïna i una…

Damunt els murs laterals de la barraca, baixos, de toves i sovint amb troncs encastats, hi ha les bigues cadorses o soleres, on recolzen sis o vuit encavallades triangulars, les bigues obliqües o costelles de les quals uneix per llurs caps la biga carenera els cabirons uneixen els peus de les encavallades i suporten l’andana o pis de dalt, on eren criats els cucs de seda L’andana és ventilada amb un o dos finestrons molt estrets i llargaruts, practicats al mig del penal o timpà triangular de la part alta de les façanes, el qual, com que no suporta cap càrrega, és un rònec canyís arrebossat…

Juntament amb la regió d’Oriola, que comprèn les comarques meridionals de llengua castellana i del País Valencià, correspon —llevat la Marina Baixa i Xixona— a la zona de l’actual País Valencià no incorporada al regne de València fins al 1304, que formà, fins al 1707, una governació separada de la resta del país, amb centre a Oriola governació d’Oriola i que, fins el 1957, integrà el bisbat d’aquesta ciutat D’altra banda, juntament amb la part septentrional d’aquesta mateixa regió d’Oriola, la regió d’Alacant correspon al conjunt de les àrees comercials d’Alacant i d’Elx

Es formà a Mataró, on residí des dels tretze anys, i disputà el seu primer combat el 1951 Fou campió de Catalunya amateur 1952-54 del pes ploma Passà a professionals i ostentà els títols de campió d’Europa de la categoria 1955-56 i d’Espanya del pes lleuger 1955-60 i wèlter 1963-64 Els aficionats catalans el recorden pels seus combats amb José Carmona primer i amb Boby Ros després Es retirà el 1965

Cadi de València Ultra la seva abundant obra poètica, és notable per la seva història de la dinastia almoràvit, Ta'rīḫ al-dawla al-lamtūniyya , avui perduda, però conservada fragmentàriament al Bayān almugrib d’ibn ‘Iḏārī

L’església de Sant Esteve de Valldoriola fou inicialment un edifici romànic modificat els segles XVII i XVIII, conservant, però, una estructura molt simple de l’edifici primer Situada dins el comtat de Berga, Sant Esteve fou parroquial a l’època medieval dins l’àmbit territorial del bisbat d’Urgell El lloc, i concretament la vila Oriola, és esmentat l’any 997 el comte Bernat de Cerdanya i la seva muller donaren al monestir de Santa Maria de Ripoll un gran alou a la vall de Merlès i entre els límits referenciats s’esmenta la vila Oriola villa Oriola L’any…

Als Països Catalans és el cas d’Alacant i d’Oriola bisbat d’Oriola-Alacant i de Castelló de la Plana i de Sogorb bisbat de Sogorb-Castelló